Aloma

Sempre m'ha fet gràcia el títol de "Coplas por la muerte de su padre". A sisè d'EGB pensava: si la copla és una cançó més aviat alegre...ves quina cosa aquest Jorge Manrique de fer-ho per la mort del seu pare...

Avui us convido a que m'ajudeu en els preparatius d'un ............enterrament.





Estimats, la Vocal Neutra, després de l'agonia dels últims anys, està a punt de morir...



Sí fillets, la influència del castellà fa que no es digui o no es sàpiga dir i que qui la diu sigui titllat de pueblerino...de províncies...de comarques...de vagueries...



En ciutats ultra comopolites com BCN o TGN la gent parlA amb la A PArque sinó no ets prou cool! VAjA cA si no no sAries com dAls dibuixos del LAvAndA...



La meva tia, corresponsal a un institut de Reus, diu que els que Marroquins saben dir la vocal neutra ja que la tenen en la seva llengua però prefereixen no dir-la i ser com la massa de jovenívols que no la diu.



Bé, la pandèmia de no dir la vocal neutra s'ha extès també a Reus i Riudoms. Crec que a Montroig i a Colldejou encara es mantenen més o meys bé

La situació és la següent: com que a Reus i Riudoms s'acabaven les paraules amb e (ex. Rose) els pares d'avui en dia hAn dAcidit renegar de la e final i, en lloc de recuperar la neutra, parlen als seus nens en A de Xaba directament...era el que faltava. Que els que parlaven més o menys bé sense influències s'han infectat també.

Ex: - Alena, portA lA pilotA a l'Aduard cA vol jugar una micA



Resulta que jo, a BCN, tinc un català molt tancat...!!! Va home, va! Que tinc un català normal! El tancadet de ment acostuma a ser qui m'ho diu...però jo entenc que m'ho digui perque sóc més oberta i assumeixo que hi ha limitacions.

Estimadets, que ser de poble...(s'entesten en dir poble a tot el que no és BCN) o de províncies no té res de dolent. Ans al contrari!

Bé, a part que Aloma té dues as que sonen com vocal neutra, el post es titula així en homenatge a una nova lectora que, ara que té internet, poster algun dia escriurà alguna cosa.

PD= no vull ser frívola. No us penseu que no em dolen tantes morts a Haití. És una foma d'escapament reflexionar sobre la mort d'una vocal...tots tenim vies d'escapament i de vegades les utilitzem encara que siguem professionals del tema.

Apa, petons
R

Dead Peasant

Dead Peasants insurance és com s’anomena una assegurança de vida que una empresa fa a un treballador i ella n’és la beneficiària. Ells ja saben el percentarge estipulat de morts en determinades feines. Calculen els beneficics i va bé perquè els surt a compte fer l’assegurança. Quan mori, el treballador(camperol mort) li donarà beneficis. És més útil un treballador mort que viu. Així les dones joves són les que donen més quartos segons els barems de les asseguradores. Com l’asmàtica que mor als 26 anys que surt a la pel·li de Michael Moore: Capitalism: a Love story. That’s US.

També ens mostra un correccionari de menors d’edat que un polític decideix privatitzar. Un jutge conxinxat tanca nens de 12 i 14 anys per tirar menjar a terra a taula, barallar-se en un centre comercial amb una amigueta de la seva edat, o fer una web pensant que a USA hi ha llibertat d’expressió i et quiexes de la directora del cole…. No sé quina ciutat de USA era però l’amo del centre reb una calerada de béns públics per construir-lo, i cobra per cada reclús. Té sort perque el seu amic jutge envia 6.500 nens a aquesta “Llar” per a infants. Van agafar la vara de"joventut, ara us assebentareu de què va la nostra Amèrica".

Explica com Goldman fa un cop d'estat financer a les entranyes del govern de Bush...
Això i moltes situacions que en altres èpoques serien etiquetades de mafioses… no és fantasia… és com funciona Amèrica …si és que funciona. Us aconsello que la vegeu tot i que dura 2 hores. És important per saber en quin món vivim.
Sobre els consells i el cinema jo no en sóc molt partidària però això és important per a tots. Encara que sigui llogant-la quan surti.

Per una part hi ha allò de “tu que tens temps d’anar an cine…!”. Sí, tinc temps però s’ha de tenir present que tenir fills és una elecció i lo de no tenir-ne no sempre ho és. Per altra, molta gent veurà Avatar (3h) on els éssers blaus tenen una relació molt romántica…i molt real... ?¿?...però la pel.li de la exdona del director d’Avatar, que va de Iran o Irak, no sé qui la veurà…potser per això es van separar. Per concepcions diferents del món.

Fillets, jo també arribo cansada de la feina però us demano un espai de reflexió. És molt difícil treure el cap per la finestra i veure la realitat ja que sovint la distorsionen. Però, si de tant en tant hi ha un Michael Moore que t’avisa, potser els altres podem reaccionar. Potser podriem no ser com USA...


Besets



A la pel.licula anomenen algunes empreses que fan lo del Dead Paisant...Procter&Gamble, Citibank, Nestle...per dir algo. Com no sóc l'FBI no tinc documents que ho certifiquen però creieu que podria ser veritat...?

Moixiganga

Una vegada més el títol no té a veure amb el que vull explicar. He aconseguit un llibre on parla de la moixiganga del Mossèn Joan de Vic però això és un tema que, tot i que de ben segur us interessa a tots, el tocaré un altre dia.



Si un dels objectius de finals del 2009 era aconseguir una caixa de plàstic per enganxar al portapaquets de la bici (objectiu complert), els que tinc per aquest any són una mica més complexos:

- Obrir la meva vessant artística: pintar a l'oli, creació de titelles, contes infantils

- Aprendre a ballar Forró

- Fer esport: dubto entre comprar-me uns patins en línia i patinar per la Barceloneta, anar a córrer (que no m'agrada gens però diuen que al final t'hi enganxes) o fer Body Jam (que només ho he fet un dia però des de llavors em fa "clec" el coll quan el giro) s'accepten suggerències.

- Aproximar-me a la puntualitat i no estressar-me en l'intent

- Fer alguna cosa davant les coses que no m'agraden

- Reprendre el submarinisme

- Anar a Brasil

- Aconseguir una feina amb cara i ulls

- Ser coherent

- I qui sap si alguna cosa més





Això és el que jo hauria demanat al mail pels Srs. Reis si tinguéssin parada a casa meva. Ja us explicaré com va.






De momet us desitjo molt bon any...que no pot ser d'altra manera que un any 10.



Petons

Rèquiem de Champions

Com vaig riure amb un article del Monzó en que guarnia el seu gos- Tic - amb tot de llums de l’Ikea dels quals en deia el model (normamlent amb alguna dièresi) i el preu.

Aquestes dates que són festes de Nadal no em semblen del tot malament. Assumint això suposo que no em puc considerar del tot laica. M’agraden les nadales i m’agrada la reunió del dia de Nadal…la mare caaanta i el fillet dorm… i se’m fa una mica pesadet això de treure-li en nom de Nadal a aquest dies d’hivern. Ja les festes de la Mare de Déu de la Mercè són les festes de la Mercè, les de Sta. Tecla, la Tecla i les de la Coia i les de la Laia…així com l’Hospital de la Mare de Déu del Mar és l’Hospital del Mar… som una mica pesadets…

Així com la involució que significa traduir les pel·lis…al castellà ara resulta que les volen en català…per sentir als artistes parlar en Xaba prefereixo que m’ho deixin en anglès, suec o el que sigui. Com us penseu doncs que a Suècia i Noruega la penya parla tant bé l’anglès?

…ram-pa-tam-plam que les figues són verdes…

He de confessar que aquest any passat, a la declaració de renda, vaig posar una creu de donació a fins socials i també a l’esglesia catòlica tot i que no em sembla bé fer discriminació positiva a una cosa generalitzada com la declaració. No és que a mí em doni moltes respostes l’esglesia però si en pot donar a algú i ens evitem algún apunyalat pel carrer tot això que guanyem. La veritat és que vaig pensar en els latins kings que vénen i que són algo més religiosos que els d’aquí…potser les seves mares inenten que es facin menys mal.

I no només això. A part de les respostes que pot haber donat a algú, tot el que s’ha fet de música relacionat amb la religió trobo que no té preu. Mireu sinó com encara avui dia es copia l’esperit religiós en cançons com l’himne de la Champions.

Per avui em planto aquí.

*Si hi ha certa curiositat per què és la foto: l'esglesia alemanya de Stockholm...una tardor

Bacallà

La meva tieta per dir que algú és un idiota diu "És que és un ninot!".
Bé, doncs ara us comunico que el meu mercat: el Mercat del Ninot està en obres. Em fa pena perque segur que a dins hi haurà un Caprabo i una botiga de Xuxes i no serà el mateix.
Amb la remodelació desapareixerà una parada de bacallà que era molt antiga. Semblava dels anys 50. Era molt bonica: amb lletres de ferro (ara ja rovellat) i amb les piles de marbre,... el que passa és que una vegada que hi vaig anar a comprar, la venedora va arrodonir a l'alça! No m'ho havien fet mai això! De 2,40 va arrodonir a 2,50. Evidentment no hi vaig tornar més. Em va saber greu perdre'm el fer la romàntica mentre comprava bacallà en una parada d'època però la pela és la pela i la insolència és la insolència.

Per la resta, la Pilar del pollastre ja es va jubilar fa uns anys i va deixar la parada a una noia jove que posava flors sintètiques de color fucsia entre els pits de pollastre però a l'hora de desossar el pollastre més aviat era destrossar...o sigui que això, sumat al documental Feed the World on parlava de l'engreix intensiu de l'aviram i el bestiar, van fer que menjés menys pollastre.
Els del costat crec que tornaran. És un senyor de galtes vermelles que ven olives que no sé com es diu. Per cert, les alboraies són les meves preferides.
Després hi ha aquells dos germans malcarats, que només parlen en la lengua madre, que crec que també tornaran ja que eren els únics que tenien alfàbrega, menta i cilantre fresc i crec que tenien clientela assegurada.

Hi ha moltes coses que hauran de quedar al record com la parada de bacallà, el fred fosc que feia dins el mercat un dissabte a les 11 del matí de tardor o la sensació d'immensitat que tenies quan miraves amunt, cap a aquell sostre tant alt que només et podia recordar al d'una església.

Amb els mercats ja hi sabeu que hi tinc una certa afició. Deu venir de petita quan anavem a veure als meus avis a la parada. Un cop passada l'olor de patata i vedrures podrides dels cubells de la brossa, era molt divertit. M'agradava pesar-me a la bàscula de majoristes (la que hi havia a terra) i veure com l'agulla marcava diferent segons el que féssis. El que més m'agradava (Vigila que et faràs mal!) era passejar-me amb el carro vermell que agafava les piles de caixes. A mi m'agradaven els vermells, els grans: tenien una palanca perque amb el peu obrisis i tanquéssis els ferros laterals prensors de la caixa que, de totes les de la pila, tocava a terra. Com que era molt obedient em mirava la palanca de ferro rovellat i pensava: i si em faig mal amb aquest ferro m'agafarà el tètanus... (l'amenaça que et deien perque els féssis cas)...
Com lamento a hores d'ara tanta obediència...
L'obediència no és més que inhibició. Té sentit per marcar una mica d'ordre però en el meu cas va ser una mica massa.
Encara puc recuperar el temps pedrut però els de la fruita de Lleida, que en tenen un, em mirarien una mica rara si els demano el carro perque em passegi algú.

Avui també m'he recordat d'aquells caramelets de la farmàcia que eren boletes petites de colors. Perles. M'agradaven les de menta i les de maduixa (de mente i de frese). Recordo que algunes tenien les dues petites esferes que no es corresponien simètricament. També recordo que s'enganxaven a les dents...
Mira, ho escric aquí per si algún dia no me'n recordo.

Per cert, un home que va passar per davant de les obres es queixava (com dient : no calen tantes obres):
(...) el Partenon, ben destrossat que està i no l'arreglen!

Som així!

Xurros de xocolata

Hi havia una vegada una noia que tenia curiositat per diverses coses. Resulta que les fonts que podrien apagar la set de la seva curiositat estaven una mica allunyades del camí marcat. No sabia com mantenir-se al camí i alhora trobar les respostes...Com que va veure que era impossible va sortir del camí, a treure el cap allà fora, a risc de predre's.
La veritat és que no es va perdre. Per sorpresa d'ella es va carregar d'informació i així va guanyar una autonomia. Va resultar que podia entrar i sortir del camí quan volia així anar a les fonts totes les vegades que li vingués de gust...i no passava res.

Ara, que ja han passat molts dies m'he retrobat amb una de les fonts. Vaig coneixer la Nazarin fa uns 8 o 9 anys en un curs de la Casa Elizalde que es deia "La sexualitat i la dona en les diferents religions"...Mare de déu, que freaky, no? En lloc de fer un curs útil com el de Coaching o hedonista com el de Tast de vins resulta que m'apunto a ...això....

Resulta que és una persona molt complerta com a individu que pensa i que forma part del món. És politòloga. És iraní i va haber de venir a viure aquí als anys 80 abans que n'hi passés una de grossa.

Entre les explicacions que suposaven els temes del curs, ens explicava coses d'Iran que jo no veia ni sentia per la tele. Ens va explicar que no en sabia res de la seva millor amiga allà a Iran...que la útima vegada que havia parlat amb la seva mare li havia dit que estava a la presó i que ella li portava pasta de dents amb pastilles anticonceptives a dins...Enteneu què vol dir això, no?

Em va agradar molt coneixer-la. Vaig pensar que m'agradaria poder xerrar de tant en tant amb ella però no se'm va acudir com. Si fes tertulies o algo així... Bé, em vaig capbussar en la meva feina que és humana però no humanística i li vaig perdre el fil.

L'altre dia vaig veure un cartell que anunciava que ella feia una xerrada en un local.
El local, no t'ho perdis, era un antic taller sense ventilació ni finestres que es deia El telèfon roig. L'aspecte era d'aquell local no sé si d'anarquistes, punkis o què per davant del del qual jo haia de passar de petita en anar a l'escola tot ple de pintades i A d'anarquia i gent amb cadenes bevent cervesa a fora.
Ara ja no es porten les cadenes ni les pintades tant grolleres. La cervesa es manté.
Doncs allà hi erem: jo i unes 6 dones d'aquestes benestants de l'Eixample i un parell de noies que devien estudiar sociologia o polítiques, un senyor i els membres del Telèfon. La xerrada anunciada per error "La dona a l'Islam" resulta que era "La dona a l'Iran" i va ser super interessant.

Els ho agraeixo als membres del Telèfon Roig.

Han passat molts anys ni la Nazarin, ni el Monzó o la Echevarria són amics que jo tingui a l'abast per fer petar la xerrada un dissabte a la tarda però al menys ara tinc el seu blog. Aquí us el deixo: Nazarin Amirian

Espero que el disfruteu

Aquí hi ha dos còmics de dones iranis que poden ser un bon regal:


NYLON ROAD de Parsua Bashi

PERSÉPOLIS de Marjane Satrapi








Besets

R

PD: Evidentment el títol no té res a veure però si poso una cosa bona potser és més fàcil inicar la lectura que si ho titulo algo com "Reflexions sobre Iran".

j'adore

Amb el joc de paraules que coincideix amb Xador us diré alguna cosa suelta:

Sabeu que a l'Iran són musulmans però no tenien les costums àrabs? Aquestes han estat imposades pel règim islamista que mana actualment. Als anys 70 les dones portaven pantalons i faldilles i anaven amb el cap descobert.

Sabieu que la primera lapidació a l'Iran va ser als anys 80? Originalmen està a la bíblia (allò de "qui no tingui culpa que llenci la primera pedra") i no era un càstig autòcton de la zona però els que manen ho han imposat i ara s'ha de fer.

Sabieu que unes 400 persones (amb 400 vides, 400 cervells que pensaven i cors que estimaven) han estat executats en els últims 4 mesos (habitualment la forca i en públic).

Sabieu que la idea que el país pateixi internament ja deu convindre a alguns...i, és clar, "no se'n poden ocupar" de cosetes com que a l'edat legal per a casar-se les dones (és a dir, nenes) s'ha baixat a 8 anys i 9 mesos...tal com diu l'alcorà que em sembla que va ser escrit fa alguns anys....?

Es necessiten les forces per fer altres coses com ara al.legar que els talibans s'han de reduir...Ben mirat, ¿tan costa que la superpotència mundial (amb totes les armes que tenen i un exèrcit professional que estan com a toros) pogués resoldre el problema dels talibans (esprimatxats i bruts) si de veritat volgués?

No, que pateixi internament Iran no els preocupa a aquests "sol.lucionadors" que són els USA. Necessiten parlar amb Iran però de temes que el relacionen amb l'exterior (digues-li petroli) i els és igual les minúcies internes. Per això no cal matar's-hi.

Es veu que volen liar-la a Pakistan, així els debiliten es poden repartir el pastís...i li donen un trocet a la Índia...i la Índia s'ajunta amb USA per anar contra Xina...

Enceto la idea però ja us donaré eines per a desenvolpar-ho.

Per cert, el perfum J'adore té una noia rossa molt maqueta que porta un emblema del patiment femení una vegada més: porta aquells anells del coll que desatriculen les vèrtebres i debiliten la musculatura d'unes dones tribals de no sé quin pais...al.legant que així son més belles...Ai, fillets!





Apa, només 5 cèmtims
R

PD: Tenia la idea Freaky d'imaginar-me les dues carabasses que he comprat per fer-ne crema fent una manifestació on elles portéssin una pancarta que digués que elles celebren la Castanyada...volia fer tot el muntatge i una foto però us estalviaré aquesta sorprenent natura morta...