Modestia apart

Avui m'he recordat que ja fa dies que havia de comunicar als estimats blogreaders o llegidors de blocs un tema bastant poc important.

Aprofitant que l'arribada de la primavera us penjo un dels quadres del món que m'agraden: El naixement de Venus, d'en Boticcelli (com dirien a Girona).







També és bonic el de La primavera (on hi ha un personatge que s'assembla a l'Annabel).




El motiu de fons és que qui no està content és perquè no vol.
Jo ensenyo els dits amb les sandàlies d'estiu.
De vegades he sentit:"És que jo tinc els dits taaan lletjos que no els vull ensenyar".
- Doncs jo tinc els dits com la Venus de Boticcelli i els ensenyo. (es pot constatar el detall clicant el link: aquest)




La imatge està treta de http//google.sites


Besets

Beloved

Ai xatos...que he anat a Londres i això m'agrada.
És una ciutat-ciutat i no una ciutat-parc temàticperalsturistes.
It's amazing. Tot i ser un dels centres del món el carrer és silenciós i no hi ha cartells per tot arreu penjant desendressats...jo que sóc tan endressada...
Em continua agradant d'Anglaterra el Ketchup Heinz i les patates xips amb vinagre...

però ara he descobert les sopes que fan els anglesos. Mira, sempre hi ha sorpreses! Fins el punt que m'he comprat un llibre de receptes on hi ha sopes i pies. Era en una llibreria que liquidaven. Em va costar 2 pounds. Era una llibreria que, quan hi torni, deurà ser un restaurant italià.
Sí, per Leicester Square hi ha molts italians. Algun pub també té cartell italià...i els anglesos ja no beuen te quasi. Beuen cafè Starbucks o d'altres marques. Oh, my darlings! és la globalització.
Vaig veure que beuen chai tea. És el te de l'Índia que es pren amb llet i és molt aromàtic perquè conté clau, canyella, cardamom i pebre. A mí m'agrada molt però no em pensava que els anglesos canviessin el seu English Breakfast de cap manera i resulta que sí.
Podria passar que hagueu d'aguantar uns quants posts dedicats a LND. Ja sabeu que sóc anglòfila. No hi puc fer res.

Hi vaig trobar alguna coseta graciosa com:
- Una embarassada que portava una xapa amb el simbol del metro que hi deia: Baby on board. Suposo que és perque no l'empenyessin o perquè la deixessin seure. Em va semblar bona idea.
- Un gentleman que, parlant de l'indignat que estava amb la política del seu pais, em va dir que si hagués estat a l'auditori quan el Blair quan va parlar de l'amenaça d'Irak hauria pedut els nervis i hauria dit: How you dare...! Vaja, que per a un anglès, descontrolar-se equival a dir: Com goses! mentre li surt aire pel nas amb una mica de sensació d'enfado. Com que aquí, quan la gent s'enfada és una mica més visceral/maleducada em va semblar graciós.

O alguna cosa curiosa com:
- Des de l'estat proposen si vols acompanyar en cotxe a alguna pesona gran sola un diumenge a prendre el te a casa d'un amic o amiga.
- O, si ets british citizen i vols participar en la vigilància de les amenaces terroristes, et pots apuntar a un entreno i series informador. La propaganda del metro deia: "Quin dia fa l'aniversari la persona que està al teu costat? Tens tres parades". És per a descobrir informació de forma subtil.

Ja us penjaré les fotos.
Besets
R
PD: s'obre la veda de les brontoparaules. Hi podeu col.laborar dient-me-les als comentaris

Aloma

Sempre m'ha fet gràcia el títol de "Coplas por la muerte de su padre". A sisè d'EGB pensava: si la copla és una cançó més aviat alegre...ves quina cosa aquest Jorge Manrique de fer-ho per la mort del seu pare...

Avui us convido a que m'ajudeu en els preparatius d'un ............enterrament.





Estimats, la Vocal Neutra, després de l'agonia dels últims anys, està a punt de morir...



Sí fillets, la influència del castellà fa que no es digui o no es sàpiga dir i que qui la diu sigui titllat de pueblerino...de províncies...de comarques...de vagueries...



En ciutats ultra comopolites com BCN o TGN la gent parlA amb la A PArque sinó no ets prou cool! VAjA cA si no no sAries com dAls dibuixos del LAvAndA...



La meva tia, corresponsal a un institut de Reus, diu que els que Marroquins saben dir la vocal neutra ja que la tenen en la seva llengua però prefereixen no dir-la i ser com la massa de jovenívols que no la diu.



Bé, la pandèmia de no dir la vocal neutra s'ha extès també a Reus i Riudoms. Crec que a Montroig i a Colldejou encara es mantenen més o meys bé

La situació és la següent: com que a Reus i Riudoms s'acabaven les paraules amb e (ex. Rose) els pares d'avui en dia hAn dAcidit renegar de la e final i, en lloc de recuperar la neutra, parlen als seus nens en A de Xaba directament...era el que faltava. Que els que parlaven més o menys bé sense influències s'han infectat també.

Ex: - Alena, portA lA pilotA a l'Aduard cA vol jugar una micA



Resulta que jo, a BCN, tinc un català molt tancat...!!! Va home, va! Que tinc un català normal! El tancadet de ment acostuma a ser qui m'ho diu...però jo entenc que m'ho digui perque sóc més oberta i assumeixo que hi ha limitacions.

Estimadets, que ser de poble...(s'entesten en dir poble a tot el que no és BCN) o de províncies no té res de dolent. Ans al contrari!

Bé, a part que Aloma té dues as que sonen com vocal neutra, el post es titula així en homenatge a una nova lectora que, ara que té internet, poster algun dia escriurà alguna cosa.

PD= no vull ser frívola. No us penseu que no em dolen tantes morts a Haití. És una foma d'escapament reflexionar sobre la mort d'una vocal...tots tenim vies d'escapament i de vegades les utilitzem encara que siguem professionals del tema.

Apa, petons
R

Dead Peasant

Dead Peasants insurance és com s’anomena una assegurança de vida que una empresa fa a un treballador i ella n’és la beneficiària. Ells ja saben el percentarge estipulat de morts en determinades feines. Calculen els beneficics i va bé perquè els surt a compte fer l’assegurança. Quan mori, el treballador(camperol mort) li donarà beneficis. És més útil un treballador mort que viu. Així les dones joves són les que donen més quartos segons els barems de les asseguradores. Com l’asmàtica que mor als 26 anys que surt a la pel·li de Michael Moore: Capitalism: a Love story. That’s US.

També ens mostra un correccionari de menors d’edat que un polític decideix privatitzar. Un jutge conxinxat tanca nens de 12 i 14 anys per tirar menjar a terra a taula, barallar-se en un centre comercial amb una amigueta de la seva edat, o fer una web pensant que a USA hi ha llibertat d’expressió i et quiexes de la directora del cole…. No sé quina ciutat de USA era però l’amo del centre reb una calerada de béns públics per construir-lo, i cobra per cada reclús. Té sort perque el seu amic jutge envia 6.500 nens a aquesta “Llar” per a infants. Van agafar la vara de"joventut, ara us assebentareu de què va la nostra Amèrica".

Explica com Goldman fa un cop d'estat financer a les entranyes del govern de Bush...
Això i moltes situacions que en altres èpoques serien etiquetades de mafioses… no és fantasia… és com funciona Amèrica …si és que funciona. Us aconsello que la vegeu tot i que dura 2 hores. És important per saber en quin món vivim.
Sobre els consells i el cinema jo no en sóc molt partidària però això és important per a tots. Encara que sigui llogant-la quan surti.

Per una part hi ha allò de “tu que tens temps d’anar an cine…!”. Sí, tinc temps però s’ha de tenir present que tenir fills és una elecció i lo de no tenir-ne no sempre ho és. Per altra, molta gent veurà Avatar (3h) on els éssers blaus tenen una relació molt romántica…i molt real... ?¿?...però la pel.li de la exdona del director d’Avatar, que va de Iran o Irak, no sé qui la veurà…potser per això es van separar. Per concepcions diferents del món.

Fillets, jo també arribo cansada de la feina però us demano un espai de reflexió. És molt difícil treure el cap per la finestra i veure la realitat ja que sovint la distorsionen. Però, si de tant en tant hi ha un Michael Moore que t’avisa, potser els altres podem reaccionar. Potser podriem no ser com USA...


Besets



A la pel.licula anomenen algunes empreses que fan lo del Dead Paisant...Procter&Gamble, Citibank, Nestle...per dir algo. Com no sóc l'FBI no tinc documents que ho certifiquen però creieu que podria ser veritat...?

Moixiganga

Una vegada més el títol no té a veure amb el que vull explicar. He aconseguit un llibre on parla de la moixiganga del Mossèn Joan de Vic però això és un tema que, tot i que de ben segur us interessa a tots, el tocaré un altre dia.



Si un dels objectius de finals del 2009 era aconseguir una caixa de plàstic per enganxar al portapaquets de la bici (objectiu complert), els que tinc per aquest any són una mica més complexos:

- Obrir la meva vessant artística: pintar a l'oli, creació de titelles, contes infantils

- Aprendre a ballar Forró

- Fer esport: dubto entre comprar-me uns patins en línia i patinar per la Barceloneta, anar a córrer (que no m'agrada gens però diuen que al final t'hi enganxes) o fer Body Jam (que només ho he fet un dia però des de llavors em fa "clec" el coll quan el giro) s'accepten suggerències.

- Aproximar-me a la puntualitat i no estressar-me en l'intent

- Fer alguna cosa davant les coses que no m'agraden

- Reprendre el submarinisme

- Anar a Brasil

- Aconseguir una feina amb cara i ulls

- Ser coherent

- I qui sap si alguna cosa més





Això és el que jo hauria demanat al mail pels Srs. Reis si tinguéssin parada a casa meva. Ja us explicaré com va.






De momet us desitjo molt bon any...que no pot ser d'altra manera que un any 10.



Petons

Rèquiem de Champions

Com vaig riure amb un article del Monzó en que guarnia el seu gos- Tic - amb tot de llums de l’Ikea dels quals en deia el model (normamlent amb alguna dièresi) i el preu.

Aquestes dates que són festes de Nadal no em semblen del tot malament. Assumint això suposo que no em puc considerar del tot laica. M’agraden les nadales i m’agrada la reunió del dia de Nadal…la mare caaanta i el fillet dorm… i se’m fa una mica pesadet això de treure-li en nom de Nadal a aquest dies d’hivern. Ja les festes de la Mare de Déu de la Mercè són les festes de la Mercè, les de Sta. Tecla, la Tecla i les de la Coia i les de la Laia…així com l’Hospital de la Mare de Déu del Mar és l’Hospital del Mar… som una mica pesadets…

Així com la involució que significa traduir les pel·lis…al castellà ara resulta que les volen en català…per sentir als artistes parlar en Xaba prefereixo que m’ho deixin en anglès, suec o el que sigui. Com us penseu doncs que a Suècia i Noruega la penya parla tant bé l’anglès?

…ram-pa-tam-plam que les figues són verdes…

He de confessar que aquest any passat, a la declaració de renda, vaig posar una creu de donació a fins socials i també a l’esglesia catòlica tot i que no em sembla bé fer discriminació positiva a una cosa generalitzada com la declaració. No és que a mí em doni moltes respostes l’esglesia però si en pot donar a algú i ens evitem algún apunyalat pel carrer tot això que guanyem. La veritat és que vaig pensar en els latins kings que vénen i que són algo més religiosos que els d’aquí…potser les seves mares inenten que es facin menys mal.

I no només això. A part de les respostes que pot haber donat a algú, tot el que s’ha fet de música relacionat amb la religió trobo que no té preu. Mireu sinó com encara avui dia es copia l’esperit religiós en cançons com l’himne de la Champions.

Per avui em planto aquí.

*Si hi ha certa curiositat per què és la foto: l'esglesia alemanya de Stockholm...una tardor

Bacallà

La meva tieta per dir que algú és un idiota diu "És que és un ninot!".
Bé, doncs ara us comunico que el meu mercat: el Mercat del Ninot està en obres. Em fa pena perque segur que a dins hi haurà un Caprabo i una botiga de Xuxes i no serà el mateix.
Amb la remodelació desapareixerà una parada de bacallà que era molt antiga. Semblava dels anys 50. Era molt bonica: amb lletres de ferro (ara ja rovellat) i amb les piles de marbre,... el que passa és que una vegada que hi vaig anar a comprar, la venedora va arrodonir a l'alça! No m'ho havien fet mai això! De 2,40 va arrodonir a 2,50. Evidentment no hi vaig tornar més. Em va saber greu perdre'm el fer la romàntica mentre comprava bacallà en una parada d'època però la pela és la pela i la insolència és la insolència.

Per la resta, la Pilar del pollastre ja es va jubilar fa uns anys i va deixar la parada a una noia jove que posava flors sintètiques de color fucsia entre els pits de pollastre però a l'hora de desossar el pollastre més aviat era destrossar...o sigui que això, sumat al documental Feed the World on parlava de l'engreix intensiu de l'aviram i el bestiar, van fer que menjés menys pollastre.
Els del costat crec que tornaran. És un senyor de galtes vermelles que ven olives que no sé com es diu. Per cert, les alboraies són les meves preferides.
Després hi ha aquells dos germans malcarats, que només parlen en la lengua madre, que crec que també tornaran ja que eren els únics que tenien alfàbrega, menta i cilantre fresc i crec que tenien clientela assegurada.

Hi ha moltes coses que hauran de quedar al record com la parada de bacallà, el fred fosc que feia dins el mercat un dissabte a les 11 del matí de tardor o la sensació d'immensitat que tenies quan miraves amunt, cap a aquell sostre tant alt que només et podia recordar al d'una església.

Amb els mercats ja hi sabeu que hi tinc una certa afició. Deu venir de petita quan anavem a veure als meus avis a la parada. Un cop passada l'olor de patata i vedrures podrides dels cubells de la brossa, era molt divertit. M'agradava pesar-me a la bàscula de majoristes (la que hi havia a terra) i veure com l'agulla marcava diferent segons el que féssis. El que més m'agradava (Vigila que et faràs mal!) era passejar-me amb el carro vermell que agafava les piles de caixes. A mi m'agradaven els vermells, els grans: tenien una palanca perque amb el peu obrisis i tanquéssis els ferros laterals prensors de la caixa que, de totes les de la pila, tocava a terra. Com que era molt obedient em mirava la palanca de ferro rovellat i pensava: i si em faig mal amb aquest ferro m'agafarà el tètanus... (l'amenaça que et deien perque els féssis cas)...
Com lamento a hores d'ara tanta obediència...
L'obediència no és més que inhibició. Té sentit per marcar una mica d'ordre però en el meu cas va ser una mica massa.
Encara puc recuperar el temps pedrut però els de la fruita de Lleida, que en tenen un, em mirarien una mica rara si els demano el carro perque em passegi algú.

Avui també m'he recordat d'aquells caramelets de la farmàcia que eren boletes petites de colors. Perles. M'agradaven les de menta i les de maduixa (de mente i de frese). Recordo que algunes tenien les dues petites esferes que no es corresponien simètricament. També recordo que s'enganxaven a les dents...
Mira, ho escric aquí per si algún dia no me'n recordo.

Per cert, un home que va passar per davant de les obres es queixava (com dient : no calen tantes obres):
(...) el Partenon, ben destrossat que està i no l'arreglen!

Som així!