Energyyyy!

"Energy!" Era el crit de guerra d'una emissora de ràdio francesa que sentíem aquella setmana santa en què, cap als 90, vam anar al Pirineu francès (Ax-les-Thermes). El germà de la Flo ens havia deixat un apartament*.

L'energia és el que conicideix en les dues situacions catastròfiques que s'estan donant ara al món.

• Per una part Líbia. És un país on hi ha gent rica gràcies al petroli. El país no és ric. Ja es veu per les imatges que rics, lo que es diu rics, no ho són els del poble ras. Es pren una part pel tot i s'usa el terme de "País ric". Bé dit això, clarament veiem que el petroli és el que ha permès a Gaddafi i els seus tenir tant poder. Petroli=energia.

• Japó es veu que va progressar tant gràcies a l'energia generada per les nuclears ja que no tenien altres fonts d'energia. També tornem a parlar d'energia.

És fort que l'energia per fer anar aquest món de producció industrial sigui l'arrel dels dos problemes.

També he reflexionat sobre Xina. Fabriquen coses a sac, amb plàstic (que vé del petroli) i sabut és que les condicions laborals en moltes ocasions són infrahumanes.
És prou ètic deixar que Xina, que no tracta bé els seus xinos, sigui la fàbrica del món? Té sentit deixar que contamini sense pietat mentre ens fabrica sabates i bolsos de plàstic que els occidentals creiem necessitar?
Com ho puc fer per no comprar coses fetes a paísos llunyans (per arribar aquí utlitzen petroli) i on no es respecta l'humà?.

Sí, tinc l'armari de l'IKEA. El que feien a una fàbrica de per la zona (no sé d'on venia la matèria prima...) valia tres vegades més, també era de conglomerat i estava menys optimitzat per dins.

També tenim aquesta "ecologia relativa" on es transporten mangos- que són 90% aigua- cultivats de forma ecològica amb grans barcos que funcionen amb petroli. Ens calien els mangos aquí? Si ja se sap que no tenen ni la meitat de gust del que tenen allà.

No arreglaré Japó ni Líbia però trobo que si tot el món practiqués el CCT les coses anirien diferents.
És el Consum Conscient i Transformador. Engloba conceptes de comerç just, comerç de producte de proximitat (p. ex: Km dels aliments), estalvi en el consum diari d'energia amb l'ús de serveis públics de transport o cotxe compartit, evitar comprar objectes que no necessites, reparar objectes, acceptar coses de segona mà...

Sí que per la ràdio diuen que si no comprem les empreses s'enfonsen. Srs., pretenen que jo em compri un cotxe per a millorar la venta del parc automovilístic de producció local? ¿I si, en lloc de fer-me gastar els quartos a mi en un cotxe, féssin algo perque els calerons que es recollirien d' enganxar a la penya de estafa a hisenda o té el negoci de la droga deixi quartos allà on es necessiten?

Ja veig que són idees sense ordre i que això no és exactament una redacció estructruada. El que pasa és que ho vull dir i ho dic. Si cal ja us ho endressaré en altre moment.

R


Foto de la vila termal d'Ax-les-Thermes (Acs en Occità) a l'Ariège, al Midi-Pyrénées treta de http://www.location-ax-bellevue.com
Per cert, les termes són d'aigües sulfuroses. Això del sulfhídric és allò que fa olor a ous podrits.

* La Flo i el seu germà em van deixar tastar una beguda molt bona: Floc de la Gascogne. És un licor dolç, de color claret com el moscatell, que es pren fred i com aperitiu. Un dia a veure si n'aconsegueixo.

Diga'm agosarada

Deixaré testimoni a la web per si algun dia no tinc memòria.

El tema és el següent: observin que vaig descalça. Observin que la foto no és especialment bona o colorida.

Sí és el testimoni d'un fet que en breu es relatarà...

Aquell any del viatge a l'India amb la Patrícia i la Natàlia (el 2008) havia fet el curs d'animals de laboratori. Vaig fer pràctiques a la facultat de vetrinària i havies d'anestesiar conills, peixos, rates i ratolins... Vaig sobreposar-me i com si del pas de Mahoma es tractés: "no diguis que tu no ho pots fer" i el vaig aprovar.

Vaig passar el curs dels animals però els rosegadors també m'esperaven a les vacances d'estiu. No em refereixo els que hi havia als bars o casa del nostre xòfer, quan ens va convidar a dinar, sinó als del temple Karni Mata (a la foto).

És un tempte on hi ha un munt de rates que són sagrades. Els creients els deixen trossos de dolços com ofrena perque mengin. Hi ha una xarxa perque no s'escapin per la part superior del calustre ja que van sueltes per allí...sí sueltes. Com a bon temple sagrat hi has d'entrat descalça i...per molt sagrades que siguin caguen igual, en sagrat però igual.

El dia que hi vam anar plovisquejava. "Ja que sóc aquí fem-ho bé." Descalça de veritat, res de mitjons. Vaig entrar al temple intentant sobreposar-me. Terra de marbre blanc, mullat, amb amb algunes caques de rata consagrades i amb RATES. "No te les miris gaire."La xarxa feia que algun dels coloms també volesin pel tancat sense sortir-ne. Vaig travessar el claustre amb rates negretes per tot arreu i això encara però al final, per arribar a l'altar, feia com un embut on al final hi havia el màxim de rates. En aquella sala se suposava que si veies una de les 6 o 7 rates blanques tenies bi¡ona sort i per això hi volia anar.

No se si va ser la rata del marc de la porta o la de la valla que tenia aprop del turmell que em va fer tirar endarrera. No vaig poder.

Això ha estat una de les coses que no he pogut fer a la vida perquè m'ha superat.

I ara no me'n recordo de cap més.

B7

R

Papers

La propietaria del cotxe és una amiga amb qui tinc en comú allò de "i on deu ser aquell paper?".

Aguardes el rebut del quadre de l'Ikea...un quadre massa car per ser de plàstic però te n'adones quan ets a casa. "Doncs el tornaré" i aguardes el rebut cada vegada a un lloc més segur. (En el cas de la Cris, a prop de la carpeta de "Papers importants" però no a dins, eh!...no us penseu).

Ahir era el dia de canviar el quadre. El paper està tan aguardat que no el trobo, no el trobo,...NO EL TROBOOOO!!!

La pitjor part d'això és que no és nou. Continuo amb uns 18 de parells de mitjons desaparellats ("va, potser a la pròxima rentadora li trobo el parió"). És una esperança que mai perdrem.

Allò d'un plastiquet que aparella mitjons no em convenç gens. Amb això dels papers i inteto fer algo però està clar que el mètode no és el correcte.

GIST TÒNIC

Compost per dos apartats, els del món no sanitari podeu anar directes a l'apartat B.

A. Carta abierta al consejero catalán. Diario Médico - Jueves, 10 de Febrero de 2011 La reestructuración del sistema sanitario no implica sólo contención del gasto sino tomar medidas racionales y consensuadas.Como médico en ejercicio y como presidente del sindicato Metges de Catalunya me sorprenden las primeras declaraciones del nuevo Gobierno catalán, que señalan a la sanidad pública como causa principal del déficit de la Generalitat.Me resulta chocante que poco antes de las elecciones autonómicas del pasado mes de noviembre se inaugurasen numerosos centros sanitarios y que ahora, de repente, nos bombardeen con un discurso desolador sobre el estado de cuentas de la Generalitat.Nadie pone en duda la calidad del sistema sanitario público catalán, el mejor valorado de todo el territorio español. Esta excelencia se ha conseguido con los facultativos peor pagados del Estado, con la jornada de trabajo más larga y con un gasto sanitario per capita por debajo de la media estatal. A pesar de estos condicionantes, se sigue culpando a la sanidad de los números rojos de la Generalitat. ¿Acaso el despliegue de los Mossos d'Esquadra, la sexta hora en la educación primaria o el desdoblamiento de carreteras inauguradas hace sólo una década no han ayudado a agrandar el déficit público?Las afirmaciones de algunos consejeros acusando a la sanidad de la deuda actual no son ni exactas ni justas.Un sistema de salud gratuito, universal y de calidad es un activo que no podemos perder y que muy pocas sociedades avanzadas tienen hoy en día. Si se recorta el presupuesto sanitario corremos el riesgo de perder calidad asistencial, y esta pérdida podríamos tardar varias generaciones en recuperarla. Es necesario tener muy claro hacia dónde queremos ir e identificar qué necesidades tendrá el sistema sanitario los próximos quince años. Debemos trazar una hoja de ruta y seguirla sin interferencias electoralistas, porque no podemos cambiar de política sanitaria según el color del gobierno.La hora del 'seny' Tenemos un sistema hipertrofiado, lleno de burócratas, de cargos administrativos, de gestores, de empresas privadas intermediarias que obtienen sus beneficios del dinero público, y también de numerosas empresas públicas que arrastran un déficit desde que se crearon.Además, el sistema de salud catalán tiene que pagar un alto coste financiero por las pólizas de créditos que deben pedir los centros sanitarios concertados, ante el retraso del Departamento de Salud en el pago de los conciertos.A todo esto, la educación sanitaria de la población no es la más adecuada o, al menos, no ha dado los frutos esperados, y seguimos siendo uno de los países más hiperfrecuentadores.Consejero Boi Ruiz, estoy de acuerdo con usted en que hay que hacer cambios y reestructurar el modelo de organización sanitaria, pero estos deben ser duraderos, hechos de manera silenciosa y consensuados con los agentes sociales, políticos y profesionales.Es la hora del seny, de hacer las cosas con calma y de contar con la participación de los médicos -que son quienes mejor conocen el sistema de salud-, para que las generaciones futuras puedan heredar la sanidad que ahora disfrutamos. A T i T (per si no vols sortir al meu blog amb el teu nom)

B. Em pendria un Gist tònic a la salut del Sr. Boi en un local imaginari on la cançó de fons fos: Boi, Boi Boi...I'm looking for the future...Boi Boi Boi: I'm ready for your cut. (Pels que aquesta lletra no us diu res és una cosa -no li diguem cançó- que cantava la Sabrina: una italiana dels 80 amb unes tetes molt grans, uns texans molt petits i una mirada estàbica).

Sr. Boi, ja sé que retallarà i probablement la línia de tall m'agafi a mi quan la directriu a la sanitat és : "Noves contractacions:0".

Tinc sort que tinc molta resilència gràcies a que, a aquestes alçades, els professionals sanitaris hem desenvolupat unes característiques rares en d'altres branques que fan que ens repeteixin les preguntes: "com pots fer això (refereit a obrir algú a algú en canal)?", "com podeu estudiar tant?", "com podeu recordar paraules tant difícils?,"com podeu lidiar amb la mort?","com podeu aguantar 24 hores seguides treballant?","com podeu estar freds en situacions de gravetat vital?"com?, com?, com? i després ve el "Jo no podria" i tu penses: és veritat.

Deixant a part que no es reconegui el factor humà de l'atenció mèdica que normalment és resultat d'una inversió en tu mateix (jo m'ho he hagut de currar molt per aprendre a calmar o aminorar les ansietats alienes) diria que no es reconeix la peripècia que ha de fer el profesional mèdic en aquesta estructura muntada.

Per dir-ho en políticament correcte crec que va ser La Gran Cagada aquest pla de fer un hospital a cada dues passes. Electoralment ven molt però ja es veia a venir que no hi havia cuartos per muntar tots aquests hospitals. Ja se sabia des del dia -1.

El dia en que això es va gestar devia ser per l'època en que la Sabrina estava de moda. 20 anys després tenim el resultat: hospitals com aeroports on hi ha eco ja que no hi ha diners per ingressar tants pacients ni per a pagar els metges que els curarien les malalties que sí tenen (accepto suggerències de teràpia alternativa però hi ha coses que de moment no tenen altra sol.lució a gran escala).

No li desitjo al Sr. Boi un GIST (gastrointestinal stromal tumor) però sí que voldria que es prengués un Gin Tònic mentre s'exprem el cervell per gestionar millor el merder que s'ha muntat (Si...ja...els d'abans eren els sociates...però abans d'ells també eren vostès). "-Optimitzi Sr. Boi, optimitzi. Espavili's a buscar personal que tregui rendiment dels professionals que ja hi ha i faci números per si s'hagués de despedir algú que no curra. Elimini pseudo-gestors intermitjos ¿que no ho veu que mentre no es penalitzi per la feina mal feta o no feta sempre en hi haurà de llestets d'aquests que tots coneixem?".

Si volgués protagonisme espero que no el tingui a la Fira de Santa Llúcia del Nadal que ve. Que no el facin Caganer d'Honor. Sr. Boi, pensi, pensi o...demani ajuda.

Atentament

Una sanitària que està pensant en posar una tenda de gelats que només obri entre setmana i que mentre compres el gelat tens dret a fer una pregunta sobre salut que et serà resposta al moment.

Lloros i BMW

Voldria ser ecologista i d'esquerres però no em deixen.

He sortit a les 15:35h del pirineu i he arribat a BCN a les 22h.

Una part del viatge amb cotxe, una amb tren (borreguero), l'altra amb metro i l'úlima amb taxi Mercedes.

La part del cotxe és bonica: primer veus el desviament de la Pobla de Segur (on va néixer en Puyooool! Ai!) Després desfiles per entre agulles de muntanya. Després enfiles carretera i veus tot de camps on els toca el sol. És una carretera fàcil.

Després he vingut cap a BCN. A l'estació de tren de TGN, per només 0,30 cts, he entrat en un labavo futurista-autolavable del qual no sabia si en sortiria. No tenia clar que no m'abduís en qualsevol moment. En arribar, no funcionava la màquina per on has de passar per sortir, no es volia tragar el bitllet.

La millor part és la del metro: maleta de rodetes davant i la motxilla a l'esquena (on hi porto alguna cosa que pesa com si fóssin pedres) i les botes de muntanya penjant-ne. "No em trec l'anorac que encara l'hauré de protar a la mà".
Us faré 360º de la meva postura al metro començant per la dreta: 1.Parella de Srs. de Barcelona que deuen haber agafat el metro per error. 2. Una noia amb cara moolt blanca i una mica gordeta amb un jersei dels NY Yankees i un complement: bosseta negra amb un estampat de potetes de gos color cirera i, a dins, traient el cap per la cremallera, un gos...gosset en miniatura com un bonsai de bulldog (devia fer un pam). 3. Un obès (no vull insultar, és la descripció) enfundat en un jersei blau elèctric, amb un collar d'aquests de cordó negre ajustat al coll i amb una moneda japonesa que pretenia ser la decoració quasi clavada a la pell (a aquest li feia mala olor la boca). Continuem, a 80º, asseguda, una sra. rossa tintada amb tres anells plens de zirconitas. Al seu costat una noia d'apareça normal però a les mans hi duia un artilugi: com un posallapis de plàstic que simulava un lloro en un tronc i amb flors tropicals (també de plàstic). Li deu haver regalat algú molt preuat ja que s'ha mirat el lloro amb certa tendresa i li ha fet una carícia al cap. Següent: una noia que xateja pel mòbil totalment absorta en la vida de la seva pantalla. Després unes sres. sudamericanes una de les quals habia "tomado"de més. Tanquem la circumferència.

He tingut molt temps per veure això ja que el metro s'ha avariat a Diagonal i ens hem estat una bona estona fins a saber què pasava. Mentres he pogut veure una baralla tonta de joves sudamericans borratxos.

Al final he decidit sortir a la superfície i he parat un taxi. M'ha recolllit un Mercedes.



A l'Herrera no l'he vist....ho sento, però algú ho havia de dir!


Està vist que voldria ser E i d'E però necessito un BMW...si bé em puc esperar a que el facin elèctric.

Bíter

El biter Kas era el que em deixaven beure el dia de Nadal, a l'hora del vermut. M'encantava. La padri sempre en comprava i jo crec que és perque a ella li agradava molt.

L'altre dia em van dir que em notaven "bitter"als escrits del blog. No. No em considero amargada però sí amb un tò amarg.
Se m'acabarà el contracte en 4 mesos. No passaré gana ja que d'una cosa o altra treballaré però ara mateix em sento tomaca.
Això de la tomaca té una explicació. Sóc un excedent de producció. S'han produït massa metges i ara no hi ha diners per pagar la feina que haurien de fer (perque de malalts encara en hi ha). No em necessiten com a cirurgiana.
M'he format amb ganes i amb energia. Ara encara aprenc coses i coses cada dia. Però resulta que no em necessiten.
Com les tomaques, quan hi ha excedents de producció, baixa tant el preu que va per sota del preu de cost. És això el que ens passa. Em paguen (cosa que a hores d'ara ja és tenir sort) però no pel que hi he invertit i el que encara hi estic invertint.
Aquest matí. a les 7:50h tenia l'imatge dels tractors trepitjant tones de tomaques com jo.

Això em porta a pensar si hauria de fer una altra cosa. En cas de ser fustera fabricant de rodes de carro de mula, l'aparició del 600 va fer que progressivament anésin plegant. Potser hauré de plegar si no sóc útil.

Hi ha una supervisora d'infermeria que ho ha deixat i muntarà un cafè. Sé d'una neurocirurgiana que ho va deixar i va muntar una casa de turisme rural.

El problema és que jo no se què muntar.

S'accepten idees

R

Bergamota i arròs blanc

Dues coses que m'agraden.

M'agrada l'aroma de la bergamota.

M'agrada el gust de l'arròs bullit amb oli i sal.

I la tercera:

M'agrada el que és British. Segurament idealitzat, m'agrada això del gentleman anglès. Suposo que ja no existeix això de l'educació. Allò del "May I...", "might I...", "should"," I would'nt dare...". Està vist que en la nostra societat no deu haver-hi lloc per a l'educació.
Per SMS gastaries molt temps en ser educat.
Dec viure en una altra època però l'altre dia, veient Peter's friends, vaig recordar que si m'agrada aquesta educació que els d'aquí anomenem "anglesa". Amb aquest discurs amb paraules sofisticades i, de vegades, amb doble sentit.

Sóc més anglesa que andalusa. No m'agrada parlar de coses sèries mentre menges uns xocos amb un manzanilla... No costa tant seure cara a cara per parlar deu minuts d'una cosa sèria com una oferta de feina p.ex.

No, jo no sóc d'eixe món. En el fons sóc més alemanoide del que em penso. I love Merkel...diu que té un plan per al 2020 tenir la meitat de parc automovilístic elèctric...això és pensar en el futur. Estratègia política a llarga distància i no això que passa aquí de "m'arreglo el meu xiringuito i després ja ho veurem".

Sense ser el Coco de Barrio sesamo podriem parlar de dreta i esquerra. Si bé no sóc de les que confon dreta i esquerra, jo no us puc donar la lliçó ja que he votat a tots cantons (menys el PP i els antitaurins i ciutadans) en diversos moments de la meva vida. Vaja, com el pèndul de museu de la ciència.
Què hem de fer? La dreta dreteja i l'esquerra, quan havia de demostrar que ARA SÍ, es desinfla i emplea el temps en xorrades de Vegueries.
L'ideologia esquerrosa és bona però quan plantegen aplicar-la no se'n surten. No es podem omplir la boca de sol.lucions idíl.liques per després quedar-se en res.
Coincideix que alguns dels meus amics més políticopensadorsdecafè (d'aquells amb qui arregles el món mentre fas un cafè) resulta que va i no voten!

Com no arreglaré l'educació del meu país (tenint els mitjans a l'abast resulta que hem triat ser maleducats, la majoria) ni tampoc la classe política (no ens aclarirem mentre això sigui un xiringuito), us penjo la web d'una noia de BCN que l'han nomenada als Grammy. Va perseguir el seu somni i l'ha aconseguit. Té una molt bona veu. Espero que escolteu algunes cançons. http://www.ireneb.com/