Papers

La propietaria del cotxe és una amiga amb qui tinc en comú allò de "i on deu ser aquell paper?".

Aguardes el rebut del quadre de l'Ikea...un quadre massa car per ser de plàstic però te n'adones quan ets a casa. "Doncs el tornaré" i aguardes el rebut cada vegada a un lloc més segur. (En el cas de la Cris, a prop de la carpeta de "Papers importants" però no a dins, eh!...no us penseu).

Ahir era el dia de canviar el quadre. El paper està tan aguardat que no el trobo, no el trobo,...NO EL TROBOOOO!!!

La pitjor part d'això és que no és nou. Continuo amb uns 18 de parells de mitjons desaparellats ("va, potser a la pròxima rentadora li trobo el parió"). És una esperança que mai perdrem.

Allò d'un plastiquet que aparella mitjons no em convenç gens. Amb això dels papers i inteto fer algo però està clar que el mètode no és el correcte.

GIST TÒNIC

Compost per dos apartats, els del món no sanitari podeu anar directes a l'apartat B.

A. Carta abierta al consejero catalán. Diario Médico - Jueves, 10 de Febrero de 2011 La reestructuración del sistema sanitario no implica sólo contención del gasto sino tomar medidas racionales y consensuadas.Como médico en ejercicio y como presidente del sindicato Metges de Catalunya me sorprenden las primeras declaraciones del nuevo Gobierno catalán, que señalan a la sanidad pública como causa principal del déficit de la Generalitat.Me resulta chocante que poco antes de las elecciones autonómicas del pasado mes de noviembre se inaugurasen numerosos centros sanitarios y que ahora, de repente, nos bombardeen con un discurso desolador sobre el estado de cuentas de la Generalitat.Nadie pone en duda la calidad del sistema sanitario público catalán, el mejor valorado de todo el territorio español. Esta excelencia se ha conseguido con los facultativos peor pagados del Estado, con la jornada de trabajo más larga y con un gasto sanitario per capita por debajo de la media estatal. A pesar de estos condicionantes, se sigue culpando a la sanidad de los números rojos de la Generalitat. ¿Acaso el despliegue de los Mossos d'Esquadra, la sexta hora en la educación primaria o el desdoblamiento de carreteras inauguradas hace sólo una década no han ayudado a agrandar el déficit público?Las afirmaciones de algunos consejeros acusando a la sanidad de la deuda actual no son ni exactas ni justas.Un sistema de salud gratuito, universal y de calidad es un activo que no podemos perder y que muy pocas sociedades avanzadas tienen hoy en día. Si se recorta el presupuesto sanitario corremos el riesgo de perder calidad asistencial, y esta pérdida podríamos tardar varias generaciones en recuperarla. Es necesario tener muy claro hacia dónde queremos ir e identificar qué necesidades tendrá el sistema sanitario los próximos quince años. Debemos trazar una hoja de ruta y seguirla sin interferencias electoralistas, porque no podemos cambiar de política sanitaria según el color del gobierno.La hora del 'seny' Tenemos un sistema hipertrofiado, lleno de burócratas, de cargos administrativos, de gestores, de empresas privadas intermediarias que obtienen sus beneficios del dinero público, y también de numerosas empresas públicas que arrastran un déficit desde que se crearon.Además, el sistema de salud catalán tiene que pagar un alto coste financiero por las pólizas de créditos que deben pedir los centros sanitarios concertados, ante el retraso del Departamento de Salud en el pago de los conciertos.A todo esto, la educación sanitaria de la población no es la más adecuada o, al menos, no ha dado los frutos esperados, y seguimos siendo uno de los países más hiperfrecuentadores.Consejero Boi Ruiz, estoy de acuerdo con usted en que hay que hacer cambios y reestructurar el modelo de organización sanitaria, pero estos deben ser duraderos, hechos de manera silenciosa y consensuados con los agentes sociales, políticos y profesionales.Es la hora del seny, de hacer las cosas con calma y de contar con la participación de los médicos -que son quienes mejor conocen el sistema de salud-, para que las generaciones futuras puedan heredar la sanidad que ahora disfrutamos. A T i T (per si no vols sortir al meu blog amb el teu nom)

B. Em pendria un Gist tònic a la salut del Sr. Boi en un local imaginari on la cançó de fons fos: Boi, Boi Boi...I'm looking for the future...Boi Boi Boi: I'm ready for your cut. (Pels que aquesta lletra no us diu res és una cosa -no li diguem cançó- que cantava la Sabrina: una italiana dels 80 amb unes tetes molt grans, uns texans molt petits i una mirada estàbica).

Sr. Boi, ja sé que retallarà i probablement la línia de tall m'agafi a mi quan la directriu a la sanitat és : "Noves contractacions:0".

Tinc sort que tinc molta resilència gràcies a que, a aquestes alçades, els professionals sanitaris hem desenvolupat unes característiques rares en d'altres branques que fan que ens repeteixin les preguntes: "com pots fer això (refereit a obrir algú a algú en canal)?", "com podeu estudiar tant?", "com podeu recordar paraules tant difícils?,"com podeu lidiar amb la mort?","com podeu aguantar 24 hores seguides treballant?","com podeu estar freds en situacions de gravetat vital?"com?, com?, com? i després ve el "Jo no podria" i tu penses: és veritat.

Deixant a part que no es reconegui el factor humà de l'atenció mèdica que normalment és resultat d'una inversió en tu mateix (jo m'ho he hagut de currar molt per aprendre a calmar o aminorar les ansietats alienes) diria que no es reconeix la peripècia que ha de fer el profesional mèdic en aquesta estructura muntada.

Per dir-ho en políticament correcte crec que va ser La Gran Cagada aquest pla de fer un hospital a cada dues passes. Electoralment ven molt però ja es veia a venir que no hi havia cuartos per muntar tots aquests hospitals. Ja se sabia des del dia -1.

El dia en que això es va gestar devia ser per l'època en que la Sabrina estava de moda. 20 anys després tenim el resultat: hospitals com aeroports on hi ha eco ja que no hi ha diners per ingressar tants pacients ni per a pagar els metges que els curarien les malalties que sí tenen (accepto suggerències de teràpia alternativa però hi ha coses que de moment no tenen altra sol.lució a gran escala).

No li desitjo al Sr. Boi un GIST (gastrointestinal stromal tumor) però sí que voldria que es prengués un Gin Tònic mentre s'exprem el cervell per gestionar millor el merder que s'ha muntat (Si...ja...els d'abans eren els sociates...però abans d'ells també eren vostès). "-Optimitzi Sr. Boi, optimitzi. Espavili's a buscar personal que tregui rendiment dels professionals que ja hi ha i faci números per si s'hagués de despedir algú que no curra. Elimini pseudo-gestors intermitjos ¿que no ho veu que mentre no es penalitzi per la feina mal feta o no feta sempre en hi haurà de llestets d'aquests que tots coneixem?".

Si volgués protagonisme espero que no el tingui a la Fira de Santa Llúcia del Nadal que ve. Que no el facin Caganer d'Honor. Sr. Boi, pensi, pensi o...demani ajuda.

Atentament

Una sanitària que està pensant en posar una tenda de gelats que només obri entre setmana i que mentre compres el gelat tens dret a fer una pregunta sobre salut que et serà resposta al moment.

Lloros i BMW

Voldria ser ecologista i d'esquerres però no em deixen.

He sortit a les 15:35h del pirineu i he arribat a BCN a les 22h.

Una part del viatge amb cotxe, una amb tren (borreguero), l'altra amb metro i l'úlima amb taxi Mercedes.

La part del cotxe és bonica: primer veus el desviament de la Pobla de Segur (on va néixer en Puyooool! Ai!) Després desfiles per entre agulles de muntanya. Després enfiles carretera i veus tot de camps on els toca el sol. És una carretera fàcil.

Després he vingut cap a BCN. A l'estació de tren de TGN, per només 0,30 cts, he entrat en un labavo futurista-autolavable del qual no sabia si en sortiria. No tenia clar que no m'abduís en qualsevol moment. En arribar, no funcionava la màquina per on has de passar per sortir, no es volia tragar el bitllet.

La millor part és la del metro: maleta de rodetes davant i la motxilla a l'esquena (on hi porto alguna cosa que pesa com si fóssin pedres) i les botes de muntanya penjant-ne. "No em trec l'anorac que encara l'hauré de protar a la mà".
Us faré 360º de la meva postura al metro començant per la dreta: 1.Parella de Srs. de Barcelona que deuen haber agafat el metro per error. 2. Una noia amb cara moolt blanca i una mica gordeta amb un jersei dels NY Yankees i un complement: bosseta negra amb un estampat de potetes de gos color cirera i, a dins, traient el cap per la cremallera, un gos...gosset en miniatura com un bonsai de bulldog (devia fer un pam). 3. Un obès (no vull insultar, és la descripció) enfundat en un jersei blau elèctric, amb un collar d'aquests de cordó negre ajustat al coll i amb una moneda japonesa que pretenia ser la decoració quasi clavada a la pell (a aquest li feia mala olor la boca). Continuem, a 80º, asseguda, una sra. rossa tintada amb tres anells plens de zirconitas. Al seu costat una noia d'apareça normal però a les mans hi duia un artilugi: com un posallapis de plàstic que simulava un lloro en un tronc i amb flors tropicals (també de plàstic). Li deu haver regalat algú molt preuat ja que s'ha mirat el lloro amb certa tendresa i li ha fet una carícia al cap. Següent: una noia que xateja pel mòbil totalment absorta en la vida de la seva pantalla. Després unes sres. sudamericanes una de les quals habia "tomado"de més. Tanquem la circumferència.

He tingut molt temps per veure això ja que el metro s'ha avariat a Diagonal i ens hem estat una bona estona fins a saber què pasava. Mentres he pogut veure una baralla tonta de joves sudamericans borratxos.

Al final he decidit sortir a la superfície i he parat un taxi. M'ha recolllit un Mercedes.



A l'Herrera no l'he vist....ho sento, però algú ho havia de dir!


Està vist que voldria ser E i d'E però necessito un BMW...si bé em puc esperar a que el facin elèctric.

Bíter

El biter Kas era el que em deixaven beure el dia de Nadal, a l'hora del vermut. M'encantava. La padri sempre en comprava i jo crec que és perque a ella li agradava molt.

L'altre dia em van dir que em notaven "bitter"als escrits del blog. No. No em considero amargada però sí amb un tò amarg.
Se m'acabarà el contracte en 4 mesos. No passaré gana ja que d'una cosa o altra treballaré però ara mateix em sento tomaca.
Això de la tomaca té una explicació. Sóc un excedent de producció. S'han produït massa metges i ara no hi ha diners per pagar la feina que haurien de fer (perque de malalts encara en hi ha). No em necessiten com a cirurgiana.
M'he format amb ganes i amb energia. Ara encara aprenc coses i coses cada dia. Però resulta que no em necessiten.
Com les tomaques, quan hi ha excedents de producció, baixa tant el preu que va per sota del preu de cost. És això el que ens passa. Em paguen (cosa que a hores d'ara ja és tenir sort) però no pel que hi he invertit i el que encara hi estic invertint.
Aquest matí. a les 7:50h tenia l'imatge dels tractors trepitjant tones de tomaques com jo.

Això em porta a pensar si hauria de fer una altra cosa. En cas de ser fustera fabricant de rodes de carro de mula, l'aparició del 600 va fer que progressivament anésin plegant. Potser hauré de plegar si no sóc útil.

Hi ha una supervisora d'infermeria que ho ha deixat i muntarà un cafè. Sé d'una neurocirurgiana que ho va deixar i va muntar una casa de turisme rural.

El problema és que jo no se què muntar.

S'accepten idees

R

Bergamota i arròs blanc

Dues coses que m'agraden.

M'agrada l'aroma de la bergamota.

M'agrada el gust de l'arròs bullit amb oli i sal.

I la tercera:

M'agrada el que és British. Segurament idealitzat, m'agrada això del gentleman anglès. Suposo que ja no existeix això de l'educació. Allò del "May I...", "might I...", "should"," I would'nt dare...". Està vist que en la nostra societat no deu haver-hi lloc per a l'educació.
Per SMS gastaries molt temps en ser educat.
Dec viure en una altra època però l'altre dia, veient Peter's friends, vaig recordar que si m'agrada aquesta educació que els d'aquí anomenem "anglesa". Amb aquest discurs amb paraules sofisticades i, de vegades, amb doble sentit.

Sóc més anglesa que andalusa. No m'agrada parlar de coses sèries mentre menges uns xocos amb un manzanilla... No costa tant seure cara a cara per parlar deu minuts d'una cosa sèria com una oferta de feina p.ex.

No, jo no sóc d'eixe món. En el fons sóc més alemanoide del que em penso. I love Merkel...diu que té un plan per al 2020 tenir la meitat de parc automovilístic elèctric...això és pensar en el futur. Estratègia política a llarga distància i no això que passa aquí de "m'arreglo el meu xiringuito i després ja ho veurem".

Sense ser el Coco de Barrio sesamo podriem parlar de dreta i esquerra. Si bé no sóc de les que confon dreta i esquerra, jo no us puc donar la lliçó ja que he votat a tots cantons (menys el PP i els antitaurins i ciutadans) en diversos moments de la meva vida. Vaja, com el pèndul de museu de la ciència.
Què hem de fer? La dreta dreteja i l'esquerra, quan havia de demostrar que ARA SÍ, es desinfla i emplea el temps en xorrades de Vegueries.
L'ideologia esquerrosa és bona però quan plantegen aplicar-la no se'n surten. No es podem omplir la boca de sol.lucions idíl.liques per després quedar-se en res.
Coincideix que alguns dels meus amics més políticopensadorsdecafè (d'aquells amb qui arregles el món mentre fas un cafè) resulta que va i no voten!

Com no arreglaré l'educació del meu país (tenint els mitjans a l'abast resulta que hem triat ser maleducats, la majoria) ni tampoc la classe política (no ens aclarirem mentre això sigui un xiringuito), us penjo la web d'una noia de BCN que l'han nomenada als Grammy. Va perseguir el seu somni i l'ha aconseguit. Té una molt bona veu. Espero que escolteu algunes cançons. http://www.ireneb.com/

SF

Us comunico que ja he anat a dos bars sense fum (SF) i m'ha agradat molt.

Un va ser una cocteleria de les de sortir del pas (difícil que hi torni ja que fan barreges a preu de còctel) i l'altre ha estat un cafè com alemanoide que hi ha a prop del museu Picasso (com bons germànics, en aquest ja no s'hi fumava). La veritat és que m'ha agradat. Potser tornaré a anar als bars.

Avui he anat a l'exposició del Museu Picasso i he fet com moltes vegades que sembla que esperi als últims dies expressament.

M'ha gradat veure com et mostra que va haver-hi un moment en que Picasso, admirant l'obra de Degas, l'acabava copiant (paraules d'ell) o versionant o reinterpretant.

Hi he vist de nou el quadre de La coiffure. M'encanta. Té molta força (com no sóc del ram de l'art no pretindré donar adjectius que semblarien puerils). El que sí que he tingut és els cabells llargs i embullats de petita i, quan em raspallaven amb força, el cap se me n'anava endarrera com a la del quadre. Aquí us el penjo.

També hi havia l'escultura de la ballarina de 14 anys. Bonica i delicada. M'ha fet pensar que a l'època de Degás les nenes de 14 anys sí devien ser més nenes, sense pit ni corves encara. Diuen que la precocitat de l'adolescència en les dones pot estar relacionada amb menjar tant hormonat respecte a temps passats.

La veritat és que em sap greu que les nenes d'avui perdin infància o adolescència per motius externs. Si tenss 6 anys, et cauen les dents però, fins fa 1 any, si no et regalaven coses de la Hannah Montana no eres ningú. Ara no sé quin producte americà agafarà el relleu.

En lloc de patinar pel carrer, pintar amb pintures o llegir contes infantils resulta que miraven la sexy Hanah Montana amb les seves purpurines i la seva "popularity" .

Ho dic per les filles de les meves amigues que, tot i que elles intenten no deixar-les caure en aquestes influències, hi acaben caient.

Per últim, "Els bevedors d'absenta". El color de l'absenta del quadre és lluminós i és exacte al color real. Molt aconseguit. També aconseguida la mirada absent de la dona.

Hi ha molta gent que mira absent encara avui que ja no es beu absenta.

Paritat?

Fins a quin punt té sentit la paritat al govern. Si els homes i les dones som iguals, com és que s'ha de fer diferència?.
I si som diferents...pot ser que la diferència sigui justament aquesta: que a ells els agrada aparentar i elles treballen a l'ombra...

Té sentit la paritat per gèneres...no ho veig clar.

Podriem demanar paritat entre guapos i lletjos (ja se sap que als guapos se'ls obren més portes que als que no ho són), entre fills de pares sense estudis i de pares amb estudis, entre catòlics i ateus...entre vegetarians i omnívors....

Sí que la sensibiltat femenina pot aportar alguna cosa en algun cas però la Tura...va ser ben neutra, era igual que fós home o dona. Era un individu pensant.



Si la paritat porta a que la Pajín sigui la de sanitat, la que demana un temps de comprensió mentre s'acosutuma al nou ministeri....apaga i vámonos! No vull paritat. Només vull gent vàlida i compromesa independentment dels cromosomes que tingui o de si porta les ungles pintades o no.

No calia que els regalessin flors a les dones en marxar de la generalitat: no calia el gasto ni la pseudogalanteria: si som iguals, som iguals.

Jo no ho vaig veure però es veu que la Pajín portava una polsera d'aquelles d'holograma que et donen "poder". Mare de Déu.



Si paritat s'originés de parida podriem citar la Bibiana Ballbè. Aquella xica que parla molt i és "molt occurrent". En el seu moment era una joveneta graciosa que sortia a l'Sputnik però és que ara, que ja hauria d'haver madurat, me la trobo a la sopa i tot i es fa la jovenívola eterna cosa que resulta cansina. Escriu al Time Out de Cultura (al departament d'Incultura) i també al diari que el regala, l'ara. Què has di dir xiqueta? No t'he buscat a la Wikipèdia però aniria bé que tinguéssis estudis ja que si no és així tot el desplegament de mitjans que es fan per tu no tenen una explicació coherent.

Siguem positius que s'acaba l'any, el catòlic ja que el xinès i el jueu ja es van acabar un altre dia...

Sento per la tele la gent d'un debat que expliquen que no poden pagar l'hipoteca...

És l'hora del decreixement?

Us prometo un post positiu...com si us toqués un apartamento en Torrevieja, Alicante

B7

R