Tema recurrent

Els llums de Nadal...al meu mercat ja els han penjat!. Ja sabeu que no puc sofrir que s'empenyin en avancar-se al temps...són superherois que es poden transportar al 22 de desembre? No. Doncs si no són superherois que no facin l'idiota. Com el que ven és Nadal i tot el reguitzell de pantomima que hi ha al voltat, ara comencen a instalar llums per que anem picant i comprem com beneits. Però si hi ha crisi! i, si la gent té 4 duros, no està per gastar-se'ls.
Una vegada que vaig comprar algun regal de Nadal per avançat, el vaig desar i després no el vaig trobar. No el vaig poder regalar fins 8 mesos després de Nadal. Està clar que aquesta estrategia no funciona.
Potser aquest any servirà per a plantejar-se si necessitem tantes coses xorres, que, ademés sovint són plàstics i coses inútis però gracioses (en un principi).
No se com anirà això dels quartos però no caigueu a la temptació de comprar perquè sí. En el clàssic funcionament pendular dels esdeveniments, després d'una era de consumisme extrem: ho vull ha/ho tinc ja, 24h obert, cienpesetas (...és barat: contamina i exploten a treballadors infantils xinos però és barat) podriem plantejar-nos les tres R: reutilitzar, reciclar i (com que no recordo quina era la 3ª me l'invento) repensar si de veritat cal comprar-ho.

Sort amb els calerons
B7

Heroes

Que sí, que em vaig enganxar a la primera temporada i ara ho he descobert per internet. Són gent normal com jo que resulta que té poders: un vola, l'altre es teletransprota en el temps, l'altre es repara automàticament de le lesions, en hi ha un que llegeix el pensament... i tots treballen per a salvar el món d'un virús que matarà tota la humanitat. M'encanta.

Per cert, el títol s'ha de llegir en anglès: jirous

Algú s'ho mira?

Argon beam & the chatinskys

Bé, bé, bé ... o well, well, well... (això últim sona més a dolent de la pel.licula- Orange clock). Sofisticació a alt nivell: argon, tissuelink, ligasure, endostapler, harmònic, mono i bipolar, clinch, satinky, itri, cianoacrilat, pursestring...vaja...parauletes que he fet servir els últims 10 dies que he anat de curs. La veritat és que tot això són coses habituals que fem servir a cirurgia sense ser uns trekkys, és "lo normal".
Entre un curs i l'altre vaig anar a la boda de l'Annabel: estava supermona i la gent se l'estima així que és fàcil que ens hi trobessim bé però ¿amb qui parles de l'argó en un casament?(l'interrogant al davant té algunes accepcions en català, de veritat).

Bé, també és "lo normal" dur una navalla al damunt i que els mossos no en facin cas dient que és un objecte personal i no l'hi prendran...ejem, ejem. Ho dic pel lio que hi ha hagut al meu hospital (Cati, si no t'has enterat: una pacient de vint-i-pico que es volia visitar perque l'havien agredida es veu que se li en va anar l'olla, va agafar una navalla d'un altre pacient i fa ferir a aquest i a un altre que passava per allí).

També cal dir que he hagut d'enterrar la meva moto (la kymco) perque ha expirat i que me n'he comprat una altra(piaggio). Per cert, el que m'ha venut la moto és de Reus i es veu que fa un programa de ràdio ocasionalment. Deu tenir bona veu però sobretot el que més li agrada és sentir-se parlar, escoltar-se. Té la síndrome de jo-mi-me-conmigo que és relativament freqüent: ho haveu vist? Us hi heu fixat quanta gent parla per escoltar-se a ells mateixos? Quants estan encatats de coneixer-se? I els que parlen però no diuen res? Fillets, a la era de la comunicació, tanta paraula i quasi ningú diu res.
Un detall més a comentar d'aquest dies és que la Cati m'ha regalat uns guants pro no tinc maaans, m'han regalat uns guants. Aquí els teniu:

Bé, xatos, per avui no tenim molta més informació. Us recordo que el 31 a la nit és la castanyada i no el jalouín.

Namasté

És la salutació hindi que vol dir: la meva ànima saluda a la teva i li dóna la benvinguda.
Després del misticisme temporal que s'acompanyava dels meus peus més aviat bruts i d'haver pagat el meu deute de guàrdies(quan tornes de vacaces tens com un reguitzell de guàrdies que t'esperen) ja puc tornar a escriure...
Bé, i què escriuré?...doncs que a l'Índia s'hi està bé. La gent et mira amb bona cara i amb ulls d'expressió sincera sense reserves...vaja bastant diferent a aquí. Per altra part, és paradoxal el fet que respecten les vaques, les rates, els monos... i, en canvi, si un humà és de la casta inferior el poden tractar bastant malament.
La frase que ens deia el conductor era "India, no problem". Haviem de fer 3h de viatge amb la possibilitat que estés tallat al final i tornar enrere les tres hores...doncs no va pensar en trucar a algun centre de trànsit o a algú amb informació sinó que el "We'll see" implicava que ho veuriem amb els nostres ulls. Que aniriem fins allà i si no es podia es tornava endarrera- Vam tenir sort.

En arribar a Cambrils, després de reprimir-me de comprar "coses que no necesitava"-com tot-pels xiringuitos de l'Índia, em vaig enamorar d'un bolso de 180 euros...que no m'he comprat, eh! però vaig notar com aflorava el meu materialisme en estat més pur. Vaja, que ja era a casa en tots els sentits.

Després m'he reincorporat a la feina i, els simpàtics continuen sent simpàtics i els bordes, després d'uns dies, em recorden que són bordes...No change...La vida sigue igual (Julio Iglesias dixit). Els pacients segueixen igual...això, que pot ferir la sensibilitat d'algú, ho he de dir perque sapigueu què em trobo a la feina, a Urgències:


-"Dra.,deme una bolsa!".-"¿Para qué?".-"Para guardar estas bolsitas de vómito que las congelaré y las tiraré a quién yo me sé"...

Amics, costa molt ser místic a la nostra societat...

Petons a tots
PD: aquells a qui hagi ferit la sensibilitat m'ho dieu que si cal retiro l'escrit

"El ropero de Rosita"

Així és com es deien uns retallables que, durant la dictadura, feien que les nenes juguéssin a vestir la Rosita (una nina de paper) d'imfermera, falangista o de madrina (totes de negre, peineta, crucifix al coll i portant la bandera d'espanya...). Era per educar a les nenes a què habien d'aspirar amb un mètode molt subtil.

Des dels romans i els grecs que la dona no ha tingut molta importància...podriem dir, per no dir que no ha estat considerda com ésser dotat d'intel.lecte, capacitat de decisió o resolució de problemes. Es manté a l'època medieval en que probablement valgués més la pena tenir un cavall que una dona. Sembla que a la revolució francesa hi ha un cert alçament però es queda en res quan Napoleó només declara com ciutadans els homes...

Pel que fa per aquí, resulta que la República deixa votar a les dones...per això ens "remuntem" al 1933...ejem, ejem fa 75 anys... Però tranquils homenets que us pensaveu que perdrieu poder i que els caps de suro de les dones us farien anar per mal camí el pais...que de seguida va arribar franco i ens vam tornar a quedar sense votar...en aquest cas, tots.

Durant la guerra, tan la civil com la mundial, les dones van ocupar llocs que habien deixat els homes pel que fa a la maquinària pesada per a produir armes i altres "treballs durs" que es pensaven que només podien fer ells. En acabar la guerra mundial i tornar els homes a casa es veu que es va tornar al model de la dona relegada a casa i fills ja que ells s'haurien quedat descol.locats. També va passar aquí però una mica més forçadet gràcies a la sección femenina i un grapat de llibres que deien com s'habien d'educar les nenes espanyoles a la dictadura.

Bé, amb tot això vinc a dir que com es pot pretindre que a les feines s'adapti a una manera de fer de dona? Si només fa uns anys que ens consideren d'alguna manera diferent que una càrrega o un destorb o una bruixa... Només fa trenta i escaig anys que les coses volen canviar...i hi ha molta reticència a rentar-se i plegar-se els seus propis mitjons..."Els mitjons deixats a terra algú els recollirà"podria ser el títol d'una cançó però en realitat tradueix les ganes que les coses siguin com abans, còmodes només per alguns.

Ale, aquí us ho deixo.

Petons

PD: hi ha noms que van en minúscules expressament i... per cert, torbo una collonada això de a cada moment dir "todos y todas los y las miembros y miembras"podriem perdre el temps en algo meys frívol i més productiu...clar que això és mentalitat catalana i per desgràcia no s'encomana.

Hattori Hanzo

Element que a tots ens falta en algun moment...suposo que per això s'han inventat les vacances. No us resulta curiós que coincideixi una entrada violenta amb el mes de la declaració de renda???

Sí que hi ha hagut algun dia que m'he sentit com l'Uma al restaurant japonès però ara no recordo per què... ara ja m'ha passat i no sé perquè em notava tan violenta.

Avui, que comença a fer calor de veritat, que hem traginat durant la tarda, que he sopat un entrepà de silueta multicereals amb pasta d'oliva i un got de suc de plàtan...(dieta equilibrada?), que m'espera un nou trasllat...m'he demanat un dia lliure per fer les gestions econòmico-domestico-legals. No se si ho acabaré tot en 24h.

Bé, petardos, us envio un beset

El Bòlit

El meu avi, de 100,6 anys, em va explicar que de petits jugaven al bòlit. Consisteix en que et tiren un pal, l'has de colpejar amb un altre pal a veure que l'envia més lluny. Se suposa que el pal surt rotant sobre ell mateix a tota llet, com una hèlice. Imagino que per això la gent, quan va sulfurada, va de Bòlit. Nens, jo vaig de bòlit i per això no puc reflexionar molt però us poso una foto de les que jo trobo boniquetes perquè no deixeu de mirar el bloc.

Això és un port del Mediterrani.