No tot és un desastre això de ser abanderada de la Salut...o al menys Joana d'Arc (per lo de l'armadura, l'espasa, la lluita i alguna que altra taca de sang).
La veritat és que darrerament hem tingut una pacient molt carismàtica (en veritat vull dir "exepcional" però no seria políticament correcte ja que tothom se sent especial i exepcional i seria com fer una discriminació positiva-cosa que no s'hauria de fer però de vegades passa-però en veritat sí que era l'exepció en quant a la intensitat amb que vivia la vida i la força amb què afrontava la malatia a part d'altres coses bones que tenia)
D'entrada era molt xerraire i molt llesta. Això feia que entrés a la teva vida i tu a la d'ella sense voler. Feia un anar i venir de converes atropellades (vola parlar de tres coses en el mateix moment) i tenia molta energia. Suposo que sense la malaltia devia ser com un tornado quan passa per una biblioteca.
Bé, era química, nascuda a Berga. De petita havia viscut fins als 12 anys en una colònia industrial on els seus avis portaven la fonda de la colònia. Es veu que el pare va decidir de marxar de la colònia perque va veure que això s'acabava.
Sabeu que a mi m'havia agradat això del fenòmen de les colònies, no? doncs em va explicar que els seu avis tenien "de propietat" les neveres i altres coses. Això suposo que donava un estatus ja que es veu que els amos de la colònia no sols eren el amos de la teva vida, del teu cos, de la teva ànima, de la teva sort sinó que també eren els propietaris de les cases i de molts mobles dels que hi havia. És com dir "però no era soldat ras, eh!"
Vaig llegir el llibre "Olor de colònia" que és un llibre que reflexa les coses de la colònia fetes en novel.la. A mí em va agradar. També la part bona és que la Laura Alcàntara (l'escriptora originària de Puigreig, que es pronucia Purreig) és una senyora de 65 anys que ha esctrit la seva primera novel.la ara. No havia anat a escola en català però va aprendre'n i va aprendre a redactar i va escriure un llibre. Admirable. Un bon resultat.
Tornant a la pacient, vam començar a xerrar de cuina i em va dir que ella era química i que "no coneixo cap química a qui no li agradi cuinar". La meva mare és farmacèutica i també li agrada molt cuinar. He de dir que les homòlogues de la meva generació: una amiga meva química i una farmacèutica (Mariona i Maite em temo que sou valtros) lo de cuinar no és el seu hobby. Els temps canvien, Carme. ja ho veus.
Tornant a la cuina: vaig aconseguir que em donés dues receptes de la seva àvia. Em va fer molta il.lusió que me les regalés. Una és de espatlla de xai lligada amb ceba feta en cocotte a foc leeeeent i l'altre és la de Rap al safrà (ja tinc el rap i ara recordo que m'he deixat les tomaques fora la nevera...). La faré un dia d'aquests. Em farien falta els comensals. Ja pensaré en algú.
Concloc que a qui li encurioseix la natura i li agrada viure li agrada menjar i cuinar.
Una vegada, veient-me cuinar em van dir que els estranyava que fos cirurgiana ja que tenia tot molt escampat i em queia la farina per terra.
Una vegada, veient-me operar emb van dir que era del format "ui! que amb l'agulla he travessat una mitocòndria".
Tranquils que si mai us he d'operar no em cauran els budells per terra com si fos farina o la pela de la ceba.
De totes maneres, a l'entdada prèvia citava el Ferran Adrià. És un filòsof de la cuina.
Es pot ser filòsof però si no te'n recordes de beure aigua la ment es pansirà com una pansa de Chennin blanc.
Es pot ser artista de la cuina però si no tens salut: apaga y vámonos.
Tot i la importància la salut física i dels que intentem posar-hi pegats físics perquè el cos permeti mantenir la ment, no està especialment ben reconegut.
Sigui dit que un cop s'aconsegueix salut física, amb la salut mental que cadascú faci el que pugui. Aquí (a part de la feina que puguin fer l'Amaya, el Joan i altres com ells) la gent s'hi aplica molt poc.
Estimats. En Pannikar s'ha mort. El seu cos s'ha mort però s'ha emportat la seva ment i no se'n podrà fuïr més en directe. Així com la Carme. Al seu funeral vaig sentir la frase de dos que es consolaven l'una deia a l'altra "Has tingut sort de conèixer-la". I és així.
R
diumenge, 29 d’agost del 2010
dijous, 19 d’agost del 2010
Matalassos esferificats a l'aroma oceànic.
Que el Ferran Adrià faci anuncis de matalassos Pikolin això és la crisi.
Dins de la crisi és curiós que la gent compra ambientadors per casa que oscil.len entre 3-5 euros i en canvi diu que està de crisis i per això compra aliments bàsics més barats. La gent, en situació de crisi, continua redecorant la seva vida.
L'encertada frase de Redecora la teva vida de l'Ikea, a hores d'ara, amb la maduresa actual, entenc què significa: estàs tan buit per dins que amb unes cortines a 4 euros, un gerro a 3 euros i una estora a 9 euros pots veure la vida d'un altre color.
Sí, serà el color de moda i que tots els productes del comerç injust lluiran aquest any però seria més convenient fer introspecció i anàlisi de la situació de de cadascú. Per una part surt més car i, per altra, pot ser que et disgustis en descobir-te a tu mateix. Però a la llarga acabes essent un adult amb el cap ben moblat i això no té preu.
Llavors pots dir: Benvinguts a la república independent de la meva ment.
Besets
Ah, com no sé fer pàgines web faré un blog paral.lel on hi constaran reconamacions de coses boniques a fer a la vida. Boniques des del meu punt de vista...
Dins de la crisi és curiós que la gent compra ambientadors per casa que oscil.len entre 3-5 euros i en canvi diu que està de crisis i per això compra aliments bàsics més barats. La gent, en situació de crisi, continua redecorant la seva vida.
L'encertada frase de Redecora la teva vida de l'Ikea, a hores d'ara, amb la maduresa actual, entenc què significa: estàs tan buit per dins que amb unes cortines a 4 euros, un gerro a 3 euros i una estora a 9 euros pots veure la vida d'un altre color.
Sí, serà el color de moda i que tots els productes del comerç injust lluiran aquest any però seria més convenient fer introspecció i anàlisi de la situació de de cadascú. Per una part surt més car i, per altra, pot ser que et disgustis en descobir-te a tu mateix. Però a la llarga acabes essent un adult amb el cap ben moblat i això no té preu.
Llavors pots dir: Benvinguts a la república independent de la meva ment.
Besets
Ah, com no sé fer pàgines web faré un blog paral.lel on hi constaran reconamacions de coses boniques a fer a la vida. Boniques des del meu punt de vista...
dimecres, 14 de juliol del 2010
Relat d'estiu
Ahir em va demanar diners pel carrer una Sra. amb un bolso de Prada (fals suposo).
L'altre dia, un gitano que venia colònies a terra prop de la parada del bus em va dir "Anda, la quieres golerla", la colònia.
Fa dos dies vaig operar una Sra. de 69 anys que fa 9 anys que ha començat a fumar. Per nervis, feia 2 setmanes que fumava 2 paquets. Resultat: broncoespasme refractari als fàrmacs mentre l'operavem de l'hèrnia. Al final va respondre a la medicació i no es va morir. Es vol operar del genoll (pesa 120Kg) i de l'esquena....és com l'Ikea: tries el que vols i ho tens...doncs no! Si no es pot aconseguir copagament s'ha d'aconseguir corresponsabilitat. Si està nerviosa i ha de fumar com una beneita...tranquila sra., que si es descuida aconsegueix el trankimazin etern que és la mort (broncoespasme és que se't tanquen els bronquis i no pots respirar ergo...).
Avui hem tret mig fetge a un sr. que té metàstasi de càncer de còlon (encara pendent d'operar) i volia que "de passada" li traguéssim una piga de la cama. Xato, primer has de sobreviure a l'hemorràgia, la insuficiència hepàtica normal en el cas d'hepatectomia, sortit de l'hospital sense cap infecció ni sèpsi per catéter....després, treure't mig colon, i si després estas viu ja et traurem la piga i et farem un tatuatge si vols. Potser és per no adonar-se de la gravetat voluntàriament es concentra amb la piga però ¿ és que la gent no s'entera que això va en sèrio?
Curi'm el càncer i de passada em fa les celles o em talla les ungles dels peus (¿no que tenen tisores al quiròfan?).
Dins a casa meva fa 30ºC.
Vaig a uscar el bus
L'altre dia, un gitano que venia colònies a terra prop de la parada del bus em va dir "Anda, la quieres golerla", la colònia.
Fa dos dies vaig operar una Sra. de 69 anys que fa 9 anys que ha començat a fumar. Per nervis, feia 2 setmanes que fumava 2 paquets. Resultat: broncoespasme refractari als fàrmacs mentre l'operavem de l'hèrnia. Al final va respondre a la medicació i no es va morir. Es vol operar del genoll (pesa 120Kg) i de l'esquena....és com l'Ikea: tries el que vols i ho tens...doncs no! Si no es pot aconseguir copagament s'ha d'aconseguir corresponsabilitat. Si està nerviosa i ha de fumar com una beneita...tranquila sra., que si es descuida aconsegueix el trankimazin etern que és la mort (broncoespasme és que se't tanquen els bronquis i no pots respirar ergo...).
Avui hem tret mig fetge a un sr. que té metàstasi de càncer de còlon (encara pendent d'operar) i volia que "de passada" li traguéssim una piga de la cama. Xato, primer has de sobreviure a l'hemorràgia, la insuficiència hepàtica normal en el cas d'hepatectomia, sortit de l'hospital sense cap infecció ni sèpsi per catéter....després, treure't mig colon, i si després estas viu ja et traurem la piga i et farem un tatuatge si vols. Potser és per no adonar-se de la gravetat voluntàriament es concentra amb la piga però ¿ és que la gent no s'entera que això va en sèrio?
Curi'm el càncer i de passada em fa les celles o em talla les ungles dels peus (¿no que tenen tisores al quiròfan?).
Dins a casa meva fa 30ºC.
Vaig a uscar el bus
diumenge, 4 de juliol del 2010
Grec: 4 euros
No em faria res que els del Festival Grec m'haguéssin pagat 4 euros.
Situació emblemàtica: Biblioteca de Catalunya. Tª 28º. Interior.
Una divertida obra però poc aire condicionat fan que una sra es maregi: hi ha algun metge?. Salto i sembla que es tracta d'una lipotímia. El fet que un segui metge sembla que fa que els altres no puguin fer res: jo sóc metge però costa molt aixecar una Sra. de 70 kg, pes mort. Vaig haver de dir: sóc metge però¿ algú em pot ajudar a aixecar-la per estirar-la a terra?
Al final ho vam aconseguir.
Que jo posés la ma a l'aixella suada de la Sra. (que era molt neta) o a la boca per treure-li el xiclet(boca que acabava de vomitar) no passa res, sóc metge. Que jo utilitzi el que sé per constatar que no té un atac de cor: no passa res, sóc metge.
Que jo desenvolupi la meva feina en un moment en que els advocats, bibliotecaris, els controladors aeris o els rentavidres estan de lleure com jo, no passa res, sóc metge.
Doncs resulta que sóc metge a costa dels diners dels meus pares i del temps de la meva vida que hi he invertit. No passa res, sóc metge.
Però ser metge en aquest país et dona com un deute social imposat que s'entèn que tu hauràs d'ajudar. Estic d'acord en ajudar. Però m'agradaria que se'm reconegués. No cal que em posin en un quadre d'honor del Grec. Si em paguéssin 4,5 euros em donaria prou per omplir el dipòsit de la moto* per anar a treballar. De vegades fas de metge en llocs prou elegants com perque tinguin una deferència i et convidin a alguna cosa. Aquí no. No passa res.
Que lo de la Sra només fos una lipotímia m'alegra ja que un infart hauria estat pitjor. Salut sra.!
Però aquest "no passa res" no m'alegra. Sí que passa.
Sense ser funcionària (contracte d'11 mesos) també em treuen el 5%. El gas pujarà un 2%(al 8%), l'iva per pagar les obres o l'ampolla de llet també. Però no passa res, sóc metge. I de què serveix?
Com dic amb els meus amics, una carrera serveix per tenir el cap instal.lat i fer algun comentari ocurrent quan vas a un sopar de grup i ja està.
Amén
*Nota de l'autora: vaig en moto fins la parada de bus amb el qual travesso polígons industrials per arribar a l'hospital...perquè no puc pagar les despeses que genera un cotxe a BCN per les poques avantatges que aporta.
Situació emblemàtica: Biblioteca de Catalunya. Tª 28º. Interior.
Una divertida obra però poc aire condicionat fan que una sra es maregi: hi ha algun metge?. Salto i sembla que es tracta d'una lipotímia. El fet que un segui metge sembla que fa que els altres no puguin fer res: jo sóc metge però costa molt aixecar una Sra. de 70 kg, pes mort. Vaig haver de dir: sóc metge però¿ algú em pot ajudar a aixecar-la per estirar-la a terra?
Al final ho vam aconseguir.
Que jo posés la ma a l'aixella suada de la Sra. (que era molt neta) o a la boca per treure-li el xiclet(boca que acabava de vomitar) no passa res, sóc metge. Que jo utilitzi el que sé per constatar que no té un atac de cor: no passa res, sóc metge.
Que jo desenvolupi la meva feina en un moment en que els advocats, bibliotecaris, els controladors aeris o els rentavidres estan de lleure com jo, no passa res, sóc metge.
Doncs resulta que sóc metge a costa dels diners dels meus pares i del temps de la meva vida que hi he invertit. No passa res, sóc metge.
Però ser metge en aquest país et dona com un deute social imposat que s'entèn que tu hauràs d'ajudar. Estic d'acord en ajudar. Però m'agradaria que se'm reconegués. No cal que em posin en un quadre d'honor del Grec. Si em paguéssin 4,5 euros em donaria prou per omplir el dipòsit de la moto* per anar a treballar. De vegades fas de metge en llocs prou elegants com perque tinguin una deferència i et convidin a alguna cosa. Aquí no. No passa res.
Que lo de la Sra només fos una lipotímia m'alegra ja que un infart hauria estat pitjor. Salut sra.!
Però aquest "no passa res" no m'alegra. Sí que passa.
Sense ser funcionària (contracte d'11 mesos) també em treuen el 5%. El gas pujarà un 2%(al 8%), l'iva per pagar les obres o l'ampolla de llet també. Però no passa res, sóc metge. I de què serveix?
Com dic amb els meus amics, una carrera serveix per tenir el cap instal.lat i fer algun comentari ocurrent quan vas a un sopar de grup i ja està.
Amén
*Nota de l'autora: vaig en moto fins la parada de bus amb el qual travesso polígons industrials per arribar a l'hospital...perquè no puc pagar les despeses que genera un cotxe a BCN per les poques avantatges que aporta.
dilluns, 21 de juny del 2010
Peretes de St. Joan
Ai que bones que eren!
Avui n'he trobat en una botiga. Crec que és una Sra de les Terres de l'Ebre i per això encara entèn la tradició encara que econòmicament no surti a compte.
Les fruiteries Xines que proliferen rebentant preus i carregant-se els venedors habituals es diuen noms com ara: "Fruita fersca Xung Li", "El rebost de l'hort 3" ...eh? perdoni? si al rebost justament hi ha el menjar no fresc...i no la fruita i la verdura. Es que no eneten res.
És clar que jo tampoc entenc el xino...però no vaig allà a ver que menguin l'arròs en forma d'arròs negre(que , per cert, m'agrada molt).
Al davant de la Fruiteria Neus on tenen peretes de St. Joan i nous amb closca hi ha una cistelleria. Es veu que és una Sra. que es diu Rosa i ha sofert mobbing immobiliari.
Hi he entrat per veure si li comprava una caixa de mimbre i així podia fer negoci al petit comerciant però m'ha tractat fatal. Sortia de guàrdia i hauria comprat qualsevol cistella-que-no -necessito. Però el que sí que no necessito és intentar fer que el món millori a costa que em tractin malament a mi. No estic per òsties. Per dir-ho d'una manera fàcilment intel.ligible.
M'he adonat que "mimbre" deurà desapareixer, que no membre, espero.
Ja no aniré a les Fruites Pasqual, que eren els de Lleida. Potser els passaré a saludar un dia. Sempre et regalaven unes cireretes, un plàtan per anar a la feina. Eren careros però molt amables. Són de Vilanova de Segre (crec). No em fa res que siguin careros els de la fruita. Els del Massimo Dutti també ho són i sense mèrit ja que no s'acotxen a collir enciams.
Una de les avantatges de no viure en una zona IN és que potser no sigui tan car el menjar i les coses per aquí. Amb els temps que córren ja va bé.
Per cert, he trobat rajoles del terra del WC molt semblants a les que habien trencat els artistes només en col.locar-les.
En el fons, el problema de les rajoles comparat amb un càncer o amb l'Holocaust és una xorrada integral. Lamento haver-m'hi preocupat els minuts que m'hi vaig preocupar.
Trobo que està bé relativitzar les coses de tant en tant.
Fixar-se en les coses boniques: les liles que veig quan passo amb la moto a les 6:45 del matí, el clatellet de la meva neboda, l'olor del gessamí o de la crema hidratant de maduixa tan artificial que sembla natural quan les maduixes naturals feien olor de maduixa natural.
Benvolguts, fins aviat
R
Avui n'he trobat en una botiga. Crec que és una Sra de les Terres de l'Ebre i per això encara entèn la tradició encara que econòmicament no surti a compte.
Les fruiteries Xines que proliferen rebentant preus i carregant-se els venedors habituals es diuen noms com ara: "Fruita fersca Xung Li", "El rebost de l'hort 3" ...eh? perdoni? si al rebost justament hi ha el menjar no fresc...i no la fruita i la verdura. Es que no eneten res.
És clar que jo tampoc entenc el xino...però no vaig allà a ver que menguin l'arròs en forma d'arròs negre(que , per cert, m'agrada molt).
Al davant de la Fruiteria Neus on tenen peretes de St. Joan i nous amb closca hi ha una cistelleria. Es veu que és una Sra. que es diu Rosa i ha sofert mobbing immobiliari.
Hi he entrat per veure si li comprava una caixa de mimbre i així podia fer negoci al petit comerciant però m'ha tractat fatal. Sortia de guàrdia i hauria comprat qualsevol cistella-que-no -necessito. Però el que sí que no necessito és intentar fer que el món millori a costa que em tractin malament a mi. No estic per òsties. Per dir-ho d'una manera fàcilment intel.ligible.
M'he adonat que "mimbre" deurà desapareixer, que no membre, espero.
Ja no aniré a les Fruites Pasqual, que eren els de Lleida. Potser els passaré a saludar un dia. Sempre et regalaven unes cireretes, un plàtan per anar a la feina. Eren careros però molt amables. Són de Vilanova de Segre (crec). No em fa res que siguin careros els de la fruita. Els del Massimo Dutti també ho són i sense mèrit ja que no s'acotxen a collir enciams.
Una de les avantatges de no viure en una zona IN és que potser no sigui tan car el menjar i les coses per aquí. Amb els temps que córren ja va bé.
Per cert, he trobat rajoles del terra del WC molt semblants a les que habien trencat els artistes només en col.locar-les.
En el fons, el problema de les rajoles comparat amb un càncer o amb l'Holocaust és una xorrada integral. Lamento haver-m'hi preocupat els minuts que m'hi vaig preocupar.
Trobo que està bé relativitzar les coses de tant en tant.
Fixar-se en les coses boniques: les liles que veig quan passo amb la moto a les 6:45 del matí, el clatellet de la meva neboda, l'olor del gessamí o de la crema hidratant de maduixa tan artificial que sembla natural quan les maduixes naturals feien olor de maduixa natural.
Benvolguts, fins aviat
R
divendres, 28 de maig del 2010
El meu carrer
Com una redacció de segon de bàsica us diré que al meu carrer hi ha de tot. Hi ha una botiga on venen trens, una botiga de petardos i un bar on hi ténen un ànec turquesa a la nevera- aparador on es veuen trossos de vedella i el peix sencer que un dia o altre cuinaran.
Com veieu al meu carrer hi ha de tot. Ironia que es diu carrer Independència en el moment que t’adones que, quasi amb 40 tacos, encara no ets independent. Resulta que és el nom d’una batalla. Vaja, resulta que l’agresivitat em persegueix o la persegueixo? Deixem-ho aquí.
Per descarregar agresivitat d’una forma socialment aceptable podria fer kick-boxing+ tir al plat i encara hauria de fer alguna cosa més. Es veu que tir al plat és molt cari i lo del “kick”: no em ve de gust que m’arriin patades al genoll operat…una opció és ser cirurgiana militar i anar amb helicopter per les guerres. M’haurien entrenat a disparar i portaria pistola al cinturó. El problema és que no em veig com la Rosa de España. Sí em veig amb caçadora de camuflatge i armilla antibales però lo de la roja y gualda a l’espatlla esquerra y hablar todo eL día en La Lengua madre de los vecinos com que no.
Avui faig una caipi al terrat per celebrar l’Indepence day, o la nova feina, o la revetlla de St. Joan (he comprat pets de monja), o “el porque hoy es hoy” o “el porque yo lo valgo”. És igual el títol. Acabes veient que, sense ser dependencia, t’agrada percebre que els que tu aprecies també t’aprecien. Potser sí que començo a ser independent.
Com veieu al meu carrer hi ha de tot. Ironia que es diu carrer Independència en el moment que t’adones que, quasi amb 40 tacos, encara no ets independent. Resulta que és el nom d’una batalla. Vaja, resulta que l’agresivitat em persegueix o la persegueixo? Deixem-ho aquí.
Per descarregar agresivitat d’una forma socialment aceptable podria fer kick-boxing+ tir al plat i encara hauria de fer alguna cosa més. Es veu que tir al plat és molt cari i lo del “kick”: no em ve de gust que m’arriin patades al genoll operat…una opció és ser cirurgiana militar i anar amb helicopter per les guerres. M’haurien entrenat a disparar i portaria pistola al cinturó. El problema és que no em veig com la Rosa de España. Sí em veig amb caçadora de camuflatge i armilla antibales però lo de la roja y gualda a l’espatlla esquerra y hablar todo eL día en La Lengua madre de los vecinos com que no.
Avui faig una caipi al terrat per celebrar l’Indepence day, o la nova feina, o la revetlla de St. Joan (he comprat pets de monja), o “el porque hoy es hoy” o “el porque yo lo valgo”. És igual el títol. Acabes veient que, sense ser dependencia, t’agrada percebre que els que tu aprecies també t’aprecien. Potser sí que començo a ser independent.
divendres, 21 de maig del 2010
Make an educated guess...
La frase que diu el Malkovich a l'anunci de Nespresso quan el Clooney arriba al cel.
He trobat això a la Vanguàrdia, us ho penjo.
R
He trobat això a la Vanguàrdia, us ho penjo.
R
Subscriure's a:
Missatges (Atom)