diumenge, 24 d’octubre del 2010
dissabte, 23 d’octubre del 2010
CHOMSKY Y LAS 10 ESTRATEGIAS DE MANIPULACIÓN MEDIÁTICA
És un d'aquells mails que t'envien.
Un cop llegit veureu que englobaria la Belen Esteban, el possible frau del Laporta, els morritos de la Pajín, lo dels toros, lo del seguiment a temps real de la cirurgia de l'obès mòrbid de 260 kg, la sagrada família i el TGV, aquest programa que no he vist en que volen fer una "senyoreta" de noies com de Vallecas (que en el fons estan encantades de dir "ejque").
"El lingüista estadounidense Noam Chomsky, célebre por su militancia política progresista, elaboró una lista de las “10 estrategias de manipulación” a través de los medios. Prescindiendo de las consideraciones ideológicas que Chomsky agrega, las fórmulas de manipulación que sintetiza son, en líneas generales,en forma alternativa y a veces simultánea.
1-La estrategia de la distracción.
El elemento primordial del control social es la estrategia de la distracción que consiste en desviar la atención del público de los problemas importantes y de los cambios decididos por las elites políticas y económicas, mediante la técnica del diluvio o inundación de continuas distracciones y de informaciones insignificantes. La estrategia de la distracción es igualmente indispensable para impedir al público interesarse por los conocimientos esenciales, en el área de la ciencia, la economía, la psicología, la neurobiología y la cibernética. “Mantener la Atención del público distraída, lejos de los verdaderos problemas sociales, cautivada por temas sin importancia real. Mantener al público ocupado, ocupado, ocupado, sin ningún tiempo para pensar; de vuelta a granja como los otros animales (cita del texto Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.
2- Crear problemas, después ofrecer soluciones.
Este método también es llamado “problema-reacción-solución”. Se crea un problema, una “situación” prevista para causar cierta reacción en el público, a fin de que éste sea el mandante de las medidas que se desea hacer aceptar. Por ejemplo: dejar que se desenvuelva o se intensifique la violencia urbana, u organizar atentados sangrientos, a fin de que el público sea el demandante de leyes de seguridad y políticas en perjuicio de la libertad. O también: crear una crisis económica para hacer aceptar como un mal necesario el retroceso de los derechos sociales y el desmantelamiento de los servicios públicos.
3- La estrategia de la gradualidad.
Para hacer que se acepte una medida inaceptable, basta aplicarla gradualmente, a cuentagotas, por años consecutivos. Es de esa manera que condiciones socioeconómicas radicalmente nuevas (neoliberalismo) fueron impuestas durante las décadas de 1980 y 1990: Estado mínimo, privatizaciones, precariedad, flexibilidad, desempleo en masa, salarios que ya no aseguran ingresos decentes, tantos cambios que hubieran provocado una revolución si hubiesen sido aplicadas de una sola vez.
4- La estrategia de diferir.
Otra manera de hacer aceptar una decisión impopular es la de presentarla como “dolorosa y necesaria”, obteniendo la aceptación pública, en el momento, para una aplicación futura. Es más fácil aceptar un sacrificio futuro que un sacrificio inmediato. Primero, porque el esfuerzo no es empleado inmediatamente. Luego, porque el público, la masa, tiene siempre la tendencia a esperar ingenuamente que “todo irá mejorar mañana” y que el sacrificio exigido podrá ser evitado. Esto da más tiempo al público para acostumbrarse a la idea del cambio y de aceptarla con resignación cuando llegue el momento.
5- Dirigirse al público como criaturas de poca edad.
La mayoría de la publicidad dirigida al gran público utiliza discurso, argumentos, personajes y entonación particularmente infantiles, muchas veces próximos a la debilidad, como si el espectador fuese una criatura de poca edad o un deficiente mental. Cuanto más se intente buscar engañar al espectador, más se tiende a adoptar un tono infantilizante. ¿Por qué? “Si uno se dirige a una persona como si ella tuviese la edad de 12 años o menos, entonces, en razón de la sugestionabilidad, ella tenderá, con cierta probabilidad, a una respuesta o reacción también desprovista de un sentido crítico como la de una persona de 12 años o menos de edad (ver Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.
6- Utilizar el aspecto emocional mucho más que la reflexión.
Hacer uso del aspecto emocional es una técnica clásica para causar un corto circuito en el análisis racional, y finalmente al sentido crítico de los individuos. Por otra parte, la utilización del registro emocional permite abrir la puerta de acceso al inconsciente para implantar o injertar ideas, deseos, miedos y temores, compulsiones, o inducir comportamientos…
7- Mantener al público en la ignorancia y la mediocridad.
Hacer que el público sea incapaz de comprender las tecnologías y los métodos utilizados para su control y su esclavitud. “La calidad de la educación dada a las clases sociales inferiores debe ser la más pobre y mediocre posible, de forma que la distancia de la ignorancia que planea entre las clases inferiores y las clases sociales superiores sea y permanezca imposibles de alcanzar para las clases inferiores (ver ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.
8- Estimular al público a ser complaciente con la mediocridad.
Promover al público a creer que es moda el hecho de ser estúpido, vulgar e inculto…
9- Reforzar la autoculpabilidad.
Hacer creer al individuo que es solamente él el culpable por su propia desgracia, por causa de la insuficiencia de su inteligencia, de sus capacidades, o de sus esfuerzos. Así, en lugar de rebelarse contra el sistema económico, el individuo se autodesvalida y se culpa, lo que genera un estado depresivo, uno de cuyos efectos es la inhibición de su acción. ¡Y, sin acción, no hay revolución!
10- Conocer a los individuos mejor de lo que ellos mismos se conocen.
En el transcurso de los últimos 50 años, los avances acelerados de la ciencia han generado una creciente brecha entre los conocimientos del público y aquellos poseídos y utilizados por las elites dominantes. Gracias a la biología, la neurobiología y la psicología aplicada, el “sistema” ha disfrutado de un conocimiento avanzado del ser humano, tanto de forma física como psicológicamente. El sistema ha conseguido conocer mejor al individuo común de lo que él se conoce a sí mismo. Esto significa que, en la mayoría de los casos, el sistema ejerce un control mayor y un gran poder sobre los individuos, mayor que el de los individuos sobre sí mismos."
That's life
Un cop llegit veureu que englobaria la Belen Esteban, el possible frau del Laporta, els morritos de la Pajín, lo dels toros, lo del seguiment a temps real de la cirurgia de l'obès mòrbid de 260 kg, la sagrada família i el TGV, aquest programa que no he vist en que volen fer una "senyoreta" de noies com de Vallecas (que en el fons estan encantades de dir "ejque").
"El lingüista estadounidense Noam Chomsky, célebre por su militancia política progresista, elaboró una lista de las “10 estrategias de manipulación” a través de los medios. Prescindiendo de las consideraciones ideológicas que Chomsky agrega, las fórmulas de manipulación que sintetiza son, en líneas generales,en forma alternativa y a veces simultánea.
1-La estrategia de la distracción.
El elemento primordial del control social es la estrategia de la distracción que consiste en desviar la atención del público de los problemas importantes y de los cambios decididos por las elites políticas y económicas, mediante la técnica del diluvio o inundación de continuas distracciones y de informaciones insignificantes. La estrategia de la distracción es igualmente indispensable para impedir al público interesarse por los conocimientos esenciales, en el área de la ciencia, la economía, la psicología, la neurobiología y la cibernética. “Mantener la Atención del público distraída, lejos de los verdaderos problemas sociales, cautivada por temas sin importancia real. Mantener al público ocupado, ocupado, ocupado, sin ningún tiempo para pensar; de vuelta a granja como los otros animales (cita del texto Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.
2- Crear problemas, después ofrecer soluciones.
Este método también es llamado “problema-reacción-solución”. Se crea un problema, una “situación” prevista para causar cierta reacción en el público, a fin de que éste sea el mandante de las medidas que se desea hacer aceptar. Por ejemplo: dejar que se desenvuelva o se intensifique la violencia urbana, u organizar atentados sangrientos, a fin de que el público sea el demandante de leyes de seguridad y políticas en perjuicio de la libertad. O también: crear una crisis económica para hacer aceptar como un mal necesario el retroceso de los derechos sociales y el desmantelamiento de los servicios públicos.
3- La estrategia de la gradualidad.
Para hacer que se acepte una medida inaceptable, basta aplicarla gradualmente, a cuentagotas, por años consecutivos. Es de esa manera que condiciones socioeconómicas radicalmente nuevas (neoliberalismo) fueron impuestas durante las décadas de 1980 y 1990: Estado mínimo, privatizaciones, precariedad, flexibilidad, desempleo en masa, salarios que ya no aseguran ingresos decentes, tantos cambios que hubieran provocado una revolución si hubiesen sido aplicadas de una sola vez.
4- La estrategia de diferir.
Otra manera de hacer aceptar una decisión impopular es la de presentarla como “dolorosa y necesaria”, obteniendo la aceptación pública, en el momento, para una aplicación futura. Es más fácil aceptar un sacrificio futuro que un sacrificio inmediato. Primero, porque el esfuerzo no es empleado inmediatamente. Luego, porque el público, la masa, tiene siempre la tendencia a esperar ingenuamente que “todo irá mejorar mañana” y que el sacrificio exigido podrá ser evitado. Esto da más tiempo al público para acostumbrarse a la idea del cambio y de aceptarla con resignación cuando llegue el momento.
5- Dirigirse al público como criaturas de poca edad.
La mayoría de la publicidad dirigida al gran público utiliza discurso, argumentos, personajes y entonación particularmente infantiles, muchas veces próximos a la debilidad, como si el espectador fuese una criatura de poca edad o un deficiente mental. Cuanto más se intente buscar engañar al espectador, más se tiende a adoptar un tono infantilizante. ¿Por qué? “Si uno se dirige a una persona como si ella tuviese la edad de 12 años o menos, entonces, en razón de la sugestionabilidad, ella tenderá, con cierta probabilidad, a una respuesta o reacción también desprovista de un sentido crítico como la de una persona de 12 años o menos de edad (ver Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.
6- Utilizar el aspecto emocional mucho más que la reflexión.
Hacer uso del aspecto emocional es una técnica clásica para causar un corto circuito en el análisis racional, y finalmente al sentido crítico de los individuos. Por otra parte, la utilización del registro emocional permite abrir la puerta de acceso al inconsciente para implantar o injertar ideas, deseos, miedos y temores, compulsiones, o inducir comportamientos…
7- Mantener al público en la ignorancia y la mediocridad.
Hacer que el público sea incapaz de comprender las tecnologías y los métodos utilizados para su control y su esclavitud. “La calidad de la educación dada a las clases sociales inferiores debe ser la más pobre y mediocre posible, de forma que la distancia de la ignorancia que planea entre las clases inferiores y las clases sociales superiores sea y permanezca imposibles de alcanzar para las clases inferiores (ver ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.
8- Estimular al público a ser complaciente con la mediocridad.
Promover al público a creer que es moda el hecho de ser estúpido, vulgar e inculto…
9- Reforzar la autoculpabilidad.
Hacer creer al individuo que es solamente él el culpable por su propia desgracia, por causa de la insuficiencia de su inteligencia, de sus capacidades, o de sus esfuerzos. Así, en lugar de rebelarse contra el sistema económico, el individuo se autodesvalida y se culpa, lo que genera un estado depresivo, uno de cuyos efectos es la inhibición de su acción. ¡Y, sin acción, no hay revolución!
10- Conocer a los individuos mejor de lo que ellos mismos se conocen.
En el transcurso de los últimos 50 años, los avances acelerados de la ciencia han generado una creciente brecha entre los conocimientos del público y aquellos poseídos y utilizados por las elites dominantes. Gracias a la biología, la neurobiología y la psicología aplicada, el “sistema” ha disfrutado de un conocimiento avanzado del ser humano, tanto de forma física como psicológicamente. El sistema ha conseguido conocer mejor al individuo común de lo que él se conoce a sí mismo. Esto significa que, en la mayoría de los casos, el sistema ejerce un control mayor y un gran poder sobre los individuos, mayor que el de los individuos sobre sí mismos."
That's life
divendres, 22 d’octubre del 2010
La Dolce Vita
Ei! que la pel.li és un toston. Té moltes imatges fellinianes, com li toca, i probablement tinguin molt sentit algunes coses però dura més de 2h 40 m!En realitat no sé quant dura perquè després d'aquest temps el DVD de la bibloteca estava ratllat i no vaig veure el final. És una mica igual ja que eren flaixos a la vida d'un periodista. Cada flaix era una petita història que en si podia ser interessant però si poses 28 petites histèries sense enllaçar es fa una mica pesat.
Aquestes mítiques seqüències no transmeten més que la foto. Un que venera una estrella i ella que no li fa ni puto cas. Sepre mira a l'horitzó. Nòrdica i freda. I ja està.
Res com Ammarcord
Això sí que és la dolce vitaB7
dimarts, 12 d’octubre del 2010
Banksy
He vist la pel.li del que fa aquest graffiti.
Els graffitis que fa són copsadors perque es barreja innocència i un missatge important.
La pel.li és super bona perquè gasta un humor britànic molt agut (que ja sabeu que m'agrada).
Ve a dir que no qualsevol cosa és art i tampoc qualsevol cosa és un graffiti amb expressió. Entre coses etiquetades d'art hi ha "coses" amb molt menys missatge de alguns graffitis.
Aquí us deixo una mostra de Street art (això és el mur de la vergonya d'Israel) i us convido a veure la pel.li: Exit trough the giftshop.
http://www.youtube.com/watch?v=GTlm6dU2xHk&feature=player_embedded
Els graffitis que fa són copsadors perque es barreja innocència i un missatge important.
La pel.li és super bona perquè gasta un humor britànic molt agut (que ja sabeu que m'agrada).
Ve a dir que no qualsevol cosa és art i tampoc qualsevol cosa és un graffiti amb expressió. Entre coses etiquetades d'art hi ha "coses" amb molt menys missatge de alguns graffitis.
Aquí us deixo una mostra de Street art (això és el mur de la vergonya d'Israel) i us convido a veure la pel.li: Exit trough the giftshop.
http://www.youtube.com/watch?v=GTlm6dU2xHk&feature=player_embedded Per cert, ell tamé ha fet un capítol dels Simpson on tracta l'externalització de la producció de la sèrie a Corea del Nord. No es veurà fins el 2011 aquí però no ens el podem perdre. Recomanat.
B7
divendres, 8 d’octubre del 2010
Estudi científic vs. crítica deconstructiva
M'agradaria avaluar d'aquí a 15 anys:
1. Si els SMS generen artrosi del primer dit
2. Si tant mirar la pantalleta del mòbil i del MP3 ens convida a augmentar la miopia
3. Quant temps s'empra en descaragolar del cables de l'MP3.
Això últim em fa molta ràbia: haber de desenredar cada dia 2 o 3 vegades el cable. ës per això que jo he aconsguit plegar-lo d'una manera que es desenrotlla ràpid. A més el poso en una bosseta (això va dedicat a la Cris).
Actualment al bolso hi porto: un necesser per les pintures, un pel raspall de dents i la pasta, un moneder on hi poso els auriculars, el bitlleter, una agenda clàsica, una Moleskine per prendre apunts de la vida.
Uns dels darrers apunts que he près són "es la primera vez que alguien lanza una arma arrojadiza en la sacrosanta casa de las cortes valencianas".
Ai mare! Trobo tan rància l'expressió. La van dir a les Corts el dia en que un parlamentari va llençar una pedra. Estan aquí al costat, em cauen bé, tenen paraules que m'encanten, però de vegades els valencians(aquests més peperistes-provincians de capital) semblen viure 20 anys endarrera. No hi fa res que tinguin lo del cirquït urbà de formula 1. Si un és ranci, és ranci.
Avui el Guerra ha dit "la srta. Trini" per referir-se a la Trinidad Jiménez. Cutrerio caspós.
Si nosaltres hem de pertànyer a espanya ens hem d'ajuntar amb aquests i això és d'un cutrerio que no se si aguantaré. Senyoreeeta, jo no vull jugar amb aquests nens!
A València tenen el cirquït urbà però nosaltres a BCN vam tenir "La festa del cel" que va fer qusibé el mateix soroll. Vaja, que els de Red Bull paguen una calerada per fer sobrevolar BCN amb avions de piruetes i amb tot el soroll i contaminació que ho acompanya. Va set molt impertinent.
Normalment, el cap de setmana la gent vol descansar. Doncs bé, vaig sentir un soroll d'avió molt fort i vaig sortir corrent a veure si s'estrellava contre la Torre Agbar. Ah! no, resulta que és una activitat de la ciutat que, diguem-ho ara ja, ens taladra a tots als que ho volen veure i als que no.
Els avions feien soroll i l'helicòpter que els vigilava també. A part de la despesa energètica inútil ens val taladrar amb un sorollam molt molest i sense demanar-nos disculpes. A aguantar xiquets que per això és una ciutat.
No, no, no (com diu l'Elna) les ciutats de veritat no ho farien això amb l'ombra del terrorisme tant a prop. No ho faria Sanfrancisco ni Paris ni Londres ni NY ni Delhi ni Benidorm.
Però BCN sí.
Contaminació atmosfèrica i acústica. Abans, la festa del cel era fer volar estels. ¿No s'havia de ser més sostenible i ecoconscient?: pel forro una vegada més.
Tinc pendent un tema molt mono: el tema dels gossets a la ciutat. M'havia quedat penjat des de les vacances d'estiu. A Menorca quasi ningú tenia gos o al menys als pobles. Es veu que la gent ja està satisfeta amb la vida que porta i si vol anar a passejar ho fa sol, no necessita el gos. O potser el ténen per anar a caçar.
A BCN la gent necessita gossos perquè tohom se sent tan sol que n'han de tenir un per que els tregui a passejar i poder fer-los-hi la genuflexió per recollir-li la caca calenta. Hi ha una opció que la gent ha pres com norma: quan plou "no cal recollir-la ja que la natura ho rentarà". És llavors el dia en que relliscaràs i quan assequi la pluja sertiras aquella flaireta humida que vé de terra. Els efluvis: "Eau de Barcelonne".
Sempre millorant la qualitat de vida de BCN...sense parar.
Bé, de segur que tinc coses pendents a dir però ara no em vénen així que tanco el post.
Besets
1. Si els SMS generen artrosi del primer dit
2. Si tant mirar la pantalleta del mòbil i del MP3 ens convida a augmentar la miopia
3. Quant temps s'empra en descaragolar del cables de l'MP3.
Això últim em fa molta ràbia: haber de desenredar cada dia 2 o 3 vegades el cable. ës per això que jo he aconsguit plegar-lo d'una manera que es desenrotlla ràpid. A més el poso en una bosseta (això va dedicat a la Cris).
Actualment al bolso hi porto: un necesser per les pintures, un pel raspall de dents i la pasta, un moneder on hi poso els auriculars, el bitlleter, una agenda clàsica, una Moleskine per prendre apunts de la vida.
Uns dels darrers apunts que he près són "es la primera vez que alguien lanza una arma arrojadiza en la sacrosanta casa de las cortes valencianas".
Ai mare! Trobo tan rància l'expressió. La van dir a les Corts el dia en que un parlamentari va llençar una pedra. Estan aquí al costat, em cauen bé, tenen paraules que m'encanten, però de vegades els valencians(aquests més peperistes-provincians de capital) semblen viure 20 anys endarrera. No hi fa res que tinguin lo del cirquït urbà de formula 1. Si un és ranci, és ranci.
Avui el Guerra ha dit "la srta. Trini" per referir-se a la Trinidad Jiménez. Cutrerio caspós.
Si nosaltres hem de pertànyer a espanya ens hem d'ajuntar amb aquests i això és d'un cutrerio que no se si aguantaré. Senyoreeeta, jo no vull jugar amb aquests nens!
A València tenen el cirquït urbà però nosaltres a BCN vam tenir "La festa del cel" que va fer qusibé el mateix soroll. Vaja, que els de Red Bull paguen una calerada per fer sobrevolar BCN amb avions de piruetes i amb tot el soroll i contaminació que ho acompanya. Va set molt impertinent.
Normalment, el cap de setmana la gent vol descansar. Doncs bé, vaig sentir un soroll d'avió molt fort i vaig sortir corrent a veure si s'estrellava contre la Torre Agbar. Ah! no, resulta que és una activitat de la ciutat que, diguem-ho ara ja, ens taladra a tots als que ho volen veure i als que no.
Els avions feien soroll i l'helicòpter que els vigilava també. A part de la despesa energètica inútil ens val taladrar amb un sorollam molt molest i sense demanar-nos disculpes. A aguantar xiquets que per això és una ciutat.
No, no, no (com diu l'Elna) les ciutats de veritat no ho farien això amb l'ombra del terrorisme tant a prop. No ho faria Sanfrancisco ni Paris ni Londres ni NY ni Delhi ni Benidorm.
Però BCN sí.
Contaminació atmosfèrica i acústica. Abans, la festa del cel era fer volar estels. ¿No s'havia de ser més sostenible i ecoconscient?: pel forro una vegada més.
Tinc pendent un tema molt mono: el tema dels gossets a la ciutat. M'havia quedat penjat des de les vacances d'estiu. A Menorca quasi ningú tenia gos o al menys als pobles. Es veu que la gent ja està satisfeta amb la vida que porta i si vol anar a passejar ho fa sol, no necessita el gos. O potser el ténen per anar a caçar.
A BCN la gent necessita gossos perquè tohom se sent tan sol que n'han de tenir un per que els tregui a passejar i poder fer-los-hi la genuflexió per recollir-li la caca calenta. Hi ha una opció que la gent ha pres com norma: quan plou "no cal recollir-la ja que la natura ho rentarà". És llavors el dia en que relliscaràs i quan assequi la pluja sertiras aquella flaireta humida que vé de terra. Els efluvis: "Eau de Barcelonne".
Sempre millorant la qualitat de vida de BCN...sense parar.
Bé, de segur que tinc coses pendents a dir però ara no em vénen així que tanco el post.
Besets
dilluns, 4 d’octubre del 2010
Pipes amb gust de menú burguer
La revista Clara, on habitualment pretenen donar algun consell de dieta sana i tot això per que la gent es senti bé (al menys mentre ho llegeixen i fan un pseudomigpropòsit de fer-ho), expliquen que hi ha unes pipes amb gust de menú burguer. Això és una pipa amb gust d'hamburguesa, patates fregides, quètxup i maionesa? Ai, que potser té gust de pipa i tot. Bé, és una pipa creada per a captar el públic adolescent...que no quedavem que un de cada 4 adults era obès a Espanya? Fills meus, no ho arreglarem.
Aquesta setmana passada operaven, a bcn, a un noi de 260kg.
L'obesitat mata. És veritat. La fam mata però l'obesitat mòrbida també. Si ets obès i tens una infecció de segons quin grau pot ser que no se'n surtin. Per no parlar d'altes afeccions: diabetis i els seus infarts, SAOS, si se'ls acudeix fumar...
Tot col.labora. Es pot al.legar que la població no té informació que l'obesitat i fumar poden matar i combinar-ho amb la cosa que la gent, genèticament pot estar addicta a alguna cosa (ja fumar, ja menjar).
És clar, el fumador total o l'obès mòrbid no tenen la culpa de ser-ho. És com si ells no governessin el seu cos, com si fós un ent aliè que els porta a fumar o menjar en exés, com si no coneguéssin la definició de termes com la voluntat, l'esforç, el sacrifici i la repressió que ha d'exercir un sobre un mateix si es pretén deixar o disminuïr el consum o la ingesta.
És ben occidental i modern justificar-ho així. Seria massa budista o ioguístic dir que no cal el tabac o menjar en exés per intentar pal.liar les ansietats generades per la vida. Que una mica de reflexió o esport hi poden fer molt. No, això no ens interessa: voleeeem pipes menú-burgueeer!
A partir de quan es responsabilitzarà cadascú de la seva salut?
Segur que no em votarien si proposés un carnet on constés quans avisos tens després d'un infart que no hauries de fumar i les vegades que t'ho passes pel forro.
Repetidament les meves idees polítiques no són populistes. Així que aquest any no em presentaré, tampoc. No podreu votar el PPIFCB: Partit Per Intentar Fer Les Coses Bé.
Aneu pensant a qui votareu...
Besets
Aquesta setmana passada operaven, a bcn, a un noi de 260kg.
L'obesitat mata. És veritat. La fam mata però l'obesitat mòrbida també. Si ets obès i tens una infecció de segons quin grau pot ser que no se'n surtin. Per no parlar d'altes afeccions: diabetis i els seus infarts, SAOS, si se'ls acudeix fumar...
Tot col.labora. Es pot al.legar que la població no té informació que l'obesitat i fumar poden matar i combinar-ho amb la cosa que la gent, genèticament pot estar addicta a alguna cosa (ja fumar, ja menjar).
És clar, el fumador total o l'obès mòrbid no tenen la culpa de ser-ho. És com si ells no governessin el seu cos, com si fós un ent aliè que els porta a fumar o menjar en exés, com si no coneguéssin la definició de termes com la voluntat, l'esforç, el sacrifici i la repressió que ha d'exercir un sobre un mateix si es pretén deixar o disminuïr el consum o la ingesta.
És ben occidental i modern justificar-ho així. Seria massa budista o ioguístic dir que no cal el tabac o menjar en exés per intentar pal.liar les ansietats generades per la vida. Que una mica de reflexió o esport hi poden fer molt. No, això no ens interessa: voleeeem pipes menú-burgueeer!
A partir de quan es responsabilitzarà cadascú de la seva salut?
Segur que no em votarien si proposés un carnet on constés quans avisos tens després d'un infart que no hauries de fumar i les vegades que t'ho passes pel forro.
Repetidament les meves idees polítiques no són populistes. Així que aquest any no em presentaré, tampoc. No podreu votar el PPIFCB: Partit Per Intentar Fer Les Coses Bé.
Aneu pensant a qui votareu...
Besets
dijous, 16 de setembre del 2010
Altrugoïsme
Conec una persona que donava sang, per altruïsme, però ella s'havia de prendre ferro perquè tenia una mica d'anèmia...
Com ho veieu?
Just aquest cap de setmana, a la vanguàrdia, escribien sobre que l'home com a ésser necessita ser una mica altruïsta per què funcioni com espècie.
Que l'egoisme extrem ha portat a pensar cadascú en ell i així hem arribat a la crisi.
Per altra part, al dominical, deien que en l'altruïsme hi ha una part d'egoïsme.
Tot és una mica enrabessat però és veritat que l'espècie fracasaria si no ens ajuessim els uns als altres. Exemple: nens petits que no tenen pares moririen ja que no es sabrien procurar el menjar.
Sí que és veritat que l'egoïsme individualista ha ens ha portat a la crisi.
Però també és veritat que en l'altruïsme sovint i ha una recompensa la majoria de vegades subconscient.
Reflexioneu sobre lúltima vegada que heu sigut "altruïstes". Segur que una part de benefici propi hi trobaveu. Si la satisfacció de fer-ho. El sentir que ajudes...Això és bò per a un i a més per a d'altres.
Jo no em sento molt altruïsta. No tinc ganes de pertanyer a cap onagé (no sabria quina triar).
L'altre dia, la Teresa em va explicar que té un pacient molt descuidat, que acumula molts llibres i que és molt llegit. Té Parkinson i això fa que sembi lent però mentalment és molt brillant. Es veu que des del centre de salut s'havien plantejat buscar ajuda de voluntaris d'una oenagé que fan companyia a la gent gran. "Em van dir que les voluntaries que hi ha probablement no poguéssin mantenir cap conversa amb ell". Vaja, quee ser llegit t'aïlla en totes les èpoques de la teva vida. Potser al pacient ja li anava bé tenir una sra. que el visita durant 1 hora dos vegades a la setmana i fan un te i potser ella parla d'hules, de l'últim capítol d"Amor en tiempos revueltos" o de l'última pelrruqueria que ha trobat pel seu gosset, el Treski.
La ment humana, tant valuosa, acava essent un problema en sí ja que si la nodreixes massa es veu que després no tens amb qui parlar i t'aïlles (suposo). L'àvia d'un amic deia "Masses llibres, masses llibres. La vida no està als llibres".
Com la vida tampoc no està a la feina.
He fet molts posts hospitalaris però en fer 10 guàrdies al mes no podiem esperar menys (1/3 dels dies dormo a l'hospital).
Aquest mes ha estat millor: la boda de la Núria i de l'Estela. Les dues ha significat una bona reunió amb amics a més d'acompanyar els protagonistes en un dia molt especial per a ells.
Tornant als individualismes: es veu que els ultradretans d'Europa (Suècia repeteix) són fills del maig del 68. El moviment pendul.lar habitual de les coses ara ens toca aquest extrem. Espero que no falti gaire perquè el pèndul torni cap al centre.
Besets
Com ho veieu?
Just aquest cap de setmana, a la vanguàrdia, escribien sobre que l'home com a ésser necessita ser una mica altruïsta per què funcioni com espècie.
Que l'egoisme extrem ha portat a pensar cadascú en ell i així hem arribat a la crisi.
Per altra part, al dominical, deien que en l'altruïsme hi ha una part d'egoïsme.
Tot és una mica enrabessat però és veritat que l'espècie fracasaria si no ens ajuessim els uns als altres. Exemple: nens petits que no tenen pares moririen ja que no es sabrien procurar el menjar.
Sí que és veritat que l'egoïsme individualista ha ens ha portat a la crisi.
Però també és veritat que en l'altruïsme sovint i ha una recompensa la majoria de vegades subconscient.
Reflexioneu sobre lúltima vegada que heu sigut "altruïstes". Segur que una part de benefici propi hi trobaveu. Si la satisfacció de fer-ho. El sentir que ajudes...Això és bò per a un i a més per a d'altres.
Jo no em sento molt altruïsta. No tinc ganes de pertanyer a cap onagé (no sabria quina triar).
L'altre dia, la Teresa em va explicar que té un pacient molt descuidat, que acumula molts llibres i que és molt llegit. Té Parkinson i això fa que sembi lent però mentalment és molt brillant. Es veu que des del centre de salut s'havien plantejat buscar ajuda de voluntaris d'una oenagé que fan companyia a la gent gran. "Em van dir que les voluntaries que hi ha probablement no poguéssin mantenir cap conversa amb ell". Vaja, quee ser llegit t'aïlla en totes les èpoques de la teva vida. Potser al pacient ja li anava bé tenir una sra. que el visita durant 1 hora dos vegades a la setmana i fan un te i potser ella parla d'hules, de l'últim capítol d"Amor en tiempos revueltos" o de l'última pelrruqueria que ha trobat pel seu gosset, el Treski.
La ment humana, tant valuosa, acava essent un problema en sí ja que si la nodreixes massa es veu que després no tens amb qui parlar i t'aïlles (suposo). L'àvia d'un amic deia "Masses llibres, masses llibres. La vida no està als llibres".
Com la vida tampoc no està a la feina.
He fet molts posts hospitalaris però en fer 10 guàrdies al mes no podiem esperar menys (1/3 dels dies dormo a l'hospital).
Aquest mes ha estat millor: la boda de la Núria i de l'Estela. Les dues ha significat una bona reunió amb amics a més d'acompanyar els protagonistes en un dia molt especial per a ells.
Tornant als individualismes: es veu que els ultradretans d'Europa (Suècia repeteix) són fills del maig del 68. El moviment pendul.lar habitual de les coses ara ens toca aquest extrem. Espero que no falti gaire perquè el pèndul torni cap al centre.
Besets
Subscriure's a:
Missatges (Atom)