Cari amici

Escric freqüentment perquè estic en període de reflexió. Tots reflexionem però deus reflexionar més si tens temps per fer-ho.
Si bé el bloc és un homenatge al friquisme (no puc deixar de fer honors a tal branca de la filosofia) avui hi haurà una part freaky i una seriosa.

L'any passat vaig tenir un moment freaky en que vaig pensar en apuntar-me a una activitat extraescolar. El dilema era Taekwondo vs. aprendre a dibuixar còmics.
Per una part, el Taekwondo m'aportava exercici físic i habilitats en defensa personal. El mestre em va animar amb la frase: "¡No te preocupes! ¡Mi tío Alberto, de 80 años y que tiene EPOC, también lo hace!". Amb les guàrdies veia una mica difícil el compromís de dues hores tres vegades a la setmana.
Per l'altra, el còmic m'aportava creativitat i d'esbarjo mental (jo creia).
Per això estan els amics que t'ajuden en moments difícils:  "-Teresa! Que no sé si apuntar-me a dibuixar còmics o a taekwondo!"
Em vaig apuntar a Còmic. Vaig pagar matrícula i només hi vaig anar un dia!
No hi podia anar perquè necessitava el temps per un màster de seguretat clínica i qualitat assistencial(!) al qual també em vaig "apuntar".
Bé, coses que passen.

Això lliga amb el missatge seriós: els amics hi són però en situacions adverses els perceps en plenitud.



Nota de la meva neboda de 6 anys que jugava a alguna cosa i havia d'enviar un missatge

Agraeixo molt el suport que m'han donat. M'han portat bombons, galetes ("pets de monja"), flors, llibres, paté de ceps (l'endemà de defensar la Tesi), vi de Somontano (els de La Franja), sumaia d'Osona o sobrassades de la darrera matança enviades des de Mallorca per Correos. Si els primers dies les seves cares eren de preocupació, poc a poc van anar virant a somriures d'alleujament.
El millor regal que m'heu fet no es pot embolicar: el suport, l'energia i el sentit de l'humor. Gràcies!

Bé, cari amici, per tancar el tema amb friquisme de categoria us diré que, just ara que no puc moure'm m'agafen ganes de ballar samba, fer ju jutsu i una partida d'airsoft...Com ho veieu? És prou freaky o us decebo?

*Curiositat que he trobat per internet un bloc on, entre d'altres coses, hi ha una entrada on es fan il·lustracions d'un centre de recerca...(cosa que lliga el curs de còmic amb el post anterior)

Professor Bacterio, Ph D

L'app d'art em va portar a conèixer un quadre que no hauria vist per casualitat doncs pertany a una col·lecció privada (no vol dir que no intenti veure'l).




Portrait of Dr. Boucard. Tamara Lempika,1929

Em va fer reflexionar sobre el canvi d'opinió que jo tenia en vers la investigació. Si abans ho trobava un rotllo, després de la tesi, ho vaig trobar fascinant. Qui ho anava a dir!

Recordo que un dia algú em va dir que la investigació que fèiem els metges tenia menys valor. Clar, no sempre és investigació bàsica, no sempre té condicions estàndard, pot tenir biaixos que no es donen en condicions de laboratori,... Però algú ho ha de fer: saber què passa a la gent. Els treballs d'investigació en humans no són ni experiments que els utilitzen com conillets d'índies ni un recull de dades de "coses que passen als pacients i en trec quatre percentatges".
No vull enrotllar-me més ja que, si no sou de ram o no feu investigació, aquest tema us avorrirà.
(Per cert, el Dr. Boucard va aïllar el Lactobacillus acidophilus de la fempta humana, en va fer un producte per al diarrea i es va fer ric: I+D de fa 100 anys).

Això em porta a pensar en un amic físic que treballa en meteorologia, en altres físics més familiars, en el meu director de tesi, en col·legues-drs-amics que admiro, en un oncle amb la tesi en història, en un amic que treballa en teoria de jocs, en una amiga economista, en un amic infermer que fa tesi, en un amic enginyer que s'ho curra a casa,... Molta gent treballa seriosament.
Per una part, la investigació té poc suport econòmic i, per l'altra, no se li dóna la importància que té. Vull deixar linkat un article que hi havia a El País avui que reflexa com no es fa cas als científics ni las seus treballs a diferents escales (és una mica llarg però el podeu llegir en diagonal).

No em deixa de sobtar aquest país nostre on si  treballes a mitges i passes del tema cobres el mateix que si treballes bé, ets responsable i t'impliques. Segur que els que saben filosofia deuen tenir una o més explicacions però jo no en sé.

Aquí us deixo una altre quadre. Aquest està al Albright-Knox Art Gallery, Buffalo, NY, US. Era l'època fosca de Matisse en que anava malament de diners perquè no venia prou.




A glimpse of Notre-Dame in the late afternoon. Henri Matisse, 1902

RIP vs SPA

No és Halloween ni la Zombie Parade de Sitges però de vegades R.I.P. ha de ser present a les nostres vides. El "reposi en pau" es veu que ve de Requiescat in pace. Recordo que a Psiquiatria es deia que el dol dura un any de mitjana. En el seu moment em va semblar curiós és que hi hagués dol per totes les pèrdues. Ex: passar de la guarderia a l'escola o per passar de ser un bebè que va al coll a gatejar. És clar que la durada del dol depèn del motiu però també em va agradar la idea que en alguns casos es pot alleujar. En el cas del gateig, els nens perden l'anar el coll però guanyen autonomia que els permet descobrir coses. Malauradament no sempre hi ha una situació compensatòria que  alleuja.
M'ha vingut parlar del dol perquè aquesta setmana alguns mitjans han penjat el llaç de dol arrel de l'atemptat de Charlie Hebdo.
També Boko Haram ha fet un atemptat on han mort 19 persones però és que el mecanisme era una nena-bomba de menys de 10 anys. Fa molta pena.

Estic sensible perquè part de la meva feina és evitar la mort. No he de salvar vides tota la jornada laboral, no sóc superwoman i no cal ser megalomaníaca, però deixa molt impotent tant de Trauma care i de vegades NO PODER FER-HI RES. I quan el pacient es jove, a més d'impotent, quedes destrossat.
No parlem de coses tristes.

Anem a l'Spa. Oh, sí! M'agrada molt anar als Spa. No està clar que SPA vingui de Salus per aquam però a mi m'agradaria que fos així.

Un enemic del poble

Aprofito el moment per aconsellar-vos una obra que faran al Lliure: Un enemic del poble (Ibsen). Oh, l'Arquillué! És un metge que es troba en el dilema de comunicar que les aigües termals del poble són tòxiques o callar perquè no defalleixi l'entramat econòmic que en elles es basa. I Miguel del Arco, de qui també vaig veure el Misántropo, és fantàstic! en sóc fan.

Misántropo

Per cert, en el seu moment no sabia què volia dir misantrop (del grec μίσος (miso): jo odio i άνθρωπος (anthropos): home, ésser humà). Us ho linko a la Wikipedia 

Pastilleros

A finals dels '80 i principis dels '90 hi havia els Pastilleros. Eren gent que consumia drogues en forma de pastilles (jo no n'he vist mai cap de pastilla d'aquesta mena). Hi havia allò de La ruta del bacalao que era un camí per discoteques de la Comunitat valenciana on sonava un soroll que li deien àcid o música màquina i es veu que hi havia bastant de consum.

En aquelles èpoques, els venedors mai em van oferir pastilles, tripis ni cocaïna. Em pregunto per què. Devia fer cara de monja, de poc marxosa,...no ho sé. Recordo que em preguntava: "com la gent pot consumir cada setmana? jo no m'ho podria pagar!". Bé, això és el passat molt passat.

Aquesta intro és per dir que fa un mes que sí sóc pastillera. Va resultar graciós que l'altre dia, en un sopar d'aquest que es fan en les vacances de Nadal, vam fer una ronda de pastilles la meva mare, una amiga seva i jo. A veure, era dexketoprofè, però no deixa de ser pastilles.
Dins de la línia de pastilles tinc dos referents en el model de seguir la pauta mèdica. Ja sabeu que sovint parlo dels meus avis doncs hi tornaré. El que va viure 103 anys feia veure que es prenia les pastilles però les tirava a les plantes. L'altre avi, buidava tots els blísters de pastilles dels diferents fàrmacs que s'havia de prendre en una caixa de fusta tallada i cada dia se'n prenia una de forma aleatòria, la que sortís.

Any nou

Sempre semblava que hi havia d'haver un any nou però ara ja he vist que algun imprevist pot fer que no hi sigui(pararem aquí el catastrofisme).
Us vull penjar un quadre que m'ha agradat. No l'he vist mai i deu ser difícil de veure per que és d'una col·lecció privada:

 


A New Year's Nocturne, New York de Childe Hassam 1892

L'he trobat arrel d'una app que es diu Dailyart. Altres vegades us penjava peces que havia vist i m'havien agradat, potser ara us pengi peces que m'agradaria veure. (Com les normes del bloc les poso jo, les canvio lliurement).

També us penjo aquest que està al National Gallery i espero veure'l la pròxima vegada que vagi a LND. Té tanta força i transmet tanta energia que el trobo overwhelming.



Miss La La at the Cirque Fernando, Edgar Degas 1879



Bones

Podria ser Bones Festes però em refereixo a Bones, la sèrie de la forense criminalista. L'altre dia resulta que li trencaven una costella a un "se necesita una fuerza de 150 N/mm3 para romper una costilla". Doncs justament feien aquest capítol quan em recuperava de les meves 22 fractures.
De vegades, els accidents et fan replantejar la vida. No és que n'hagi tret moltes conclusions però el que sí que veig és que ens hem d'enganxar a la vida.
Per una part, és lògic tenir peresa, estar cansat/apalancat o passar de tot en determinats moments de la vida. Per una altra, aconsellaria que, si hi ha opcions triïs la que et doni més vida.
És per això que l'altra nit vaig optar per anar a escoltar soul, La SoulMachine al Bartrina. La música alimenta l´ànima i així va ser. Hi tocava el Pau Terol que  a més del piano es va currar els arranjaments pel quartet de corda que acompanyava l'orquestra.
Podem contraposar el ossos i l'ànima. Amb els ossos trencats però l'ànima amb ganes de viure va guanyar l'ànima. The soul. En les cançons clàssiques parlaven de Think, Respect, Freedom,... Well, you  know....
Ja ho sabeu que no sóc ni Gandhi ni el Dalai Lama però sí que crec val la pena viure sense por cosa que inclou estimar sense por.

Sí, sí, sí ......simply

El títol de l'entrada d'avui no és el diàleg d'una peli porno ni res relacionat amb la consulta. És el que penso d'en Tenesee Williams combinat amb el nom d'un supermecat.


 El "sí, sí, sí" és pel Tenesee Williams (el d'Un tramvia anomenat Desig) de qui he vist recentment El zoo de vidre i, fa un any, La rosa tatuada.

Aquestes, tal com l'Agost de Tracy Letts, s'ambienten als Estats Units dels anys 40-50, lluny del glamour de la costa est. Personatges forts gràcies a sustentar-se en creences i costums locals que els mantenen  fins que es desmoronen en adonar-se que només servien per allunyar-los de la realitat. Em van agradar, sí. I no pensava ser exhaustiva en la crítica sinó més aviat en convidar-vos a veure-les si en teniu l'oportunitat.
Agost va ser la darrera obra que va representar Anna Lizaran

La rosa tatuada mostrava una imponent Clara Segura que es desfeia de dolor havent estat una dona de foc molt religiosa i, en certa manera, incoherent.
I ara, a El Zoo de Vidre, s'ha pogut gaudir de la versàtil i generosa Míriam Iscla que, com les protagonistes de les altres obres, també toparà amb la realitat.

(Aquestes són unes pinzellades per a recordar la bona estona que vaig passar al teatre. Les meves impressions difereixen molt d'algunes de les crítiques que he trobat per internet on els "exigents i entesos experts" esquarteren les peces amb la intenció d'assegurar que ningú vagi a veure-les, suposo)


Williams fa servir rosa com a nucli del relat: la rosa tatuada, la rosa blava (a El zoo de vidre). Aquest nom, que coincideix amb el nom de la meitat de les mares i àvies dels italians que he conegut darrerament, també va seguir present després del teatre amb Hay cuatro rosas para ti (del segle passat) que va ser la banda sonora de mentre menjàvem pernil. Doncs, amb Gabinete Caligari de fons, vaig tenir un moment florit amb una amiga. Tal com hi ha gent que diu Citroen per a dir Sintrom, suats de cabres per a dir Solan de cabras o sexo oral per a dir Seroxat (com a anti-depressius que són a alguns se'ls deuen barrejar els conceptes), la meva amiga va i m'espeta: "Fem-nos un Simply!"
Aquí el teniu

I em va fer riure molt. Vist en perspectiva, sí que val la pena fer-se, ser i viure Simply. Té certa ironia que jo prodigui el "simplifica tu vida" però podria començar a ser l'objectiu de l'any.
I sí, si voleu que parlem de porno, en parlarem. Bé no en pensava parlar molt però us deixo linkats un parell d'articles no científics de El diario i de El País. Des de 50 ombres de Gray (que no he llegit) el porno és gènere més. L'idea ha infiltrat les ments fins que editors per un moment pensin que l'educació en sexualitat pot venir de mans d'una prostituta o que els realitzadors de programes de TV3 fan un programa dedicat a una tal Sra. Rius, professional de la vida, en lloc d'entrevistar a l'Anna Veiga, professional en ajudar que la gent generi vida.