Rèquiem de Champions

Com vaig riure amb un article del Monzó en que guarnia el seu gos- Tic - amb tot de llums de l’Ikea dels quals en deia el model (normamlent amb alguna dièresi) i el preu.

Aquestes dates que són festes de Nadal no em semblen del tot malament. Assumint això suposo que no em puc considerar del tot laica. M’agraden les nadales i m’agrada la reunió del dia de Nadal…la mare caaanta i el fillet dorm… i se’m fa una mica pesadet això de treure-li en nom de Nadal a aquest dies d’hivern. Ja les festes de la Mare de Déu de la Mercè són les festes de la Mercè, les de Sta. Tecla, la Tecla i les de la Coia i les de la Laia…així com l’Hospital de la Mare de Déu del Mar és l’Hospital del Mar… som una mica pesadets…

Així com la involució que significa traduir les pel·lis…al castellà ara resulta que les volen en català…per sentir als artistes parlar en Xaba prefereixo que m’ho deixin en anglès, suec o el que sigui. Com us penseu doncs que a Suècia i Noruega la penya parla tant bé l’anglès?

…ram-pa-tam-plam que les figues són verdes…

He de confessar que aquest any passat, a la declaració de renda, vaig posar una creu de donació a fins socials i també a l’esglesia catòlica tot i que no em sembla bé fer discriminació positiva a una cosa generalitzada com la declaració. No és que a mí em doni moltes respostes l’esglesia però si en pot donar a algú i ens evitem algún apunyalat pel carrer tot això que guanyem. La veritat és que vaig pensar en els latins kings que vénen i que són algo més religiosos que els d’aquí…potser les seves mares inenten que es facin menys mal.

I no només això. A part de les respostes que pot haber donat a algú, tot el que s’ha fet de música relacionat amb la religió trobo que no té preu. Mireu sinó com encara avui dia es copia l’esperit religiós en cançons com l’himne de la Champions.

Per avui em planto aquí.

*Si hi ha certa curiositat per què és la foto: l'esglesia alemanya de Stockholm...una tardor

Bacallà

La meva tieta per dir que algú és un idiota diu "És que és un ninot!".
Bé, doncs ara us comunico que el meu mercat: el Mercat del Ninot està en obres. Em fa pena perque segur que a dins hi haurà un Caprabo i una botiga de Xuxes i no serà el mateix.
Amb la remodelació desapareixerà una parada de bacallà que era molt antiga. Semblava dels anys 50. Era molt bonica: amb lletres de ferro (ara ja rovellat) i amb les piles de marbre,... el que passa és que una vegada que hi vaig anar a comprar, la venedora va arrodonir a l'alça! No m'ho havien fet mai això! De 2,40 va arrodonir a 2,50. Evidentment no hi vaig tornar més. Em va saber greu perdre'm el fer la romàntica mentre comprava bacallà en una parada d'època però la pela és la pela i la insolència és la insolència.

Per la resta, la Pilar del pollastre ja es va jubilar fa uns anys i va deixar la parada a una noia jove que posava flors sintètiques de color fucsia entre els pits de pollastre però a l'hora de desossar el pollastre més aviat era destrossar...o sigui que això, sumat al documental Feed the World on parlava de l'engreix intensiu de l'aviram i el bestiar, van fer que menjés menys pollastre.
Els del costat crec que tornaran. És un senyor de galtes vermelles que ven olives que no sé com es diu. Per cert, les alboraies són les meves preferides.
Després hi ha aquells dos germans malcarats, que només parlen en la lengua madre, que crec que també tornaran ja que eren els únics que tenien alfàbrega, menta i cilantre fresc i crec que tenien clientela assegurada.

Hi ha moltes coses que hauran de quedar al record com la parada de bacallà, el fred fosc que feia dins el mercat un dissabte a les 11 del matí de tardor o la sensació d'immensitat que tenies quan miraves amunt, cap a aquell sostre tant alt que només et podia recordar al d'una església.

Amb els mercats ja hi sabeu que hi tinc una certa afició. Deu venir de petita quan anavem a veure als meus avis a la parada. Un cop passada l'olor de patata i vedrures podrides dels cubells de la brossa, era molt divertit. M'agradava pesar-me a la bàscula de majoristes (la que hi havia a terra) i veure com l'agulla marcava diferent segons el que féssis. El que més m'agradava (Vigila que et faràs mal!) era passejar-me amb el carro vermell que agafava les piles de caixes. A mi m'agradaven els vermells, els grans: tenien una palanca perque amb el peu obrisis i tanquéssis els ferros laterals prensors de la caixa que, de totes les de la pila, tocava a terra. Com que era molt obedient em mirava la palanca de ferro rovellat i pensava: i si em faig mal amb aquest ferro m'agafarà el tètanus... (l'amenaça que et deien perque els féssis cas)...
Com lamento a hores d'ara tanta obediència...
L'obediència no és més que inhibició. Té sentit per marcar una mica d'ordre però en el meu cas va ser una mica massa.
Encara puc recuperar el temps pedrut però els de la fruita de Lleida, que en tenen un, em mirarien una mica rara si els demano el carro perque em passegi algú.

Avui també m'he recordat d'aquells caramelets de la farmàcia que eren boletes petites de colors. Perles. M'agradaven les de menta i les de maduixa (de mente i de frese). Recordo que algunes tenien les dues petites esferes que no es corresponien simètricament. També recordo que s'enganxaven a les dents...
Mira, ho escric aquí per si algún dia no me'n recordo.

Per cert, un home que va passar per davant de les obres es queixava (com dient : no calen tantes obres):
(...) el Partenon, ben destrossat que està i no l'arreglen!

Som així!

Xurros de xocolata

Hi havia una vegada una noia que tenia curiositat per diverses coses. Resulta que les fonts que podrien apagar la set de la seva curiositat estaven una mica allunyades del camí marcat. No sabia com mantenir-se al camí i alhora trobar les respostes...Com que va veure que era impossible va sortir del camí, a treure el cap allà fora, a risc de predre's.
La veritat és que no es va perdre. Per sorpresa d'ella es va carregar d'informació i així va guanyar una autonomia. Va resultar que podia entrar i sortir del camí quan volia així anar a les fonts totes les vegades que li vingués de gust...i no passava res.

Ara, que ja han passat molts dies m'he retrobat amb una de les fonts. Vaig coneixer la Nazarin fa uns 8 o 9 anys en un curs de la Casa Elizalde que es deia "La sexualitat i la dona en les diferents religions"...Mare de déu, que freaky, no? En lloc de fer un curs útil com el de Coaching o hedonista com el de Tast de vins resulta que m'apunto a ...això....

Resulta que és una persona molt complerta com a individu que pensa i que forma part del món. És politòloga. És iraní i va haber de venir a viure aquí als anys 80 abans que n'hi passés una de grossa.

Entre les explicacions que suposaven els temes del curs, ens explicava coses d'Iran que jo no veia ni sentia per la tele. Ens va explicar que no en sabia res de la seva millor amiga allà a Iran...que la útima vegada que havia parlat amb la seva mare li havia dit que estava a la presó i que ella li portava pasta de dents amb pastilles anticonceptives a dins...Enteneu què vol dir això, no?

Em va agradar molt coneixer-la. Vaig pensar que m'agradaria poder xerrar de tant en tant amb ella però no se'm va acudir com. Si fes tertulies o algo així... Bé, em vaig capbussar en la meva feina que és humana però no humanística i li vaig perdre el fil.

L'altre dia vaig veure un cartell que anunciava que ella feia una xerrada en un local.
El local, no t'ho perdis, era un antic taller sense ventilació ni finestres que es deia El telèfon roig. L'aspecte era d'aquell local no sé si d'anarquistes, punkis o què per davant del del qual jo haia de passar de petita en anar a l'escola tot ple de pintades i A d'anarquia i gent amb cadenes bevent cervesa a fora.
Ara ja no es porten les cadenes ni les pintades tant grolleres. La cervesa es manté.
Doncs allà hi erem: jo i unes 6 dones d'aquestes benestants de l'Eixample i un parell de noies que devien estudiar sociologia o polítiques, un senyor i els membres del Telèfon. La xerrada anunciada per error "La dona a l'Islam" resulta que era "La dona a l'Iran" i va ser super interessant.

Els ho agraeixo als membres del Telèfon Roig.

Han passat molts anys ni la Nazarin, ni el Monzó o la Echevarria són amics que jo tingui a l'abast per fer petar la xerrada un dissabte a la tarda però al menys ara tinc el seu blog. Aquí us el deixo: Nazarin Amirian

Espero que el disfruteu

Aquí hi ha dos còmics de dones iranis que poden ser un bon regal:


NYLON ROAD de Parsua Bashi

PERSÉPOLIS de Marjane Satrapi








Besets

R

PD: Evidentment el títol no té res a veure però si poso una cosa bona potser és més fàcil inicar la lectura que si ho titulo algo com "Reflexions sobre Iran".

j'adore

Amb el joc de paraules que coincideix amb Xador us diré alguna cosa suelta:

Sabeu que a l'Iran són musulmans però no tenien les costums àrabs? Aquestes han estat imposades pel règim islamista que mana actualment. Als anys 70 les dones portaven pantalons i faldilles i anaven amb el cap descobert.

Sabieu que la primera lapidació a l'Iran va ser als anys 80? Originalmen està a la bíblia (allò de "qui no tingui culpa que llenci la primera pedra") i no era un càstig autòcton de la zona però els que manen ho han imposat i ara s'ha de fer.

Sabieu que unes 400 persones (amb 400 vides, 400 cervells que pensaven i cors que estimaven) han estat executats en els últims 4 mesos (habitualment la forca i en públic).

Sabieu que la idea que el país pateixi internament ja deu convindre a alguns...i, és clar, "no se'n poden ocupar" de cosetes com que a l'edat legal per a casar-se les dones (és a dir, nenes) s'ha baixat a 8 anys i 9 mesos...tal com diu l'alcorà que em sembla que va ser escrit fa alguns anys....?

Es necessiten les forces per fer altres coses com ara al.legar que els talibans s'han de reduir...Ben mirat, ¿tan costa que la superpotència mundial (amb totes les armes que tenen i un exèrcit professional que estan com a toros) pogués resoldre el problema dels talibans (esprimatxats i bruts) si de veritat volgués?

No, que pateixi internament Iran no els preocupa a aquests "sol.lucionadors" que són els USA. Necessiten parlar amb Iran però de temes que el relacionen amb l'exterior (digues-li petroli) i els és igual les minúcies internes. Per això no cal matar's-hi.

Es veu que volen liar-la a Pakistan, així els debiliten es poden repartir el pastís...i li donen un trocet a la Índia...i la Índia s'ajunta amb USA per anar contra Xina...

Enceto la idea però ja us donaré eines per a desenvolpar-ho.

Per cert, el perfum J'adore té una noia rossa molt maqueta que porta un emblema del patiment femení una vegada més: porta aquells anells del coll que desatriculen les vèrtebres i debiliten la musculatura d'unes dones tribals de no sé quin pais...al.legant que així son més belles...Ai, fillets!





Apa, només 5 cèmtims
R

PD: Tenia la idea Freaky d'imaginar-me les dues carabasses que he comprat per fer-ne crema fent una manifestació on elles portéssin una pancarta que digués que elles celebren la Castanyada...volia fer tot el muntatge i una foto però us estalviaré aquesta sorprenent natura morta...

Quin títol posarieu?

És la Maricel Chavarria que escriu un article on declara obsolet el mite de l'adolescent provocadora. Ve a dir que la Lolita no era una nena que feia ús dels seus encants incipients com a dona per a seduir un senyor. Era el senyor que no es podia aguantar i que tergiversa la situació de la manera que, si ella és la provocadora, ell resulta ser una víctima. Us volia deixar l'article però és "de pago". Us connecto amb el link. S'ha de dir que aquesta Maricel escriu bé.



I vull parlar d'això avui que he llegit un altre article del Mario Vargas Llosa que també està força bé. Va de perquè es prenten aconseguir impunitat en situacions que, per se, no són tolerables però si les fa segons quin pallasso...potser ens ho pensariem.

Podries ser bon cuiner, fer plats meravellosos, saborosos i selectes però això no t'eximeix de la responsabilitat que tens com a ésser humà...

I això va per tu Polanski...que facis bones pel.lis no t'eximeix de la responsabilitat...xato, ...i si resulta que tens més de 70 anys nosaltres no en tenim la culpa ¿saps? el temps passa per tots i l'edat només és això: temps acumulat.
Com tots morirem, la gràcia és morir tranquil amb un mateix. En cas que estéssis tranquil i no pensséssis que has fet alguna cosa malament estem de sort ja que hi ha gent per recordar-te o potser fer-te saber per primer cop que hi ha coses que no s'han de fer, no perquè ho diu la llei, sinó perquè repercuteix sobre persones que no es poden defensar ja sigui per edat, per físic o per immaduresa mental tal com toca de ser d'immadur quan tens 13 anys.
Us dixo aquí l'article del Vargas Llosa (aquest no és de pago... i val la pena)

Per cert, és curiós que un dels homes masclistes que tinc al voltant per qüestions de feina està molest amb això del Polanski perquè ell té una filla d'una edat similar...potser deixarà de ser masclista...t'imagines?

Tancaré el post lloant els homes que tinc aprop on s'hi inclouen els meus amics i algun familiar molt proper que sí respecten les dones.

Així que sí que estimo els homes que estimen les dones.

Tinc sort que m'he pogut rodejar d'ells...alguns ha estat per casualitat i d'altres per elecció.

Ale, besets

Lo del Millet

Que és que em sembla molt fort! És fort que hagi mangat quartos. És fort que molts xupessin del bote. És fort que que no l'empresonin ja que si li toquen la moral ell cantarà moltes "cançons" que alguna gent no vol sentir ja que es veurien esquitxats....

És irònica la paraula RESPONSABILITAT quan a mí em demanen responsabilitat pels meus actes a la feina (que -digue'm-ho així- al damunt són fets amb bona intenció i bona fe) i als altres no.

No demanen responsabilitats a les ments pensants i efectores de la Bombolla immobilaria...ni tampoc al Millet i els seus acòlits. Crec que d'aquesta tropa molts s'haurien de quedar en calces però no passarà.



Resulta que referent a la Grip A jo tinc una Responsabilitat social de realitzar totes les mesures per eviatar el contagi... Que us en sembla del terme responsabilitat social? Som graciosets, no?

I la part el que és pitjor és que hi ha altres Millets que tenim al voltant i van sueltos....

Si és que la gent normal som uns pringats. Sóm els peons que es sacrifiquen i resulta que la pèrdua és una pèrdua d'importància relativa.





Ale fillets, agarreu-vos els matxos que això de la crisi en forma de W només ha fet la primera baixada. Ens espera la segona vall de la W que serà més baixa.

Besets

Contine trazas...

Pels al.lèrgics als fruis secs hi ha una frase que trobes en un munt de caixes de galetes "puede contener trazas de cacahuete,..." així es cobreixen en salut i no tenen la responsabilitat de fer una cosa pura.

Resulta que "traza" és la paraula que va fer servir el meu avi en aquest context: després de berenar la seva ensaïmadeta i cafè amb llet es va dedicar a plegar el mocador de butxaca (de roba, és clar).

Té quasi 102 anys i com que hi ha gent que li parla amb casellà ell, ara, m'hi parlava a mí:

- Señora, no tengo "traza" para "doblart" el pañuelo...

- Avi... que a mi em pots parlar en català

- Ah...! que bé doncs, no?

La veritat és que no em veureu amb l'Estelada en forma de capa com si fós el Superman-Superestelada, en aquest cas- però sí que m'agradaria viure en català.

No vull viure en rus, polonès, romanès, àrab ni urdu...ni en castellà

No vull que quan jo sigui vella i estigui malalta hagi de dir:

- Me duele la panza por aquí al costado, es que me he manjado un préssego...

Tinc ganes de viure i, si cal, enmalaltir en català. Suposo que la Geli ja farà mans i mànigues perquè això no sigui així...

O sigui, que tenim dos opcions:

1. Aprendre les parts del cos, les malalties i els menjars en els idiomes de les nacionalitats dels metges que es contractaran al vostre barri (si dieu cacahuet et diran "¡Usted quiso desir maní...!" i et pensaràs que tú comences a no recordar les paraules)

2. Cuidar-vos molt per no enmalaltir i no haber de recórrer als metges





Vaja quins consells, no?

Apa, petons

(Ja sabeu que això és el Montsant, no?)