Lluís XXVI

Sí home, sí. Que per Carnaval tot s'hi val...és una forma de dir les coses...

La veritat és que la satisfacció que dóna a homes de 150 kilos el fet d'anar disfressat de tirolesa, caputxeta o de campanilla no es pot substituir per res del món...

Al Carnaval de Reus, on jo només vaig treure el cap, vaig veure uns bolivians vestits de bolivians però alguns d'ells anaven amb albarques ... Ho vaig trobar tendre i tot. Em va semblar un detall de mestissatge/globalització/barrija-barreja o digues-li com vulguis d'això que és aquet món on vivim.

El que no us puc explicar amb paraules (i que per desgràcia no en tinc fotos) és el component d'una carrossa que anava d'època. Deuen ser una de les colles millonetis ja que portaven uns vestitis Lluis XXVI tots brillants i adamascats i un dels components només portava armilla blau caldera i una petita perruca de rinxols blancs... El que passa és que era un gos! Un d'aquests de la raça chucho. D'aquets que, la propietaria, quan arriba a casa diu"- ¿Cómo está mi nene?"i el gosset es mou neguitós... i després ve el "Sí, sí, ya ha llegado la mami!" i pam! li encastra un petó als morros.

I no és que els gossos no m'agradin. Però he dit gossos.

Que SantAntoni em perdoni però aquets chuchos no sobreviurien a les gavines ni als coloms de Barcelona si no fos per les seves "mamis" que els salven dels perills. En la selecció natural ja faria dies que s'haurien extingit.

Per altra part es veu que són necessaris com a receptors d'afecte. Hi ha molta gent que necessita algun ésser de resposta incondicional. Cosa que no es dóna entre humans, que ja ho sabem...però si et costa pair-ho...si t'és molt difícil assumir-ho... sempre et pots comprar un animaló.







Ale, Bsikos (estic molt castellana, no?)

Obsolescència programada

Vès que no he trobat cap foto de la pastisseria Jordà...

Avui, tot i tenir festa, m'he despertat quan encara era fosc i he pensat en la pastisseria Jordà...? Quina lògica té despertar-te un diumenge "tranquil" pensant en una de les botigues emblemàtiques de Reus que ha desaparescut fa un any?

En el seu lloc hi ha un local de jamón de Jabugo, de Guijuelo...vaja, el típic producte de Reus que tot turista rus que practiqui l'art de comprar passejant hauria de comprar com a souvenir (Recuerdo de Reus).

Tornant a la pastisseria podria ser que pensés en dolç perquè fa uns dies que tinc polidípsia i m'he imaginat que potser era diabètica...però no m'he fet cap anàlisi així que no ho sé. És més probable que estigui relacionat amb les calefaccions i el fet que no tinc temps de beure. Quan me n'adono que tinc set en tinc MOLTA.

Bé, doncs la pastisseria tenia un estil modernista (fet de novo, com ara el Jofré de dones) i era on hi compràvem els pasitissos d'aniversari- els de crema cremada per fora i, per dins, crema amb maduixa. Em vaig iniciar en aquest món de ben petita. Inicialment els tortells de crema i les pastes de poma van fer que em guanyés el títol de Rossi Pasteles. Després vaig progressar a la resta de modalitats.

Obligadament he d'esmentar a forma d'homenatge:

1. Les coques de massapà

2. Les vacarisses (uns pastes semblants a les orelletes -en castellano palmeras- que tenien forma de S)

3. Braç de gitano

4. Menjablanc

Això ja no tornarà...

Eren quells temps en que les coses semblava que havien de ser per sempre.



Ara, en canvi, tenim et xip de l'obsolescència programada que és això que et compres una tele i saps que només et durarà 4 anys. I el pitjor és que ja ho fabriquen amb aquesta intenció...



Bé fillets, us deixo amb la reflexió


Rosa



PD1: Cats, només has d'anar a l'angle dret de la pantalla i cilcar "crea tu blog"
PD2: Ara ja casi no en menjo de dolços, eh! no sóc d'aquelles de "oooohh! la xoocooolataaaaa!" Me he quitao





I que perquè hi ha aquesta foto aquí? Doncs perque he buscat una foto d'una palmera de pasta i, com que la màquina expenedora de la feina té Palmeras Roig, la palmera de Miravet n'he buscat una foto i, enlloc da la palmera, he posat una foto de Miravet.

Traffic jam

Curiós és que els anglesos facin servir aquesta expressió per a denominar embús. La traducció literal, melmelada de trànsit, em porta al que us vull explicar avui.
He tingut un dels meus diumenges de melmelada després de molts alts i baixos, anar i venir i ziga-zaga... Fer fi avui m'he aixecat i he esmorzat torrades amb melmelada després de molt de temps de no fer-ho.
Això ha comportat que, en revisar les melmelades que tenia per la nevera (la de taronja amarga ecològica de Fruites Pasqual i la de figues i canyella de la mare de l'Amaya), he hagut de procedir a la dipositar-les a les ecombraries ja que tenien colònies de fongs.
Després de l'esmorzar m'ha semblat més adient fer un coc de poma com els de la Padri al forn de la meva altra àvia (em faltaven 2 ous però ho he fet igualment). Sabeu allò que una cosa et porta a l'altra...doncs això m'ha portat a rentar la safata del forn. Típica cosa que no és necessaria (ja que potser fa 3 mesos que ni la toco i no havia pasat res) però que avui et sembla superimportant: clara excusa per no seure a l'ordinador i constatar per internet quants quartos em queden al banc després d'haber signat el dimarts passat.
Sí, sí, sí...les coses importants acaben sent paraules monosíl.labes (MIR, pis, fill). Amb el que costa aprendre el terme "esdúixola"!
El carrer del meu pis és Independència (sis síl.labes!!)...no està malament no? i el significat tampoc, no?
Com que m'he casat amb el banc ara obriré una llista de no-noces. És una ONG on es pot col.laborar amb un metre qudrat de rajola o, si es prefereix amb tres metres de tuberia...s'accepten donacions.
No hem de caure a la temptació que una casa és lo de dins, lo que et venenen a l'IKEA del redecora tu vida. Com, en les persones, la gràcia d'una casa són els fonaments i el sostre. Ni se us acudís regalar-me un florero!
També entendria que no em regaléssiu res ja que no faig cap pena...
Bé, espero, un dia o altre, convidar-vos a casa.

B7

Estrictament és Traffic jamb però col.loquialment es diu traffic jam (yu nou uoramin)

La foto es titula Embús a l'eixample, és d'un tal asfèric (flickr)

La Plastilina

Podria titular-ho: "Yes we Kant". Així tindria moltes entrades al blog... i a més semblaria algú interessant, amb rerefons humanístic, que pot parlar de filosofia a part de treballar i saber fer pollastre rostit. Però no: això, avui té un altre títol.

La veritat és que la Ràbia no és un sentiment agradable. I és lògic que la gent no vulgui llegir sobre coses desagradables però l'objectiu d'avui és la prevenció. Previndrem les malalties mentals derivades dels maldecaps de la vida. Com? posant-hi un advocat.
Em sap greu que els psicòlegs es quedin sense feina però la clau per a mantenir el cap fred en situacions complexes relacionades amb quartos i la llei és posar un advocat a la teva vida.

Recordeu la ràbia innocent que senties quan la plastilina estava barrejada? Jo crec que és un dels primers sentiments de ràbia: si jo ho faig bé (no barrejo el blau amb el groc), perquè m'ha de tocar la bola de plastilina color caca d'oca?
Després, el sentiment de ràbia es va tacant de tints més amargs però l'essència és la mateixa: si jo faig bé o procuro fer bé la meva feina, perquè el gestor sembla adormit i la del banc té "despistes"constants? Ai fillets! no ho sabrem mai!
La manera de resoldre-ho és amb un advocat encara que pugi costar una pasta. Això farà que dormiu cada nit, no feu úlcera i que no calgui anar al loquero.

No és una entrada molt llarga ni molt elaborada. Dins l'àmbit de la prevenció tot sona avorrit. Jo us ho volia dir per si li serveix a algú.

B77

Sindriprem

"La vida pot ser difenent amb Andreu Buenafuen" és una sèrie de programes (3 crec) on l'Andreu Buenafuente mostrava invents al més pur estil americà del Pump-and-seal (sabeu què vull dir,no?).
Bé doncs va mostrar el Sindriprem que, com clarament la paraula diu, és un estri que servia per agafar les síndries. Consisteix en dos desembussadors de wàter conectats pel mànec amb una manguera. La part de la ventosa és la que enganxava la síndria i evitava que et caigués....

Des que la idea em va robar el cor (per freaky grau 3) de vegades em repeteixo la frase: "La vida pot ser diferent amb andreubuenafuen".
Avui tornava de la feina en moto, feia una brisa sorprenentment càlida i ha coincidit amb que el dia s'allarga una mica. El vent feia que hi hagués núvols lenticul·lars d'aquests que semblen un ovni. Eren núvols aïllats i grisos sobre fons blau cel (mai millor dit) mentre el sol començava a retirar-se.
He pensat que la vida pot ser diferent...pot ser diferent amb 5 guàrdies en lloc de 8... és possible que la meva vida canvii una mica i això m'alenta a seguir fent el que feia però potser amb un somriure i tot.

Xatos, em sap greu no poder compartir amb vosaltres lo del sindripem. És una mica antic i ningú ho ha penjat al You tube.

B77

Imatge de manufacturasdegomanavarro

Sobre les normes

Laboralment en un moment una mica a pressió, les normes es converteixen en una boia on agafar-se quan nedes pel mar sense saber on està la terra ferma.
Si es pot ser anàrquic és quan no tens responsabilitats. A mesura que la vida et porta endavant, les normes o aconseguir que les compleixin et donen un punt de descans del tipus "això ja està encarrilat".

No es pot esperar que la bona fe de la gent sigui la que resolgui els problemes que van sorgint.
Parlant amb el Dani i el Joan per separat he conclòs que per "afavorir" que s'acompleixin les normes ajuda molt el fet que hi hagi penalitzacions.
P. ex: no funciona dir "no beguis i així disminuirà el número de morts a les carreteres (un dels quals podries ser tu)" no, no, no això no funciona. El que ens va molt bé és: "si no vols que et treguin punts o el carnet, no beguis".
Ho haveu vist com els humans sóm així?

Molt bé, doncs a la feina teniem unes normes ("normes no escrites") que he decidit escriure. Crec que m'han pres per beneita o per algú que té sang dictatorial (sang verda). Jo mateixa em noto córrer bilis per les meves venes...vaja que em sento Rosa Merkel, cosina de la Tatcher.
Espero que hi hagi un moment una mica més florit i idil.lic a la meva vida (d'aquells que surten als anuncis de compreses) on jo aniré contenta per un camp verd amb un coixí aixecat cap al cel...

Això m'ha fet recordar la figura de "La Norma" que era la imatge d'una campanya publicitària dels 80 per que parléssim bé el català. (el Guillem m'ha trobat el dibuix a internet!!!)

Aquí a BCN alguns no saben i altres no recorden la sonorització i la liason. És allò que fa que Sant Antoni fonèticament soni "santantoni" i no "sanantoni" o bé que la s que us poso en negreta sigui sonora en aquest cas: els altres, al parlar sona "elsaltres" i no "elssaltres". Jo reconeixo que no poso les dièresi (que no m'ho sé gaire) i expressament escric "aqueta" i "lo" perque les normes d'aquest bloc les poso jo i a mi m'agrada així. Quan dic "aqueta" hi ha alguns que riuen ("- Ah! aqueta, aqueta!...") uufff! sí, sé que no és normatiu pero ho diem pel Baix Camp. La norma accepta dir "aquet" quan la paraula que ve després começa o sona com vocal (aque(s)t home) però no hauria de sonar aquet per dir (aquest cotxe) i a la tele ho fan...és més hauria de un grup al Facebook que es podria dir: Odio els anuncis de la tele en Xaba.
Des de la tevetrès podrien posar-hi una mica de ganes i fer-ho almenys en català que contingui la bonica vocal neutra encara que ens deixem els de Lleida i els del Delta.

Apa...una fotiqui del Delta un desembre qualsevol



B7

Tristany i Isolda

M'agrada Shakespeare, vès què hi farem!. La comèdia m'agrada més que la tragèdia però, les desgràcies descrites per ell són d'una mena dolor una mica dolç i tot. Ahir vaig veure la pel.li de Tristany i Isolda i m'ha agradat. Ha estat part dels meus moments nadalencs de descans. Em pensava que era del Xèspid però no, és una llegenda, un romanç anònim.

He intentat cambiar els colors del bloc perque al pare no li va bé llegir sobre fons negre però no m'he decidit. Aquest és el que més m'agrada però un dia potser el cambiaré.

També dec una menció honorífica de Padrí Adoptiu del Bloc (PAB) a l'Albert Rodríguez que és un de la meva feina, seguidor del bloc, que té moltes coses a dir i no s'atreveix a generar-ne un. Va ser ell que es va adonar que el bloc havia complert un any.

Nomeno Miss Blog-reader a la Catalina Bordoy per ser quasi la única que escriu al bloc. Passa uns moments difícils però un dia les nivolades s'escamparan...

El comptador indica que alguns com l'Stephano pot ser que llegeixin els (digues-li) "articles". Baci.

Es veu que alguns dels meus amiguets ho llegiu de tant en tant encara que no hi feu comentaris...sort que m'ho dieu que sino em sentiria bastant idiota escrivint i escrivint a un bloc amb 0 comments.

Tinc la Pilar, l'Amaya i la Maite embarassades. A elles, un fructífer 2009!

A tots en general, als que ens coneixem i els que no: espero que disfruteu de les festes, descanseu una mica i el tigueu un feliç any 2009.

Petons

Rosa