El nom de la rosa

Sí, el meu nom és un nom antic. És com de Guerra Civil, de l'època en que feia fred a les cases i la gent anava amb molts jerseis i mitjons per dins de casa perquè no hi havia calefacció... Sempre penso que en el passat no tant remot la gent tenia fred. Però potser no en tenien perque hi havia brasers, escalfadors de llit, bosses d'aigua calenta...Però jo m'ho imagino així.
Tornant al que deia, que el meu nom és antic acompanya a que tota jo sóc antiga. Em passa que ara, en acabar una de les etapes més duretes de la meva vida m'agafen ganes de dir coses al discurs de comiat.
Tinc ganes de fer un discurs de l'estil "I had a dream...".
Tinc ganes de dir, als que pujen, que jo corresponc a un moment en que la responsabilitat i el respecte eren paraules que tenien sentit, on la gent en coneixia la definició i la tenia integrada. Que no els faci vergonya integrar aquets conceptes que podrien semblar passats de moda i que els animo a que siguin sensats i coherents com a persones que és l'única manera de tenir uns bons fonaments com a professionals. Els diria això, però no els ho diré. Diré una coseta graciosa per a tots els públics cosa que farà que no sigui humor enginyós. Serà d'humor poc selecte i poc el.laborat... mira, com que em posa de mal humor fer bromes torrentils quasi que us dic ara ja que no faré brometa...

Mirant-me als grans els diria que gràcies. Pensaria per mi: gràcies per ensenyar-me què s'ha de fer i per ensenyar-me el que no s'ha de fer. Hi ha tanta gent a la feina que, a qui li vull donar les gràcies ja ho sap o ho sabrà en persona, i a d'altres, als que he de donar les gràcies per mostrar-me conductes a no imitar, no els diré res.

Estimats, ha estat una temporada molt dura però dimarts s'acaba. Imagino que el dia del sopar no diré res i riuré com una mujer florero. Faré veure que no me'n recordo del que em va dir vaca burra i que deia que era amic meu quan a mi, mai, cap amic meu m'ha tractat així; o de les coses que han fet "pel meu bé", "per ajudar-me" que quasi fan que trontolli la meva decisió ferma de seguir aquest camí fins al final...Quasi poden però no... he arribat en aquest punt amb integritat personal i psíquica... que ja és molt.
Els diria: I'm sorry for you but I did it. I'm afraid: yes, I do can!

El final d'una etapa coincideix amb el començament d'una altra, que no té perquè ser menys dura però al menys ja no he de sotmetre'm a segons què.





Apa chatitos, besets

Del pintallavis al Wall Street Journal

Aquests dos elements tenen en comú que sofreixen canvis en l'hàbit de consum en temps de crisi. He llegit en més de tres llocs que, en una crisi prèvia, a USA, ja s'havia detectat que les dones compren més pintallavis.

Com a dona intueixo que la cosa va així: repetiré tota la roba de l'any passat però em pintaré els llavis d'un altre color i així em veuré diferent, o més elegant.

També deien aquests dies que la crisi farà reajustar les plantilles dels diaris i deixar només un format, l'electrònic....a mi no em va bé això. Com ho faré per anar a la platja amb el diari etectrònic? serà a la Web? quin gadgetodiari suportarà la sorra i el mar sense fer-se malbé?

No tinc molts dies festius però luxe de llegir el diari sota el sol de la platja i, de tant en tant adormir-te una mica i deprés reprendre aquell escrit que és interessant i alhora et recorda que hi ha gent que té coses interessants a dir... vols dir que em treuran aquest luxe d'1 euro?

Si el pintallavis sol ja té el preu de 12 diaris. I us estic parlant d'un pintallavis senzill com el watershine wet diamonds de Maybelline color lolita pearl núm. 126...

Pocs luxes hi ha a aquest preu

Ale, besets

Que

...no m'havia d'haver comprat el bolso...que no sóc més feliç per tenir un bolso glamourós. Ara vull un anell de Bulgari i em passarà el mateix, si me'l compro serà una felicitat instantània i efímera...i a més no compliré amb la Decreixement...allò que cada vegada necessites menys coses. Després de tants anys de comerç just ara desvariejo i tinc ganes comprar-me coses que no són exactament barates.

Desitgeu-me sort i que aconsegueixi no comprar-me l'anell.

Well, well, well...

Per SS vaig anar a Andorra a esquiar, un dia, i l'altre dia vaig anar a passejar...He de confessar en públic que m'he comprat el bolso bastants euros que no em vaig comprar al setembre. És a dir, que vaig fer una mica de repressió en veure'l per primera vegada...vaig dir-me: va que es pot viure sense això i sense moltes altres coses...(es que venia de la Índia) però després de 8 mesos me l'he tornat a trobar 20 euros més barat... El vaig veure per segona vegada i vaig pensar que no, que podia no tenir-lo...però a la tercera vegada: PAM! hi vaig caure de ple.
Després la SS va continuar amb una borratxera de neboda: una delícia.
També va haver-hi lloc per a l'aquitectura. Es va donar la curiosa situació que pots imaginar una casa diàfana, amb espais comunicats o bé t'has de plantejar una casa que tingui lloc per aguardar el paper de vàter i l'escombra...perquè això hi és a les vides de la gent...Bé, doncs he optat per un disseny de casa "conservador" com diu el Salva...cagunlolla! ara resulta que sóc conservadora... Ve a ser un diseny en el que hi ha armaris per les "quatre cosetes" que tinc (morter de pedra, traje submarina, pantalla de la moto, maleta, ventilador, apunts d'anatomia 1, curso de ingés aula- incomplert, els òpals d'Egipte, les radiografies, les peses del genoll, el casc de la bici, l'estel comptar al Lidl el dia que en necessitava, les botes d'esquiar, enciclopedia de historia de la arqueología..?!)
Després de la prova de foc del bolso d'Andorra, vaig anar a l'Ikea i no hi vaig comprar res...(bé, una bossa de patates fregides a l'anet de 2 euros però no compta perquè és material fungible). Bastant bé, no?
La SS encara va continuar amb una anada al Delta, a cal Parrillo, a menjar ostres i musclos recent trets dels vivers. (La veritat és que jo sóc més dels musclos, m'estimo més els musclos). Va ser un dia molt bonic encara que fresquet(s'hi veia neu al mont Caro). Ens els vam menjar al mar, a la caseta que queda al costat d'on estan les xarxes que ho cultiven. Per cert aprofito per dir que les ostres eren molt bones i els musclos molt gustosos (i sense aquells pèls de dins que tenen a vegades) i que es farà una denominació d'origen: Marisc del Delta. Us en faig propaganda.
L'endemà va haver-hi una reunió familiar amb l'Adelaida i els Mimos i una amiga em va regalar un pot de melmelada de taronja amarga feta per ella.
Bé, tot això va culminar amb el Dilluns de Pàsqua de guàrdia i vaig haber de tornar a la vida real. Wellcome to the real world.

That's all folks! Pa para pà.

Refritu

A la wikipedia hi és lo del Refritu.

La veritat és que reftitu és una paraula que no es pot traduïr al català: refregit?? de vegades jo intento no dir refritu i dic macedònia per dir un munt de coses diferents que les poses juntes però no és el mateix ja que refritu té un component de restes d'altres menjars que no el té la macedònia que és un plat molt net.

Parlant de cuina...fa molt temps que ni cuino ni escolto música...això no pot ser bo.

Em vaig quedar encallada l'altre post perque he tingut molta feina i, per altra part, no sé treure la foto del meu mòbil de 5 megapixels...clàssic. Jo sóc de les que tindria un tanc i el faria servir per anar a buscar el pa o per anar a la platja. Sempre tinc coses més potents que el que necessito o sóc capaç d'explotar...com l'ordinador o aquest mòbil que encara em supera.

Bé, no és que tingui res a dir però això seria un refritu per a saludar-vos una mica.

Tinc una Sra. d'ètnia gitana que diu dulotil, estilón per dir nolotil i stilnox...és de les que "estoy llena de ondas, si parehco un robocó" (onda és sonda o via perifèrica o qualsevol cosa que sembli una corda)...mira, és la distracció d'aquests dies.

Tinc moltes ganes d'anar a un lloc on em facin massatges "con final normal", no sigueu tremendos.

Tinc pendent l'operació de recuperació de motocicleta.

Tinc pendent fer el currículum

No tinc moltes altres coses a explicar ja que estic a 1 mes que se m'acabi el contracte després de 5 anys i és normal que estigui un poquet acollonida.

Per cert, encara miro Grey's anatomy on line: ara miraré un capítol.




Fins ara, xatitos

R

Foto treta del cucirca

La mimosa o Barcelona

El.ludint que el 8 de març va ser el dia de la dona treballadora, o el dia de la dona o un dia en que la gent reflexiona sobre quí són les mules de càrrega del planeta amb una genètica bastant similar als homes, progressarem endavant.

Tinc dubtes sobre què he de fer, si BCN o Reus. La primera és un poble gran que es creu cosmopolita però, com veieu a la foto, és una ciutat que encara està a l'edat del pavo: posar-se guapa per a competir amb altres adolescents, fer brometes urbanes com aquestes (sí, això és BCN):


O sigui, que Barcelona està bé però si ets un treballador no sempre pots anar al teatre entre setmana perque vas rebentat o, com també em passa a mí, no pots anar a xerrades de coses que t'interessen perque curres (la última que m'he perdut és una jornada del comerç conscient). És a dir, que vaig tant al teatre i a les xerrades com si visqués a Reus.
Per altra part, Reus té vent, coca amb recapte i, fins fa unes setmanes: mimosa.
És una de les flors que més m'agraden. M' agrada la seva olor i el tacte que et deixa als llavis mentre l'olores, tot això combinat amb una frescor pròpia de la temporada en que floreix que fa que sigui una aroma associada a una fredor càlida. Penso que és una des les flors que no es pot arrencar. No la pots tenir a casa ja que es marceix ràpid i perd la frescor que la caracteritza. Si vols olorar mimosa t'has d'acostar a ella. No es pot comprar una branca a la Rambla i pensar que serà el mateix...
D'aquí poc vindran les frescies, les blanques m'encanten...i a l'estiu m'agrada el gessamí (l'olor de molts racons andalusos i de la terrassa d'estiu dels meus avis). Faré el que pugui perque em creixi aquest últim a la meva terrassa. Les altres flors serà més difícil.
I què he de fer si vull olorar mimosa? viure a Reus? Tampoc ho veig clar ja que jo enyoro el Reus d'abans, que no és el d'ara...Veig que faig servir el blog per intentar fer el dol d'un Reus perdut que ja no tornarà. Amics, heu d'entendre que m'hi esplai-hi sense miraments ja que la directora del Blog m'ho permet (que resulta que sóc jo).
Ja ho veieu, no sé què fer. Estic al 50:50. La vida o Déu dirà.

Per cert, tornant a lo de la dona treballadora...ara que miro anatomia de Grey online us diré que és mentida que els residents de cirurgia es dutxen i esmorzen abans d'anar a la feina superrelaxats i amb llum de dia al carrer. A EUA entren a les 6 del matí i si jo, que entro a les 7:40, ja em desperto de nit, imagina't ells!

Ale, tendres ànimes que de tant en tant traieu el cap pel blog, fins ara!
R
Les fotos les penjaré quan pugui

Lluís XXVI

Sí home, sí. Que per Carnaval tot s'hi val...és una forma de dir les coses...

La veritat és que la satisfacció que dóna a homes de 150 kilos el fet d'anar disfressat de tirolesa, caputxeta o de campanilla no es pot substituir per res del món...

Al Carnaval de Reus, on jo només vaig treure el cap, vaig veure uns bolivians vestits de bolivians però alguns d'ells anaven amb albarques ... Ho vaig trobar tendre i tot. Em va semblar un detall de mestissatge/globalització/barrija-barreja o digues-li com vulguis d'això que és aquet món on vivim.

El que no us puc explicar amb paraules (i que per desgràcia no en tinc fotos) és el component d'una carrossa que anava d'època. Deuen ser una de les colles millonetis ja que portaven uns vestitis Lluis XXVI tots brillants i adamascats i un dels components només portava armilla blau caldera i una petita perruca de rinxols blancs... El que passa és que era un gos! Un d'aquests de la raça chucho. D'aquets que, la propietaria, quan arriba a casa diu"- ¿Cómo está mi nene?"i el gosset es mou neguitós... i després ve el "Sí, sí, ya ha llegado la mami!" i pam! li encastra un petó als morros.

I no és que els gossos no m'agradin. Però he dit gossos.

Que SantAntoni em perdoni però aquets chuchos no sobreviurien a les gavines ni als coloms de Barcelona si no fos per les seves "mamis" que els salven dels perills. En la selecció natural ja faria dies que s'haurien extingit.

Per altra part es veu que són necessaris com a receptors d'afecte. Hi ha molta gent que necessita algun ésser de resposta incondicional. Cosa que no es dóna entre humans, que ja ho sabem...però si et costa pair-ho...si t'és molt difícil assumir-ho... sempre et pots comprar un animaló.







Ale, Bsikos (estic molt castellana, no?)