Namasté

És la salutació hindi que vol dir: la meva ànima saluda a la teva i li dóna la benvinguda.
Després del misticisme temporal que s'acompanyava dels meus peus més aviat bruts i d'haver pagat el meu deute de guàrdies(quan tornes de vacaces tens com un reguitzell de guàrdies que t'esperen) ja puc tornar a escriure...
Bé, i què escriuré?...doncs que a l'Índia s'hi està bé. La gent et mira amb bona cara i amb ulls d'expressió sincera sense reserves...vaja bastant diferent a aquí. Per altra part, és paradoxal el fet que respecten les vaques, les rates, els monos... i, en canvi, si un humà és de la casta inferior el poden tractar bastant malament.
La frase que ens deia el conductor era "India, no problem". Haviem de fer 3h de viatge amb la possibilitat que estés tallat al final i tornar enrere les tres hores...doncs no va pensar en trucar a algun centre de trànsit o a algú amb informació sinó que el "We'll see" implicava que ho veuriem amb els nostres ulls. Que aniriem fins allà i si no es podia es tornava endarrera- Vam tenir sort.

En arribar a Cambrils, després de reprimir-me de comprar "coses que no necesitava"-com tot-pels xiringuitos de l'Índia, em vaig enamorar d'un bolso de 180 euros...que no m'he comprat, eh! però vaig notar com aflorava el meu materialisme en estat més pur. Vaja, que ja era a casa en tots els sentits.

Després m'he reincorporat a la feina i, els simpàtics continuen sent simpàtics i els bordes, després d'uns dies, em recorden que són bordes...No change...La vida sigue igual (Julio Iglesias dixit). Els pacients segueixen igual...això, que pot ferir la sensibilitat d'algú, ho he de dir perque sapigueu què em trobo a la feina, a Urgències:


-"Dra.,deme una bolsa!".-"¿Para qué?".-"Para guardar estas bolsitas de vómito que las congelaré y las tiraré a quién yo me sé"...

Amics, costa molt ser místic a la nostra societat...

Petons a tots
PD: aquells a qui hagi ferit la sensibilitat m'ho dieu que si cal retiro l'escrit

"El ropero de Rosita"

Així és com es deien uns retallables que, durant la dictadura, feien que les nenes juguéssin a vestir la Rosita (una nina de paper) d'imfermera, falangista o de madrina (totes de negre, peineta, crucifix al coll i portant la bandera d'espanya...). Era per educar a les nenes a què habien d'aspirar amb un mètode molt subtil.

Des dels romans i els grecs que la dona no ha tingut molta importància...podriem dir, per no dir que no ha estat considerda com ésser dotat d'intel.lecte, capacitat de decisió o resolució de problemes. Es manté a l'època medieval en que probablement valgués més la pena tenir un cavall que una dona. Sembla que a la revolució francesa hi ha un cert alçament però es queda en res quan Napoleó només declara com ciutadans els homes...

Pel que fa per aquí, resulta que la República deixa votar a les dones...per això ens "remuntem" al 1933...ejem, ejem fa 75 anys... Però tranquils homenets que us pensaveu que perdrieu poder i que els caps de suro de les dones us farien anar per mal camí el pais...que de seguida va arribar franco i ens vam tornar a quedar sense votar...en aquest cas, tots.

Durant la guerra, tan la civil com la mundial, les dones van ocupar llocs que habien deixat els homes pel que fa a la maquinària pesada per a produir armes i altres "treballs durs" que es pensaven que només podien fer ells. En acabar la guerra mundial i tornar els homes a casa es veu que es va tornar al model de la dona relegada a casa i fills ja que ells s'haurien quedat descol.locats. També va passar aquí però una mica més forçadet gràcies a la sección femenina i un grapat de llibres que deien com s'habien d'educar les nenes espanyoles a la dictadura.

Bé, amb tot això vinc a dir que com es pot pretindre que a les feines s'adapti a una manera de fer de dona? Si només fa uns anys que ens consideren d'alguna manera diferent que una càrrega o un destorb o una bruixa... Només fa trenta i escaig anys que les coses volen canviar...i hi ha molta reticència a rentar-se i plegar-se els seus propis mitjons..."Els mitjons deixats a terra algú els recollirà"podria ser el títol d'una cançó però en realitat tradueix les ganes que les coses siguin com abans, còmodes només per alguns.

Ale, aquí us ho deixo.

Petons

PD: hi ha noms que van en minúscules expressament i... per cert, torbo una collonada això de a cada moment dir "todos y todas los y las miembros y miembras"podriem perdre el temps en algo meys frívol i més productiu...clar que això és mentalitat catalana i per desgràcia no s'encomana.

Hattori Hanzo

Element que a tots ens falta en algun moment...suposo que per això s'han inventat les vacances. No us resulta curiós que coincideixi una entrada violenta amb el mes de la declaració de renda???

Sí que hi ha hagut algun dia que m'he sentit com l'Uma al restaurant japonès però ara no recordo per què... ara ja m'ha passat i no sé perquè em notava tan violenta.

Avui, que comença a fer calor de veritat, que hem traginat durant la tarda, que he sopat un entrepà de silueta multicereals amb pasta d'oliva i un got de suc de plàtan...(dieta equilibrada?), que m'espera un nou trasllat...m'he demanat un dia lliure per fer les gestions econòmico-domestico-legals. No se si ho acabaré tot en 24h.

Bé, petardos, us envio un beset

El Bòlit

El meu avi, de 100,6 anys, em va explicar que de petits jugaven al bòlit. Consisteix en que et tiren un pal, l'has de colpejar amb un altre pal a veure que l'envia més lluny. Se suposa que el pal surt rotant sobre ell mateix a tota llet, com una hèlice. Imagino que per això la gent, quan va sulfurada, va de Bòlit. Nens, jo vaig de bòlit i per això no puc reflexionar molt però us poso una foto de les que jo trobo boniquetes perquè no deixeu de mirar el bloc.

Això és un port del Mediterrani.

L'Elen torna aviat

Eco, eco...

Desayuneee,cada díaaa con el sabor naturaaal de eeco. Eco son los cereales que añadidos ala leche le dan todooo el sabor...

ECO! que n'hi ha algú!

Bé, com que us veig molt intrigats per tot el que em passa, podreu disfrutar una mica més de l'intriga.

Ale, una foto de les Gúbies del Parrissal pel Matarranya, Horta de St.Joan, com no: província de Tarragona (murallaas,...)

Respiremos!

Com l'Eva Nassare deia quan feia aerobic a la tele (jo ho feia) amb aquells calentadors tan moderns i afavoridors...

Jo sí que he de respirar fondo de tantes coses que passen.

Per cert, aquest és el nostre guia brasiler de la Chiapada Diamantina (bastant aconsellable).

Us informaré aviat dels esdeveniments

B7