Overdose

Sobredosi d'estímuls gratificants aquest cap de setmana de primavera en que tenia mig planejat anar al Delta a passejar i fer fotos...
Per una part m'he quedat a la república diogenista independent de casa meva i he fet bastanta neteja (se'n pot fer més però pel que jo sóc ja està prou bé).

Per altra, vaig renir una posada al dia amb el Salva alhora que inauguràvem l'estiu amb el primer bany al mar. Vam tancar la posada al dia amb una ensaladilla russa, unes croquetes, unes tallarines i una mica de pa amb tomaca.

Impressionant el fet que he assistit a dos espectacles excel·lents:
El musical Oliver Twist. Tercer musical dels teianencs, fantàstics, amb una qualitat extrema per tractar-se aficionats (un és mestre, l'altre cap de l'UCI d'un hospital, l'altre treballa a la Caixa, l'altre a l'empresa familiar, els nens van a l'escola, ...). Et fa emocionar i tot.
Cal dir que he tingut el privilegi d'assistir als altres dos musicals que han representat: Jesucrist superstar i Els miserables i per poc que pugui no em perdré el pròxim. Obligadament ho hauré de posar a recomanacions - aquí al costat.
Una representació superba del Big Banana Reunion. Ha estat a fora de l'auditori, amb sol brillant de primavera a BCN, amb un vermut negre amb gel a la mà, amb perfecta qualitat de so i amb l'energia que desprenien els 20 components entre els quals hi ha en Joan cosinet Terol. Molt autèntic i molt professional.
Música amalgamada per nois joves que han tingut l'oportunitat de conèixer, estudiar i desenvolupar música com a ells els agrada. Jazz no sé quin subtipus (groove?) però que jo, que ja tinc una edat, he entès sense problemes (Coses bones de néixer i créixer envoltada de música...gràcies Pape).

Com veieu si em deixen un cap de setmana lliure de guàrdies el sé disfrutar a l'extrem.

Espero que no ho senti ningú d'aquest món dels que si no coves les hemorroides el cap de setmana treballant a l'ordinador et consideren un professional menyspreable...

Tranquils que aviat obriré la meva consulta de Psicoproctologia . Continuarà...

Escatxigar i procrastrinació

Dues paraules que he après recentment.

Per una part, escatxigar ho diuen a Lleida (deu ser un localisme) per dir esquitxar.

Per l'altra, procrastrinació és allò de deixar les coses per més tard per falta de decisió. Ho he descobert en un llibre de PNL que em vaig comprar per St. Jordi. Es veu que porto practicant-ho bastant temps.
També diuen que l'impacte de l'estil de comunicació depèn un 55% de l'expressió facial, la postura corporal i els gestos, un 38% del tò de veu i només un 7% de les paraules... i m'ho crec.

Només és un apunt.

Rosa

La maneta

No! No parlaré de la maneta del Piqué ni de cap altre dels seus membres (per les amigues que viviu fora del país la ressenya bibliogràfica és algun Cuore d'aquest mes o poseu "piquetazo" a la web).
Volia parlar del que va sortit l'altre dia en un sopar. Es veu que els japonesos, com ara el pare del Shin Chan, aquets executius agressius nipons, treballen moltes hores. De vegades fins les 12 de la nit. Com que tenen la família al poble només els veuen el cap de setmana i, després de la feina, van a un caraoque amb altres companys de feina a distreure's i a buscar afecte. Es veu que en aquests bars hi ha unes noies que et serveixen una copa, et donen conversa agradable i també et donen la maneta!!! Es procuren un símil d'afecte pagant. Es veu que la cosa no va més enllà però fan això, que t'agafen la maneta...i et deus sentir millor. És molt fort.
Sé que són una societat diferent i, a més, admirada. Em sap greu que passin aquests moments.

Ells tenen problemes i en aquest país nostre, on no hi ha problemes d'aquesta envergadura, ens en generem d'altres: multar als que van amb biquini per BCN i no esforçar-se per intentar agafar als que van drogats, a les 4 de la nit, per qualsevol de les carreteres del principat...

He dit

R

Loignorito

És el Jaimito que va a una tenda d'animals. Veu tots els tipus d'animals que hi ha però en hi ha un que no coneix i li pregunta a l'amo de la tenda: -Y ese pájaro ¿cómo se llama?

- Lo ignoro.

- Pues que loignorito tan bonito!

Mira, es veu que els chistes del Jaimito sempre s'han d'explicar en castellà. Avui us ofereixo una nova mostra de lo barato és car.

Com tindré una convidada uns dies vaig pensar: li demano el futong a la Ioia (m'agrada dir futonG) i així m'estalvio diners i no cal que compri un llit....

Molt bé, doncs un divendres a la tarda, la santa Ioia desmonta el seu futon i el traginem en cotxe cap a casa meva. Deixem el cotxe en un lloc incorrecte però "només serà un momentet" i pugem a casa a muntar el futon durant uns 25-30 minuts.

En baixar resulta que la grua li ha mangat el cotxe. Agafem el taxi per anar al dipòsit municipal (9,75 euros) i paguem la multa 197 euros.

En aquesta situació es pot observar que hi havia tres opcions que haurien costat el mateix i no hauriem perdut el temps:

a) Comprar un futon nou a l'Ikea que segur que val <200 euros

b) Llogar uns transprotistes professionals

c) Pagar-li el Hilton a l'amiga que vé per una nit...

Segur que les ments avispades dels estimats lectors ténen alguna altra opció. S'accepten suggerències.

Tocats aquests dos temes d'importància cabdal en aquests dies que córren: el loignorito i lo barato es car (lo de les retallades, Japó o Líbia és d'un altre nivell) tornarem al concepte de Loignoro per ampliar-lo. Està clar que el concepte és el que importa. El concepte és el concepte ("el conceto es el conceto" parafrasejant Airbag una de les millors pelis que recordo d'estudioant on l'argument és que el novi, que s'ha de prometre l'endemà, perd un anell al cul d'una mulata...).

Quanta gent d'aquests que ens organitzen "la solució" al dèficit són del gènere Loignorito? Loignoritus massis, Loignoritus masculellis, Loignoritus spp.

Resulta que jo sóc del grup de gent que ser fer la O amb un canuto... i si vols et faig la F amb un canuto! Però no fotem! el poble ras tindria unes idees per disminuïr el dèficit:

1. ELIMINAR EL CONCEPTE DE VITALICI DEL SOU DELS POLÍTICS

Jo els donaria 4 anys perquè tinguin temps de trobar una feina. Els paguem 4 anys una calerada perquè-ves pobrets- es puguin buscar unes conferències, fer un curset de pastisseria o comprar un camió per fer de transportista...el que més els agradi.

¿Quan un polític acaba el seu mandat i deixa la feina va a l'atur? ¿Cobra el sou vitalici i també l'atur?

Ja ho diuen que "en ocasions" resulta que un dels menys brillants de la classe i un a qui li importaven poc els pacients...acaba de polític...(no boi a decir lo que he oido de alguno).

Estimats lectors podeu aportar idees per a mesures. El temps s'acaba

La foto és d'una botiga del Born on, com veieu a les imatges, hi ha un tocadisc, un magnetofon, uns transistors i uns quants rellotges de polsera als braços del protagonista...La vull compartir amb vosaltres.

Petons (No sé si el petó té copyright...si estés registrat hauria de pagar un cànon Sinde per enviar-vos-els...ja us ho diré si em multen per això).

Energyyyy!

"Energy!" Era el crit de guerra d'una emissora de ràdio francesa que sentíem aquella setmana santa en què, cap als 90, vam anar al Pirineu francès (Ax-les-Thermes). El germà de la Flo ens havia deixat un apartament*.

L'energia és el que conicideix en les dues situacions catastròfiques que s'estan donant ara al món.

• Per una part Líbia. És un país on hi ha gent rica gràcies al petroli. El país no és ric. Ja es veu per les imatges que rics, lo que es diu rics, no ho són els del poble ras. Es pren una part pel tot i s'usa el terme de "País ric". Bé dit això, clarament veiem que el petroli és el que ha permès a Gaddafi i els seus tenir tant poder. Petroli=energia.

• Japó es veu que va progressar tant gràcies a l'energia generada per les nuclears ja que no tenien altres fonts d'energia. També tornem a parlar d'energia.

És fort que l'energia per fer anar aquest món de producció industrial sigui l'arrel dels dos problemes.

També he reflexionat sobre Xina. Fabriquen coses a sac, amb plàstic (que vé del petroli) i sabut és que les condicions laborals en moltes ocasions són infrahumanes.
És prou ètic deixar que Xina, que no tracta bé els seus xinos, sigui la fàbrica del món? Té sentit deixar que contamini sense pietat mentre ens fabrica sabates i bolsos de plàstic que els occidentals creiem necessitar?
Com ho puc fer per no comprar coses fetes a paísos llunyans (per arribar aquí utlitzen petroli) i on no es respecta l'humà?.

Sí, tinc l'armari de l'IKEA. El que feien a una fàbrica de per la zona (no sé d'on venia la matèria prima...) valia tres vegades més, també era de conglomerat i estava menys optimitzat per dins.

També tenim aquesta "ecologia relativa" on es transporten mangos- que són 90% aigua- cultivats de forma ecològica amb grans barcos que funcionen amb petroli. Ens calien els mangos aquí? Si ja se sap que no tenen ni la meitat de gust del que tenen allà.

No arreglaré Japó ni Líbia però trobo que si tot el món practiqués el CCT les coses anirien diferents.
És el Consum Conscient i Transformador. Engloba conceptes de comerç just, comerç de producte de proximitat (p. ex: Km dels aliments), estalvi en el consum diari d'energia amb l'ús de serveis públics de transport o cotxe compartit, evitar comprar objectes que no necessites, reparar objectes, acceptar coses de segona mà...

Sí que per la ràdio diuen que si no comprem les empreses s'enfonsen. Srs., pretenen que jo em compri un cotxe per a millorar la venta del parc automovilístic de producció local? ¿I si, en lloc de fer-me gastar els quartos a mi en un cotxe, féssin algo perque els calerons que es recollirien d' enganxar a la penya de estafa a hisenda o té el negoci de la droga deixi quartos allà on es necessiten?

Ja veig que són idees sense ordre i que això no és exactament una redacció estructruada. El que pasa és que ho vull dir i ho dic. Si cal ja us ho endressaré en altre moment.

R


Foto de la vila termal d'Ax-les-Thermes (Acs en Occità) a l'Ariège, al Midi-Pyrénées treta de http://www.location-ax-bellevue.com
Per cert, les termes són d'aigües sulfuroses. Això del sulfhídric és allò que fa olor a ous podrits.

* La Flo i el seu germà em van deixar tastar una beguda molt bona: Floc de la Gascogne. És un licor dolç, de color claret com el moscatell, que es pren fred i com aperitiu. Un dia a veure si n'aconsegueixo.

Diga'm agosarada

Deixaré testimoni a la web per si algun dia no tinc memòria.

El tema és el següent: observin que vaig descalça. Observin que la foto no és especialment bona o colorida.

Sí és el testimoni d'un fet que en breu es relatarà...

Aquell any del viatge a l'India amb la Patrícia i la Natàlia (el 2008) havia fet el curs d'animals de laboratori. Vaig fer pràctiques a la facultat de vetrinària i havies d'anestesiar conills, peixos, rates i ratolins... Vaig sobreposar-me i com si del pas de Mahoma es tractés: "no diguis que tu no ho pots fer" i el vaig aprovar.

Vaig passar el curs dels animals però els rosegadors també m'esperaven a les vacances d'estiu. No em refereixo els que hi havia als bars o casa del nostre xòfer, quan ens va convidar a dinar, sinó als del temple Karni Mata (a la foto).

És un tempte on hi ha un munt de rates que són sagrades. Els creients els deixen trossos de dolços com ofrena perque mengin. Hi ha una xarxa perque no s'escapin per la part superior del calustre ja que van sueltes per allí...sí sueltes. Com a bon temple sagrat hi has d'entrat descalça i...per molt sagrades que siguin caguen igual, en sagrat però igual.

El dia que hi vam anar plovisquejava. "Ja que sóc aquí fem-ho bé." Descalça de veritat, res de mitjons. Vaig entrar al temple intentant sobreposar-me. Terra de marbre blanc, mullat, amb amb algunes caques de rata consagrades i amb RATES. "No te les miris gaire."La xarxa feia que algun dels coloms també volesin pel tancat sense sortir-ne. Vaig travessar el claustre amb rates negretes per tot arreu i això encara però al final, per arribar a l'altar, feia com un embut on al final hi havia el màxim de rates. En aquella sala se suposava que si veies una de les 6 o 7 rates blanques tenies bi¡ona sort i per això hi volia anar.

No se si va ser la rata del marc de la porta o la de la valla que tenia aprop del turmell que em va fer tirar endarrera. No vaig poder.

Això ha estat una de les coses que no he pogut fer a la vida perquè m'ha superat.

I ara no me'n recordo de cap més.

B7

R

Papers

La propietaria del cotxe és una amiga amb qui tinc en comú allò de "i on deu ser aquell paper?".

Aguardes el rebut del quadre de l'Ikea...un quadre massa car per ser de plàstic però te n'adones quan ets a casa. "Doncs el tornaré" i aguardes el rebut cada vegada a un lloc més segur. (En el cas de la Cris, a prop de la carpeta de "Papers importants" però no a dins, eh!...no us penseu).

Ahir era el dia de canviar el quadre. El paper està tan aguardat que no el trobo, no el trobo,...NO EL TROBOOOO!!!

La pitjor part d'això és que no és nou. Continuo amb uns 18 de parells de mitjons desaparellats ("va, potser a la pròxima rentadora li trobo el parió"). És una esperança que mai perdrem.

Allò d'un plastiquet que aparella mitjons no em convenç gens. Amb això dels papers i inteto fer algo però està clar que el mètode no és el correcte.