Colònies industrials

Evidentment que volia fer una entrada on digués Arriba Terribas. La veritat és que no he vist l'entrevista però que no sé quin alcalde/regidor d'un poble d'aquests de l'àrea metropolitana de BCN, de cuyo nombre no quiero acordarme, digués que era mal follada és indignant. L'expressió en sí no m'agrada. Quan la diuen els homes, normalment són maclistes, i també quan la diuen les dones. Però és pitjor ja que elles, durant uns instants són com ells. Sense que jo consideri que això hagi de ser una guerra de bàndols.

Només treu a la llum la misèria educacional del país que està tan generalitzada que inclou a membres que ocupen càrrecs polítics. Gent mal educada i mal formada i amb una escala de valors que, pel que sembla, només dos graons: 1.que els meus no passin gana i 2. tenir el màxim de quartos que es pugui.

Em sap greu per la Terribas i per la gent dels municipis regits per indivius de segons quina calanya. Però és així.

Sí que estic d'acord en que la carrera política requereix formació. No vol dir un títol obligadament Universitari, ja que això implica tenir diners (i més ara amb Bolònia) durant un cert temps i seria com prohibir als Montillas ser president, però sí constatar, si cal amb un exàmen previ, que tens coneixements suficients per a ocupar un cert càrrec: coneixements ètics, polítics, econòmics i socials. Així, a les elecions podriem veure la nota d'exàmen de cada un dels components.

Els que treballen en un hospital necessiten saber una sèrie de coses i ¿perquè no els de l'Ajuntament?

Jo estic col.legiada (on pago 210 euros trimestrals) i, si mai faig alguna cosa que a la comunitat mèdica els sembli inadmisisble, m'expulsaran del Col.legi i no podré treballar. Perquè no passa als l'Ajuntaments?

Que si el Pep "Places" resulta que té un xalet així de gros, que si el següent també té divuit empreses que no saps d'on surten...i no poden tenir un Jet privat perquè és molt gros i es veuria molt encara que el tinguéssis al pàrquing de casa.

Ai fillets, que en realitat volia ser positiva i parlar-vos d'una exposició que he vist al Museu d'Història de Catalunya que va de les Colònies industrials del Ter i el Llobregat.

Pots dir: i això t'interessa? doncs sí. M'agrada saber com afectava a la gent el pertànyer a una colònia. M'impressiona com la burgesia del moment colla els treballadors i es posa a les seves vides fins a generar uns problemes que no tenien precedent.

Si a l'època medieval et mores de gana o de malaltia, a les colònies (1860 més o menys fins l'última que es va tancar cap al 1970):

- Els patrons no deixaven que es caséssin gent de colònies diferents ja que una de les dues perdia un treballador i tota la seva prole.

- Evidentment, si no treballaves no cobraves (bé, això és com jo estic ara...que si em poso malalta m'haureu de fer un pot comú).

- Després del part hi havia com guarderies fetes pels mateixos treballadors ja que, després de 15 dies del part, la dona tornava a treballar a torn normal (12h) i li portaven el bebè pq l'alletés mentre no deixava de treballar.

- Les jornades de 12 hores de nens de 10 anys o l'edat mínima que, sobre el paper podia ser 10-12a., però la realitat era que treballaven als 8 anys o alguns als 5...

- Remuneració diferent entre homes i dones per les mateixes hores (12h) i la mateixa feina (portar 20 filatures) fins el punt que la dona cobrava menys de la meitat que l'home...???¿¿¿???

- Que molta gent gran a qui li falta un dit per la zona de les colònies és perquè se'ls enganxaven a les màquines...o que els falta el cabell perque se li arrencava el cuir pilós amb una de les màquines...

Una nena de 8 anys que estava a l'exposició amb la seva mare, després d'adonar-se que si hagués nascut fa 100 anys hauria pogut treballar 10 hores i anar a l'escola en acabar la feina, va preguntar:

- I els nens rics també treballaven? i...i...i si tenies una malaltia com Sd. de Down?

La guia de l'exposició li va dir que no, que amb Sd. de Down o malalts, no...però no ho sabrem.

El Dani m'ha dit que amb això del treball infantil, a l'inici, quan no hi havia drets, si un nen es posava malalt i no venia, el nen que havia fet el torn previ 8, 10 o 12 hores seguides havia de fer el torn del nen malalt....

Estimats, ha estat bé l'exposició.

Espero que vosaltres també esteu bé, i laboralment també.

R

Confessió: I had a dream....Vaig somniar que em feien Presidenta de Catalunya:

"-Total, pel que queda i amb els marrons que hi ha que ho faci la Rosa"

Però quan feia com un jurament per ser-ho, tothom parlava, ningú m'escoltava i ni jo mateixa em sentia. The End

Eau positive

Ô + era el perfum que anuciava el Compte Dràcula en un esquetx del tricicle.

Siguem positius.

Avui us informaré d'una cosa que m'ha agradat: L'Auca del Sr. Esteve, al TNC.

Ho aviso ara per si algú encara ho volgués anar a veure.

Hi ha gent que potser ho troba un toston que parla de la burgesia catalana de principis de segle XX però a mí em va agradar.

No ho recomano en general però si a algú li agrada això del teatre que reflexa èpoques passades no tant llunyanes, maneres de fer les nostres avantpassats, això li pot agradar.

Imatge de la web de El Periódico (que no estic pq em multin)

Modestia apart

Avui m'he recordat que ja fa dies que havia de comunicar als estimats blogreaders o llegidors de blocs un tema bastant poc important.

Aprofitant que l'arribada de la primavera us penjo un dels quadres del món que m'agraden: El naixement de Venus, d'en Boticcelli (com dirien a Girona).







També és bonic el de La primavera (on hi ha un personatge que s'assembla a l'Annabel).




El motiu de fons és que qui no està content és perquè no vol.
Jo ensenyo els dits amb les sandàlies d'estiu.
De vegades he sentit:"És que jo tinc els dits taaan lletjos que no els vull ensenyar".
- Doncs jo tinc els dits com la Venus de Boticcelli i els ensenyo. (es pot constatar el detall clicant el link: aquest)




La imatge està treta de http//google.sites


Besets

Beloved

Ai xatos...que he anat a Londres i això m'agrada.
És una ciutat-ciutat i no una ciutat-parc temàticperalsturistes.
It's amazing. Tot i ser un dels centres del món el carrer és silenciós i no hi ha cartells per tot arreu penjant desendressats...jo que sóc tan endressada...
Em continua agradant d'Anglaterra el Ketchup Heinz i les patates xips amb vinagre...

però ara he descobert les sopes que fan els anglesos. Mira, sempre hi ha sorpreses! Fins el punt que m'he comprat un llibre de receptes on hi ha sopes i pies. Era en una llibreria que liquidaven. Em va costar 2 pounds. Era una llibreria que, quan hi torni, deurà ser un restaurant italià.
Sí, per Leicester Square hi ha molts italians. Algun pub també té cartell italià...i els anglesos ja no beuen te quasi. Beuen cafè Starbucks o d'altres marques. Oh, my darlings! és la globalització.
Vaig veure que beuen chai tea. És el te de l'Índia que es pren amb llet i és molt aromàtic perquè conté clau, canyella, cardamom i pebre. A mí m'agrada molt però no em pensava que els anglesos canviessin el seu English Breakfast de cap manera i resulta que sí.
Podria passar que hagueu d'aguantar uns quants posts dedicats a LND. Ja sabeu que sóc anglòfila. No hi puc fer res.

Hi vaig trobar alguna coseta graciosa com:
- Una embarassada que portava una xapa amb el simbol del metro que hi deia: Baby on board. Suposo que és perque no l'empenyessin o perquè la deixessin seure. Em va semblar bona idea.
- Un gentleman que, parlant de l'indignat que estava amb la política del seu pais, em va dir que si hagués estat a l'auditori quan el Blair quan va parlar de l'amenaça d'Irak hauria pedut els nervis i hauria dit: How you dare...! Vaja, que per a un anglès, descontrolar-se equival a dir: Com goses! mentre li surt aire pel nas amb una mica de sensació d'enfado. Com que aquí, quan la gent s'enfada és una mica més visceral/maleducada em va semblar graciós.

O alguna cosa curiosa com:
- Des de l'estat proposen si vols acompanyar en cotxe a alguna pesona gran sola un diumenge a prendre el te a casa d'un amic o amiga.
- O, si ets british citizen i vols participar en la vigilància de les amenaces terroristes, et pots apuntar a un entreno i series informador. La propaganda del metro deia: "Quin dia fa l'aniversari la persona que està al teu costat? Tens tres parades". És per a descobrir informació de forma subtil.

Ja us penjaré les fotos.
Besets
R
PD: s'obre la veda de les brontoparaules. Hi podeu col.laborar dient-me-les als comentaris

Aloma

Sempre m'ha fet gràcia el títol de "Coplas por la muerte de su padre". A sisè d'EGB pensava: si la copla és una cançó més aviat alegre...ves quina cosa aquest Jorge Manrique de fer-ho per la mort del seu pare...

Avui us convido a que m'ajudeu en els preparatius d'un ............enterrament.





Estimats, la Vocal Neutra, després de l'agonia dels últims anys, està a punt de morir...



Sí fillets, la influència del castellà fa que no es digui o no es sàpiga dir i que qui la diu sigui titllat de pueblerino...de províncies...de comarques...de vagueries...



En ciutats ultra comopolites com BCN o TGN la gent parlA amb la A PArque sinó no ets prou cool! VAjA cA si no no sAries com dAls dibuixos del LAvAndA...



La meva tia, corresponsal a un institut de Reus, diu que els que Marroquins saben dir la vocal neutra ja que la tenen en la seva llengua però prefereixen no dir-la i ser com la massa de jovenívols que no la diu.



Bé, la pandèmia de no dir la vocal neutra s'ha extès també a Reus i Riudoms. Crec que a Montroig i a Colldejou encara es mantenen més o meys bé

La situació és la següent: com que a Reus i Riudoms s'acabaven les paraules amb e (ex. Rose) els pares d'avui en dia hAn dAcidit renegar de la e final i, en lloc de recuperar la neutra, parlen als seus nens en A de Xaba directament...era el que faltava. Que els que parlaven més o menys bé sense influències s'han infectat també.

Ex: - Alena, portA lA pilotA a l'Aduard cA vol jugar una micA



Resulta que jo, a BCN, tinc un català molt tancat...!!! Va home, va! Que tinc un català normal! El tancadet de ment acostuma a ser qui m'ho diu...però jo entenc que m'ho digui perque sóc més oberta i assumeixo que hi ha limitacions.

Estimadets, que ser de poble...(s'entesten en dir poble a tot el que no és BCN) o de províncies no té res de dolent. Ans al contrari!

Bé, a part que Aloma té dues as que sonen com vocal neutra, el post es titula així en homenatge a una nova lectora que, ara que té internet, poster algun dia escriurà alguna cosa.

PD= no vull ser frívola. No us penseu que no em dolen tantes morts a Haití. És una foma d'escapament reflexionar sobre la mort d'una vocal...tots tenim vies d'escapament i de vegades les utilitzem encara que siguem professionals del tema.

Apa, petons
R

Dead Peasant

Dead Peasants insurance és com s’anomena una assegurança de vida que una empresa fa a un treballador i ella n’és la beneficiària. Ells ja saben el percentarge estipulat de morts en determinades feines. Calculen els beneficics i va bé perquè els surt a compte fer l’assegurança. Quan mori, el treballador(camperol mort) li donarà beneficis. És més útil un treballador mort que viu. Així les dones joves són les que donen més quartos segons els barems de les asseguradores. Com l’asmàtica que mor als 26 anys que surt a la pel·li de Michael Moore: Capitalism: a Love story. That’s US.

També ens mostra un correccionari de menors d’edat que un polític decideix privatitzar. Un jutge conxinxat tanca nens de 12 i 14 anys per tirar menjar a terra a taula, barallar-se en un centre comercial amb una amigueta de la seva edat, o fer una web pensant que a USA hi ha llibertat d’expressió i et quiexes de la directora del cole…. No sé quina ciutat de USA era però l’amo del centre reb una calerada de béns públics per construir-lo, i cobra per cada reclús. Té sort perque el seu amic jutge envia 6.500 nens a aquesta “Llar” per a infants. Van agafar la vara de"joventut, ara us assebentareu de què va la nostra Amèrica".

Explica com Goldman fa un cop d'estat financer a les entranyes del govern de Bush...
Això i moltes situacions que en altres èpoques serien etiquetades de mafioses… no és fantasia… és com funciona Amèrica …si és que funciona. Us aconsello que la vegeu tot i que dura 2 hores. És important per saber en quin món vivim.
Sobre els consells i el cinema jo no en sóc molt partidària però això és important per a tots. Encara que sigui llogant-la quan surti.

Per una part hi ha allò de “tu que tens temps d’anar an cine…!”. Sí, tinc temps però s’ha de tenir present que tenir fills és una elecció i lo de no tenir-ne no sempre ho és. Per altra, molta gent veurà Avatar (3h) on els éssers blaus tenen una relació molt romántica…i molt real... ?¿?...però la pel.li de la exdona del director d’Avatar, que va de Iran o Irak, no sé qui la veurà…potser per això es van separar. Per concepcions diferents del món.

Fillets, jo també arribo cansada de la feina però us demano un espai de reflexió. És molt difícil treure el cap per la finestra i veure la realitat ja que sovint la distorsionen. Però, si de tant en tant hi ha un Michael Moore que t’avisa, potser els altres podem reaccionar. Potser podriem no ser com USA...


Besets



A la pel.licula anomenen algunes empreses que fan lo del Dead Paisant...Procter&Gamble, Citibank, Nestle...per dir algo. Com no sóc l'FBI no tinc documents que ho certifiquen però creieu que podria ser veritat...?

Moixiganga

Una vegada més el títol no té a veure amb el que vull explicar. He aconseguit un llibre on parla de la moixiganga del Mossèn Joan de Vic però això és un tema que, tot i que de ben segur us interessa a tots, el tocaré un altre dia.



Si un dels objectius de finals del 2009 era aconseguir una caixa de plàstic per enganxar al portapaquets de la bici (objectiu complert), els que tinc per aquest any són una mica més complexos:

- Obrir la meva vessant artística: pintar a l'oli, creació de titelles, contes infantils

- Aprendre a ballar Forró

- Fer esport: dubto entre comprar-me uns patins en línia i patinar per la Barceloneta, anar a córrer (que no m'agrada gens però diuen que al final t'hi enganxes) o fer Body Jam (que només ho he fet un dia però des de llavors em fa "clec" el coll quan el giro) s'accepten suggerències.

- Aproximar-me a la puntualitat i no estressar-me en l'intent

- Fer alguna cosa davant les coses que no m'agraden

- Reprendre el submarinisme

- Anar a Brasil

- Aconseguir una feina amb cara i ulls

- Ser coherent

- I qui sap si alguna cosa més





Això és el que jo hauria demanat al mail pels Srs. Reis si tinguéssin parada a casa meva. Ja us explicaré com va.






De momet us desitjo molt bon any...que no pot ser d'altra manera que un any 10.



Petons