divendres, 22 d’octubre del 2010

La Dolce Vita

Ei! que la pel.li és un toston. Té moltes imatges fellinianes, com li toca, i probablement tinguin molt sentit algunes coses però dura més de 2h 40 m!
En realitat no sé quant dura perquè després d'aquest temps el DVD de la bibloteca estava ratllat i no vaig veure el final. És una mica igual ja que eren flaixos a la vida d'un periodista. Cada flaix era una petita història que en si podia ser interessant però si poses 28 petites histèries sense enllaçar es fa una mica pesat.











Aquestes mítiques seqüències no transmeten més que la foto. Un que venera una estrella i ella que no li fa ni puto cas. Sepre mira a l'horitzó. Nòrdica i freda. I ja està.



Res com Ammarcord

Això sí que és la dolce vita

B7

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Banksy

He vist la pel.li del que fa aquest graffiti.
Els graffitis que fa són copsadors perque es barreja innocència i un missatge important.
La pel.li és super bona perquè gasta un humor britànic molt agut (que ja sabeu que m'agrada).
Ve a dir que no qualsevol cosa és art i tampoc qualsevol cosa és un graffiti amb expressió. Entre coses etiquetades d'art hi ha "coses" amb molt menys missatge de alguns graffitis.
Aquí us deixo una mostra de Street art (això és el mur de la vergonya d'Israel) i us convido a veure la pel.li: Exit trough the giftshop.

http://www.youtube.com/watch?v=GTlm6dU2xHk&feature=player_embedded
Per cert, ell tamé ha fet un capítol dels Simpson on tracta l'externalització de la producció de la sèrie a Corea del Nord. No es veurà fins el 2011 aquí però no ens el podem perdre. Recomanat.
B7

divendres, 8 d’octubre del 2010

Estudi científic vs. crítica deconstructiva

M'agradaria avaluar d'aquí a 15 anys:
1. Si els SMS generen artrosi del primer dit
2. Si tant mirar la pantalleta del mòbil i del MP3 ens convida a augmentar la miopia
3. Quant temps s'empra en descaragolar del cables de l'MP3.

Això últim em fa molta ràbia: haber de desenredar cada dia 2 o 3 vegades el cable. ës per això que jo he aconsguit plegar-lo d'una manera que es desenrotlla ràpid. A més el poso en una bosseta (això va dedicat a la Cris).
Actualment al bolso hi porto: un necesser per les pintures, un pel raspall de dents i la pasta, un moneder on hi poso els auriculars, el bitlleter, una agenda clàsica, una Moleskine per prendre apunts de la vida.

Uns dels darrers apunts que he près són "es la primera vez que alguien lanza una arma arrojadiza en la sacrosanta casa de las cortes valencianas".
Ai mare! Trobo tan rància l'expressió. La van dir a les Corts el dia en que un parlamentari va llençar una pedra. Estan aquí al costat, em cauen bé, tenen paraules que m'encanten, però de vegades els valencians(aquests més peperistes-provincians de capital) semblen viure 20 anys endarrera. No hi fa res que tinguin lo del cirquït urbà de formula 1. Si un és ranci, és ranci.
Avui el Guerra ha dit "la srta. Trini" per referir-se a la Trinidad Jiménez. Cutrerio caspós.

Si nosaltres hem de pertànyer a espanya ens hem d'ajuntar amb aquests i això és d'un cutrerio que no se si aguantaré. Senyoreeeta, jo no vull jugar amb aquests nens!

A València tenen el cirquït urbà però nosaltres a BCN vam tenir "La festa del cel" que va fer qusibé el mateix soroll. Vaja, que els de Red Bull paguen una calerada per fer sobrevolar BCN amb avions de piruetes i amb tot el soroll i contaminació que ho acompanya. Va set molt impertinent.
Normalment, el cap de setmana la gent vol descansar. Doncs bé, vaig sentir un soroll d'avió molt fort i vaig sortir corrent a veure si s'estrellava contre la Torre Agbar. Ah! no, resulta que és una activitat de la ciutat que, diguem-ho ara ja, ens taladra a tots als que ho volen veure i als que no.

Els avions feien soroll i l'helicòpter que els vigilava també. A part de la despesa energètica inútil ens val taladrar amb un sorollam molt molest i sense demanar-nos disculpes. A aguantar xiquets que per això és una ciutat.
No, no, no (com diu l'Elna) les ciutats de veritat no ho farien això amb l'ombra del terrorisme tant a prop. No ho faria Sanfrancisco ni Paris ni Londres ni NY ni Delhi ni Benidorm.
Però BCN sí.

Contaminació atmosfèrica i acústica. Abans, la festa del cel era fer volar estels. ¿No s'havia de ser més sostenible i ecoconscient?: pel forro una vegada més.

Tinc pendent un tema molt mono: el tema dels gossets a la ciutat. M'havia quedat penjat des de les vacances d'estiu. A Menorca quasi ningú tenia gos o al menys als pobles. Es veu que la gent ja està satisfeta amb la vida que porta i si vol anar a passejar ho fa sol, no necessita el gos. O potser el ténen per anar a caçar.
A BCN la gent necessita gossos perquè tohom se sent tan sol que n'han de tenir un per que els tregui a passejar i poder fer-los-hi la genuflexió per recollir-li la caca calenta. Hi ha una opció que la gent ha pres com norma: quan plou "no cal recollir-la ja que la natura ho rentarà". És llavors el dia en que relliscaràs i quan assequi la pluja sertiras aquella flaireta humida que vé de terra. Els efluvis: "Eau de Barcelonne".

Sempre millorant la qualitat de vida de BCN...sense parar.

Bé, de segur que tinc coses pendents a dir però ara no em vénen així que tanco el post.

Besets

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Pipes amb gust de menú burguer

La revista Clara, on habitualment pretenen donar algun consell de dieta sana i tot això per que la gent es senti bé (al menys mentre ho llegeixen i fan un pseudomigpropòsit de fer-ho), expliquen que hi ha unes pipes amb gust de menú burguer. Això és una pipa amb gust d'hamburguesa, patates fregides, quètxup i maionesa? Ai, que potser té gust de pipa i tot. Bé, és una pipa creada per a captar el públic adolescent...que no quedavem que un de cada 4 adults era obès a Espanya? Fills meus, no ho arreglarem.
Aquesta setmana passada operaven, a bcn, a un noi de 260kg.

L'obesitat mata. És veritat. La fam mata però l'obesitat mòrbida també. Si ets obès i tens una infecció de segons quin grau pot ser que no se'n surtin. Per no parlar d'altes afeccions: diabetis i els seus infarts, SAOS, si se'ls acudeix fumar...

Tot col.labora. Es pot al.legar que la població no té informació que l'obesitat i fumar poden matar i combinar-ho amb la cosa que la gent, genèticament pot estar addicta a alguna cosa (ja fumar, ja menjar).
És clar, el fumador total o l'obès mòrbid no tenen la culpa de ser-ho. És com si ells no governessin el seu cos, com si fós un ent aliè que els porta a fumar o menjar en exés, com si no coneguéssin la definició de termes com la voluntat, l'esforç, el sacrifici i la repressió que ha d'exercir un sobre un mateix si es pretén deixar o disminuïr el consum o la ingesta.
És ben occidental i modern justificar-ho així. Seria massa budista o ioguístic dir que no cal el tabac o menjar en exés per intentar pal.liar les ansietats generades per la vida. Que una mica de reflexió o esport hi poden fer molt. No, això no ens interessa: voleeeem pipes menú-burgueeer!

A partir de quan es responsabilitzarà cadascú de la seva salut?
Segur que no em votarien si proposés un carnet on constés quans avisos tens després d'un infart que no hauries de fumar i les vegades que t'ho passes pel forro.

Repetidament les meves idees polítiques no són populistes. Així que aquest any no em presentaré, tampoc. No podreu votar el PPIFCB: Partit Per Intentar Fer Les Coses Bé.

Aneu pensant a qui votareu...

Besets

dijous, 16 de setembre del 2010

Altrugoïsme

Conec una persona que donava sang, per altruïsme, però ella s'havia de prendre ferro perquè tenia una mica d'anèmia...
Com ho veieu?
Just aquest cap de setmana, a la vanguàrdia, escribien sobre que l'home com a ésser necessita ser una mica altruïsta per què funcioni com espècie.
Que l'egoisme extrem ha portat a pensar cadascú en ell i així hem arribat a la crisi.
Per altra part, al dominical, deien que en l'altruïsme hi ha una part d'egoïsme.

Tot és una mica enrabessat però és veritat que l'espècie fracasaria si no ens ajuessim els uns als altres. Exemple: nens petits que no tenen pares moririen ja que no es sabrien procurar el menjar.
Sí que és veritat que l'egoïsme individualista ha ens ha portat a la crisi.
Però també és veritat que en l'altruïsme sovint i ha una recompensa la majoria de vegades subconscient.

Reflexioneu sobre lúltima vegada que heu sigut "altruïstes". Segur que una part de benefici propi hi trobaveu. Si la satisfacció de fer-ho. El sentir que ajudes...Això és bò per a un i a més per a d'altres.

Jo no em sento molt altruïsta. No tinc ganes de pertanyer a cap onagé (no sabria quina triar).

L'altre dia, la Teresa em va explicar que té un pacient molt descuidat, que acumula molts llibres i que és molt llegit. Té Parkinson i això fa que sembi lent però mentalment és molt brillant. Es veu que des del centre de salut s'havien plantejat buscar ajuda de voluntaris d'una oenagé que fan companyia a la gent gran. "Em van dir que les voluntaries que hi ha probablement no poguéssin mantenir cap conversa amb ell". Vaja, quee ser llegit t'aïlla en totes les èpoques de la teva vida. Potser al pacient ja li anava bé tenir una sra. que el visita durant 1 hora dos vegades a la setmana i fan un te i potser ella parla d'hules, de l'últim capítol d"Amor en tiempos revueltos" o de l'última pelrruqueria que ha trobat pel seu gosset, el Treski.

La ment humana, tant valuosa, acava essent un problema en sí ja que si la nodreixes massa es veu que després no tens amb qui parlar i t'aïlles (suposo). L'àvia d'un amic deia "Masses llibres, masses llibres. La vida no està als llibres".

Com la vida tampoc no està a la feina.

He fet molts posts hospitalaris però en fer 10 guàrdies al mes no podiem esperar menys (1/3 dels dies dormo a l'hospital).

Aquest mes ha estat millor: la boda de la Núria i de l'Estela. Les dues ha significat una bona reunió amb amics a més d'acompanyar els protagonistes en un dia molt especial per a ells.

Tornant als individualismes: es veu que els ultradretans d'Europa (Suècia repeteix) són fills del maig del 68. El moviment pendul.lar habitual de les coses ara ens toca aquest extrem. Espero que no falti gaire perquè el pèndul torni cap al centre.

Besets

diumenge, 29 d’agost del 2010

Carme d'Arc

No tot és un desastre això de ser abanderada de la Salut...o al menys Joana d'Arc (per lo de l'armadura, l'espasa, la lluita i alguna que altra taca de sang).

La veritat és que darrerament hem tingut una pacient molt carismàtica (en veritat vull dir "exepcional" però no seria políticament correcte ja que tothom se sent especial i exepcional i seria com fer una discriminació positiva-cosa que no s'hauria de fer però de vegades passa-però en veritat sí que era l'exepció en quant a la intensitat amb que vivia la vida i la força amb què afrontava la malatia a part d'altres coses bones que tenia)
D'entrada era molt xerraire i molt llesta. Això feia que entrés a la teva vida i tu a la d'ella sense voler. Feia un anar i venir de converes atropellades (vola parlar de tres coses en el mateix moment) i tenia molta energia. Suposo que sense la malaltia devia ser com un tornado quan passa per una biblioteca.

Bé, era química, nascuda a Berga. De petita havia viscut fins als 12 anys en una colònia industrial on els seus avis portaven la fonda de la colònia. Es veu que el pare va decidir de marxar de la colònia perque va veure que això s'acabava.
Sabeu que a mi m'havia agradat això del fenòmen de les colònies, no? doncs em va explicar que els seu avis tenien "de propietat" les neveres i altres coses. Això suposo que donava un estatus ja que es veu que els amos de la colònia no sols eren el amos de la teva vida, del teu cos, de la teva ànima, de la teva sort sinó que també eren els propietaris de les cases i de molts mobles dels que hi havia. És com dir "però no era soldat ras, eh!"
Vaig llegir el llibre "Olor de colònia" que és un llibre que reflexa les coses de la colònia fetes en novel.la. A mí em va agradar. També la part bona és que la Laura Alcàntara (l'escriptora originària de Puigreig, que es pronucia Purreig) és una senyora de 65 anys que ha esctrit la seva primera novel.la ara. No havia anat a escola en català però va aprendre'n i va aprendre a redactar i va escriure un llibre. Admirable. Un bon resultat.
Tornant a la pacient, vam començar a xerrar de cuina i em va dir que ella era química i que "no coneixo cap química a qui no li agradi cuinar". La meva mare és farmacèutica i també li agrada molt cuinar. He de dir que les homòlogues de la meva generació: una amiga meva química i una farmacèutica (Mariona i Maite em temo que sou valtros) lo de cuinar no és el seu hobby. Els temps canvien, Carme. ja ho veus.
Tornant a la cuina: vaig aconseguir que em donés dues receptes de la seva àvia. Em va fer molta il.lusió que me les regalés. Una és de espatlla de xai lligada amb ceba feta en cocotte a foc leeeeent i l'altre és la de Rap al safrà (ja tinc el rap i ara recordo que m'he deixat les tomaques fora la nevera...). La faré un dia d'aquests. Em farien falta els comensals. Ja pensaré en algú.

Concloc que a qui li encurioseix la natura i li agrada viure li agrada menjar i cuinar.

Una vegada, veient-me cuinar em van dir que els estranyava que fos cirurgiana ja que tenia tot molt escampat i em queia la farina per terra.

Una vegada, veient-me operar emb van dir que era del format "ui! que amb l'agulla he travessat una mitocòndria".

Tranquils que si mai us he d'operar no em cauran els budells per terra com si fos farina o la pela de la ceba.

De totes maneres, a l'entdada prèvia citava el Ferran Adrià. És un filòsof de la cuina.

Es pot ser filòsof però si no te'n recordes de beure aigua la ment es pansirà com una pansa de Chennin blanc.

Es pot ser artista de la cuina però si no tens salut: apaga y vámonos.

Tot i la importància la salut física i dels que intentem posar-hi pegats físics perquè el cos permeti mantenir la ment, no està especialment ben reconegut.

Sigui dit que un cop s'aconsegueix salut física, amb la salut mental que cadascú faci el que pugui. Aquí (a part de la feina que puguin fer l'Amaya, el Joan i altres com ells) la gent s'hi aplica molt poc.

Estimats. En Pannikar s'ha mort. El seu cos s'ha mort però s'ha emportat la seva ment i no se'n podrà fuïr més en directe. Així com la Carme. Al seu funeral vaig sentir la frase de dos que es consolaven l'una deia a l'altra "Has tingut sort de conèixer-la". I és així.

R

dijous, 19 d’agost del 2010

Matalassos esferificats a l'aroma oceànic.

Que el Ferran Adrià faci anuncis de matalassos Pikolin això és la crisi.

Dins de la crisi és curiós que la gent compra ambientadors per casa que oscil.len entre 3-5 euros i en canvi diu que està de crisis i per això compra aliments bàsics més barats. La gent, en situació de crisi, continua redecorant la seva vida.

L'encertada frase de Redecora la teva vida de l'Ikea, a hores d'ara, amb la maduresa actual, entenc què significa: estàs tan buit per dins que amb unes cortines a 4 euros, un gerro a 3 euros i una estora a 9 euros pots veure la vida d'un altre color.
Sí, serà el color de moda i que tots els productes del comerç injust lluiran aquest any però seria més convenient fer introspecció i anàlisi de la situació de de cadascú. Per una part surt més car i, per altra, pot ser que et disgustis en descobir-te a tu mateix. Però a la llarga acabes essent un adult amb el cap ben moblat i això no té preu.
Llavors pots dir: Benvinguts a la república independent de la meva ment.

Besets

Ah, com no sé fer pàgines web faré un blog paral.lel on hi constaran reconamacions de coses boniques a fer a la vida. Boniques des del meu punt de vista...