De viatge

De viatge us portaré, en els pòxims posts, per una pel.lícula bona que vaig veure per la TV3. Produïda pel Bardem i amb Metges sense fronteres com a fil conductor, s'anuncia com Invisibles i denuncia situacions bastant impressionants que no passen a les nostres vides...i per això sembla que no existeixin...ojos que no ven...
Comença amb una noia Boliviana que treballa a Barcelona: al matí, al geriàtric i a la tarda, cuidant dos nens que tenen tots els joguets de l'imaginarium (fets a xina). La seva família es va morint de malaltia de Chagas.

Ho exposa de la següent manera: resulta que hi hi una xinxa que és la que transmet el Chagas que neix i viu en les parets d'adob.
- Qui té parets d'adob?
- Els pobres.
- Afecta als turistes?
- No.
- Cal que les empreses farmacèutiques investiguin per a trobar un tractament per al Chagas?
- ...Si són pobres no podran comprar el fàrmac...no hi ha quartos...no hi ha investigació (en el moment de la pel.li no hi havia línies d'investigació però ara en hi ha dues de preclíniques a càrrec de Metges sense fornteres).

Hi ha ironies: Trypanosoma cruzii i "crucero" no tenen res a veure.

Va, un toc d'humor:
Avui, al mercat de Reus, després de sentir la frase:
- La que sabe se lo queda! Venga nenas! La que sabe se lo queda! (Evidentment jo me n'he quedat dos...de fos el que fos... )
he sentit una mica de conversa d'uns altres:
- ¿Dónde fuisteis de viaje?
- A Marina d'or!
(...) i ja no he escoltat més...

Continuaré...
B77
R

P.P.P.

Pidolaire Profesional Plastificat...
...és el que he vist avui per carrer. Un home d'uns 43 anys, d'aquells que fan panxa i que tenen 2 braços i dos cames que sí funcionen...vaja, dels que podria treballar carregant mobles, ampolles de suavitzant, senyors grans que no es poden valdre per ells mateixos.... bé, doncs aquest és un pidolaire professional. El seu horari és de 10 a 13h i treballa al costat del forn de pa (simbòlic que "no tengo ni pal pan de mis hijos"...i jo, resulta que no tengo hijos de tant treballar...) bé ho fan perquè et sentis culpable...ai! quasi ho aconsegueixen. El Professional en questió portava un din-A4 plastificat i amb la seva foto impresa en colors...on hi deia que por el amor de Dios deme algo, bla, bla, bla y que Dios le bendiga.... Lo del plastificat és bona idea ja que així no s'arruga ni embruta el paperet i, si treballes els dies que plou, tampoc se't mulla.


L'altre dia, ara que fa bon temps, hi havia una sra. d'aspecte de gitana romanesa amb un bebenet de uns 2 mesets...molt quietet el bebenet...¿no us estranya que els vostres fills es moguin i plorin i no aguantin la calor i els nens que porten els pidolaires estan quiets, quiets, quiets...? No dic que sigui la gent d'aquesta ètnia ni d'aquest país ho facin però es diu que hi ha un recurs que s'usa que és el següent: donar antihistamínics als bebenets i així els agafa son s'estan quiets durant la "jornada laboral" de pidolaire...us ho podeu creure o no. Jo no en tinc proves que demostrin que això és cert però sí sé que els bebenets es mouen.

En castellà es diu pedigüeño que sempre m'ha fet pensar en pingüino. En anglès es diu beggar (de beg: rogar) que no només demana sinó que prega...encara sona a més sotmès.

Ale, besets

PD: Bé, que la ecobola m'ha canviat la vida no és del tot cert però sí que m'ha sorprès i això em fa gràcia.

ECOBOLA

Les coses que et canvien la vida de veritat, són decobriments com ara la ECOBOLA...no és un nom molt glamurós però el que fa sí que n'és: renta sense sabó!
Es tracta d'una bola de plàstic que a dins té boletes de ceràmica que gan que es generin ions i que la roba et quedi sense olor i neta. Exactament les taques o llardarades no marxen si no hi poses una mica de sabó local però per la resta va bé.




Jo crec que no en fan propaganda ja que tancarien alguns els que es dediquen a fer detergents i això, deuen pensar, no pot ser...és com lo de la llei antitabac: es recapten tants quartos dels impostos del tabac que, encara que generi problemes de salut/morts no surt a compte esforçar-se a aconseguir disminuir el consum. "Va disminuirem una mica el cosum perquè sembli que fem algo però no massa que sinó no hi haurà recaptació!". Sí senyors, les coses van així. Tant de bo realment als locals no s'hi pogués fumar.
A d'altres països mediterranis (=de moral una mica laxa per allò de "Nosaltres arribem tard perquè som mediterranis", "no paguem a l'autobús perque som mediterranis", "escopim a terra...", "ens colem...", "mentim en l'edat per entar als museus d'Europa..." ) com ara Itàlia s'hi han posat ferms (F.E.R.M.) amb aquest tema i no deixen fumar als llocs. Sí, sí, molta crisi però la gent no paga 3 euros per anar al metge però sí per comprar un paquet de tabac...no nem bé.

Es veu que també existeix això dels ions per a la dutxa, el rentaplats,....

Tinc 3 preguntes:
1. Algú em pot explicar com és que l'olor d'all dels dits marxa si la fregues amb un ganivet o algo d'acer?
2. Què és més sostenible: encimera de marbre, resina, silestone o conglomerat?
3. Sabeu d'alguna marca de encimeras de vidre reciclat que sigui de per aquí (n'he trobat una però és a USA) i a una de valència només tenen encimeras blaves...

Gràcies
R

Candy Bill

Resulta que vaig guanyar un premi al final de la residència. Es tractava d'un premi obtingut per votació de tots els residents (la majoria de medicina). Hem van atorgar el premi "Como me pique te meto"i el premi en questió era una espasa de plàstic com de Xena la guerrera....potser m'he passat en inentar no semblar massa bona persona/bleda. Potser m'he passat tant que ara estic a l'altre extrem...Bé, ja se sap que la humanitat fa moviments pendul.lars. Si he anat d'un costat a l'altre ara potser em podré quedar al mig i descansar i viure la meva vida plàcidament...t'imagines?




Fa una setmana que visc la resta de la meva vida. És la meva vida d.r. (després de la residència). No m'ho puc creure...en veritat no m'ho crec fins que no tingui un paper en castellà del Ministerio que ho certifiqui. No deu faltar gaire.








Estic canviant?

TB

Ahir, a la piscina de l'Atletic club Barceloneta sentia xerrar els homes des del vestuari de les dones. Era a l'hora dels jubilats, a mig matí. Se sentien veus de senyor gran que primer parlaven de l'Espanyol: no hi vaig parar massa atenció. Després la cosa va anar cap a a cantar Els Segadors...?! ...com a caçó de dutxa?!
Això em recordava que dies enrrera, quan el Barça va guanyar la Xampions, hi havia dues dones que, a les 6:40 del matí, als Ferrocarrils Catalans que em portaven a fer un curs a Sabadell ....:
- Pues yo, a la bandera del barça le puse unas cintas pero como tengo el balcón de mármol no tenia donde atarlas.
- Y ¿cómo lo hiciste?
- Pues nada, cojí unos plomos...
- ¿Tienes plomos?
- Sí. Mi marido y mi suegro pescan...y le puse unos plomos en la parte de abajo
- Pues cuando nosotros la colgamos también se venia para adentro...así que saqué un palo de la escoba y le hice un dobladillo en la parte de abajo de la bandera, para poder meter el palo...y se aguanta...

Vaig pensar que quant de temps té la gent...també podrieu dir que quant de temps tinc jo per transciure-ho aquí...sí, ho podrieu dir. Però després anem a veure pel.lis de l'Almodovar o del W Allen i resulta que són originals o ocurrents.

Ho explico ara que per uns dies tinc una mica de temps. En el seu moment no ho vaig poder explicar.
Com que tinc una mica de temps he caigut a una nova sèrie. És culpa de l'Arantxa del Txenxo (la que té el blog aquí al costat). Es diu True Blood i va de vampirs i una cambrera telèpata...evidentment és per a fricòlegs avançats com és el meu cas. Els que en tingueu curiositat espero que la trobeu (surf the channel-megavideo is the answer) i a veure si us agrada.

El nom de la rosa

Sí, el meu nom és un nom antic. És com de Guerra Civil, de l'època en que feia fred a les cases i la gent anava amb molts jerseis i mitjons per dins de casa perquè no hi havia calefacció... Sempre penso que en el passat no tant remot la gent tenia fred. Però potser no en tenien perque hi havia brasers, escalfadors de llit, bosses d'aigua calenta...Però jo m'ho imagino així.
Tornant al que deia, que el meu nom és antic acompanya a que tota jo sóc antiga. Em passa que ara, en acabar una de les etapes més duretes de la meva vida m'agafen ganes de dir coses al discurs de comiat.
Tinc ganes de fer un discurs de l'estil "I had a dream...".
Tinc ganes de dir, als que pujen, que jo corresponc a un moment en que la responsabilitat i el respecte eren paraules que tenien sentit, on la gent en coneixia la definició i la tenia integrada. Que no els faci vergonya integrar aquets conceptes que podrien semblar passats de moda i que els animo a que siguin sensats i coherents com a persones que és l'única manera de tenir uns bons fonaments com a professionals. Els diria això, però no els ho diré. Diré una coseta graciosa per a tots els públics cosa que farà que no sigui humor enginyós. Serà d'humor poc selecte i poc el.laborat... mira, com que em posa de mal humor fer bromes torrentils quasi que us dic ara ja que no faré brometa...

Mirant-me als grans els diria que gràcies. Pensaria per mi: gràcies per ensenyar-me què s'ha de fer i per ensenyar-me el que no s'ha de fer. Hi ha tanta gent a la feina que, a qui li vull donar les gràcies ja ho sap o ho sabrà en persona, i a d'altres, als que he de donar les gràcies per mostrar-me conductes a no imitar, no els diré res.

Estimats, ha estat una temporada molt dura però dimarts s'acaba. Imagino que el dia del sopar no diré res i riuré com una mujer florero. Faré veure que no me'n recordo del que em va dir vaca burra i que deia que era amic meu quan a mi, mai, cap amic meu m'ha tractat així; o de les coses que han fet "pel meu bé", "per ajudar-me" que quasi fan que trontolli la meva decisió ferma de seguir aquest camí fins al final...Quasi poden però no... he arribat en aquest punt amb integritat personal i psíquica... que ja és molt.
Els diria: I'm sorry for you but I did it. I'm afraid: yes, I do can!

El final d'una etapa coincideix amb el començament d'una altra, que no té perquè ser menys dura però al menys ja no he de sotmetre'm a segons què.





Apa chatitos, besets

Del pintallavis al Wall Street Journal

Aquests dos elements tenen en comú que sofreixen canvis en l'hàbit de consum en temps de crisi. He llegit en més de tres llocs que, en una crisi prèvia, a USA, ja s'havia detectat que les dones compren més pintallavis.

Com a dona intueixo que la cosa va així: repetiré tota la roba de l'any passat però em pintaré els llavis d'un altre color i així em veuré diferent, o més elegant.

També deien aquests dies que la crisi farà reajustar les plantilles dels diaris i deixar només un format, l'electrònic....a mi no em va bé això. Com ho faré per anar a la platja amb el diari etectrònic? serà a la Web? quin gadgetodiari suportarà la sorra i el mar sense fer-se malbé?

No tinc molts dies festius però luxe de llegir el diari sota el sol de la platja i, de tant en tant adormir-te una mica i deprés reprendre aquell escrit que és interessant i alhora et recorda que hi ha gent que té coses interessants a dir... vols dir que em treuran aquest luxe d'1 euro?

Si el pintallavis sol ja té el preu de 12 diaris. I us estic parlant d'un pintallavis senzill com el watershine wet diamonds de Maybelline color lolita pearl núm. 126...

Pocs luxes hi ha a aquest preu

Ale, besets