La maneta

No! No parlaré de la maneta del Piqué ni de cap altre dels seus membres (per les amigues que viviu fora del país la ressenya bibliogràfica és algun Cuore d'aquest mes o poseu "piquetazo" a la web).
Volia parlar del que va sortit l'altre dia en un sopar. Es veu que els japonesos, com ara el pare del Shin Chan, aquets executius agressius nipons, treballen moltes hores. De vegades fins les 12 de la nit. Com que tenen la família al poble només els veuen el cap de setmana i, després de la feina, van a un caraoque amb altres companys de feina a distreure's i a buscar afecte. Es veu que en aquests bars hi ha unes noies que et serveixen una copa, et donen conversa agradable i també et donen la maneta!!! Es procuren un símil d'afecte pagant. Es veu que la cosa no va més enllà però fan això, que t'agafen la maneta...i et deus sentir millor. És molt fort.
Sé que són una societat diferent i, a més, admirada. Em sap greu que passin aquests moments.

Ells tenen problemes i en aquest país nostre, on no hi ha problemes d'aquesta envergadura, ens en generem d'altres: multar als que van amb biquini per BCN i no esforçar-se per intentar agafar als que van drogats, a les 4 de la nit, per qualsevol de les carreteres del principat...

He dit

R

Loignorito

És el Jaimito que va a una tenda d'animals. Veu tots els tipus d'animals que hi ha però en hi ha un que no coneix i li pregunta a l'amo de la tenda: -Y ese pájaro ¿cómo se llama?

- Lo ignoro.

- Pues que loignorito tan bonito!

Mira, es veu que els chistes del Jaimito sempre s'han d'explicar en castellà. Avui us ofereixo una nova mostra de lo barato és car.

Com tindré una convidada uns dies vaig pensar: li demano el futong a la Ioia (m'agrada dir futonG) i així m'estalvio diners i no cal que compri un llit....

Molt bé, doncs un divendres a la tarda, la santa Ioia desmonta el seu futon i el traginem en cotxe cap a casa meva. Deixem el cotxe en un lloc incorrecte però "només serà un momentet" i pugem a casa a muntar el futon durant uns 25-30 minuts.

En baixar resulta que la grua li ha mangat el cotxe. Agafem el taxi per anar al dipòsit municipal (9,75 euros) i paguem la multa 197 euros.

En aquesta situació es pot observar que hi havia tres opcions que haurien costat el mateix i no hauriem perdut el temps:

a) Comprar un futon nou a l'Ikea que segur que val <200 euros

b) Llogar uns transprotistes professionals

c) Pagar-li el Hilton a l'amiga que vé per una nit...

Segur que les ments avispades dels estimats lectors ténen alguna altra opció. S'accepten suggerències.

Tocats aquests dos temes d'importància cabdal en aquests dies que córren: el loignorito i lo barato es car (lo de les retallades, Japó o Líbia és d'un altre nivell) tornarem al concepte de Loignoro per ampliar-lo. Està clar que el concepte és el que importa. El concepte és el concepte ("el conceto es el conceto" parafrasejant Airbag una de les millors pelis que recordo d'estudioant on l'argument és que el novi, que s'ha de prometre l'endemà, perd un anell al cul d'una mulata...).

Quanta gent d'aquests que ens organitzen "la solució" al dèficit són del gènere Loignorito? Loignoritus massis, Loignoritus masculellis, Loignoritus spp.

Resulta que jo sóc del grup de gent que ser fer la O amb un canuto... i si vols et faig la F amb un canuto! Però no fotem! el poble ras tindria unes idees per disminuïr el dèficit:

1. ELIMINAR EL CONCEPTE DE VITALICI DEL SOU DELS POLÍTICS

Jo els donaria 4 anys perquè tinguin temps de trobar una feina. Els paguem 4 anys una calerada perquè-ves pobrets- es puguin buscar unes conferències, fer un curset de pastisseria o comprar un camió per fer de transportista...el que més els agradi.

¿Quan un polític acaba el seu mandat i deixa la feina va a l'atur? ¿Cobra el sou vitalici i també l'atur?

Ja ho diuen que "en ocasions" resulta que un dels menys brillants de la classe i un a qui li importaven poc els pacients...acaba de polític...(no boi a decir lo que he oido de alguno).

Estimats lectors podeu aportar idees per a mesures. El temps s'acaba

La foto és d'una botiga del Born on, com veieu a les imatges, hi ha un tocadisc, un magnetofon, uns transistors i uns quants rellotges de polsera als braços del protagonista...La vull compartir amb vosaltres.

Petons (No sé si el petó té copyright...si estés registrat hauria de pagar un cànon Sinde per enviar-vos-els...ja us ho diré si em multen per això).

Energyyyy!

"Energy!" Era el crit de guerra d'una emissora de ràdio francesa que sentíem aquella setmana santa en què, cap als 90, vam anar al Pirineu francès (Ax-les-Thermes). El germà de la Flo ens havia deixat un apartament*.

L'energia és el que conicideix en les dues situacions catastròfiques que s'estan donant ara al món.

• Per una part Líbia. És un país on hi ha gent rica gràcies al petroli. El país no és ric. Ja es veu per les imatges que rics, lo que es diu rics, no ho són els del poble ras. Es pren una part pel tot i s'usa el terme de "País ric". Bé dit això, clarament veiem que el petroli és el que ha permès a Gaddafi i els seus tenir tant poder. Petroli=energia.

• Japó es veu que va progressar tant gràcies a l'energia generada per les nuclears ja que no tenien altres fonts d'energia. També tornem a parlar d'energia.

És fort que l'energia per fer anar aquest món de producció industrial sigui l'arrel dels dos problemes.

També he reflexionat sobre Xina. Fabriquen coses a sac, amb plàstic (que vé del petroli) i sabut és que les condicions laborals en moltes ocasions són infrahumanes.
És prou ètic deixar que Xina, que no tracta bé els seus xinos, sigui la fàbrica del món? Té sentit deixar que contamini sense pietat mentre ens fabrica sabates i bolsos de plàstic que els occidentals creiem necessitar?
Com ho puc fer per no comprar coses fetes a paísos llunyans (per arribar aquí utlitzen petroli) i on no es respecta l'humà?.

Sí, tinc l'armari de l'IKEA. El que feien a una fàbrica de per la zona (no sé d'on venia la matèria prima...) valia tres vegades més, també era de conglomerat i estava menys optimitzat per dins.

També tenim aquesta "ecologia relativa" on es transporten mangos- que són 90% aigua- cultivats de forma ecològica amb grans barcos que funcionen amb petroli. Ens calien els mangos aquí? Si ja se sap que no tenen ni la meitat de gust del que tenen allà.

No arreglaré Japó ni Líbia però trobo que si tot el món practiqués el CCT les coses anirien diferents.
És el Consum Conscient i Transformador. Engloba conceptes de comerç just, comerç de producte de proximitat (p. ex: Km dels aliments), estalvi en el consum diari d'energia amb l'ús de serveis públics de transport o cotxe compartit, evitar comprar objectes que no necessites, reparar objectes, acceptar coses de segona mà...

Sí que per la ràdio diuen que si no comprem les empreses s'enfonsen. Srs., pretenen que jo em compri un cotxe per a millorar la venta del parc automovilístic de producció local? ¿I si, en lloc de fer-me gastar els quartos a mi en un cotxe, féssin algo perque els calerons que es recollirien d' enganxar a la penya de estafa a hisenda o té el negoci de la droga deixi quartos allà on es necessiten?

Ja veig que són idees sense ordre i que això no és exactament una redacció estructruada. El que pasa és que ho vull dir i ho dic. Si cal ja us ho endressaré en altre moment.

R


Foto de la vila termal d'Ax-les-Thermes (Acs en Occità) a l'Ariège, al Midi-Pyrénées treta de http://www.location-ax-bellevue.com
Per cert, les termes són d'aigües sulfuroses. Això del sulfhídric és allò que fa olor a ous podrits.

* La Flo i el seu germà em van deixar tastar una beguda molt bona: Floc de la Gascogne. És un licor dolç, de color claret com el moscatell, que es pren fred i com aperitiu. Un dia a veure si n'aconsegueixo.

Diga'm agosarada

Deixaré testimoni a la web per si algun dia no tinc memòria.

El tema és el següent: observin que vaig descalça. Observin que la foto no és especialment bona o colorida.

Sí és el testimoni d'un fet que en breu es relatarà...

Aquell any del viatge a l'India amb la Patrícia i la Natàlia (el 2008) havia fet el curs d'animals de laboratori. Vaig fer pràctiques a la facultat de vetrinària i havies d'anestesiar conills, peixos, rates i ratolins... Vaig sobreposar-me i com si del pas de Mahoma es tractés: "no diguis que tu no ho pots fer" i el vaig aprovar.

Vaig passar el curs dels animals però els rosegadors també m'esperaven a les vacances d'estiu. No em refereixo els que hi havia als bars o casa del nostre xòfer, quan ens va convidar a dinar, sinó als del temple Karni Mata (a la foto).

És un tempte on hi ha un munt de rates que són sagrades. Els creients els deixen trossos de dolços com ofrena perque mengin. Hi ha una xarxa perque no s'escapin per la part superior del calustre ja que van sueltes per allí...sí sueltes. Com a bon temple sagrat hi has d'entrat descalça i...per molt sagrades que siguin caguen igual, en sagrat però igual.

El dia que hi vam anar plovisquejava. "Ja que sóc aquí fem-ho bé." Descalça de veritat, res de mitjons. Vaig entrar al temple intentant sobreposar-me. Terra de marbre blanc, mullat, amb amb algunes caques de rata consagrades i amb RATES. "No te les miris gaire."La xarxa feia que algun dels coloms també volesin pel tancat sense sortir-ne. Vaig travessar el claustre amb rates negretes per tot arreu i això encara però al final, per arribar a l'altar, feia com un embut on al final hi havia el màxim de rates. En aquella sala se suposava que si veies una de les 6 o 7 rates blanques tenies bi¡ona sort i per això hi volia anar.

No se si va ser la rata del marc de la porta o la de la valla que tenia aprop del turmell que em va fer tirar endarrera. No vaig poder.

Això ha estat una de les coses que no he pogut fer a la vida perquè m'ha superat.

I ara no me'n recordo de cap més.

B7

R

Papers

La propietaria del cotxe és una amiga amb qui tinc en comú allò de "i on deu ser aquell paper?".

Aguardes el rebut del quadre de l'Ikea...un quadre massa car per ser de plàstic però te n'adones quan ets a casa. "Doncs el tornaré" i aguardes el rebut cada vegada a un lloc més segur. (En el cas de la Cris, a prop de la carpeta de "Papers importants" però no a dins, eh!...no us penseu).

Ahir era el dia de canviar el quadre. El paper està tan aguardat que no el trobo, no el trobo,...NO EL TROBOOOO!!!

La pitjor part d'això és que no és nou. Continuo amb uns 18 de parells de mitjons desaparellats ("va, potser a la pròxima rentadora li trobo el parió"). És una esperança que mai perdrem.

Allò d'un plastiquet que aparella mitjons no em convenç gens. Amb això dels papers i inteto fer algo però està clar que el mètode no és el correcte.

GIST TÒNIC

Compost per dos apartats, els del món no sanitari podeu anar directes a l'apartat B.

A. Carta abierta al consejero catalán. Diario Médico - Jueves, 10 de Febrero de 2011 La reestructuración del sistema sanitario no implica sólo contención del gasto sino tomar medidas racionales y consensuadas.Como médico en ejercicio y como presidente del sindicato Metges de Catalunya me sorprenden las primeras declaraciones del nuevo Gobierno catalán, que señalan a la sanidad pública como causa principal del déficit de la Generalitat.Me resulta chocante que poco antes de las elecciones autonómicas del pasado mes de noviembre se inaugurasen numerosos centros sanitarios y que ahora, de repente, nos bombardeen con un discurso desolador sobre el estado de cuentas de la Generalitat.Nadie pone en duda la calidad del sistema sanitario público catalán, el mejor valorado de todo el territorio español. Esta excelencia se ha conseguido con los facultativos peor pagados del Estado, con la jornada de trabajo más larga y con un gasto sanitario per capita por debajo de la media estatal. A pesar de estos condicionantes, se sigue culpando a la sanidad de los números rojos de la Generalitat. ¿Acaso el despliegue de los Mossos d'Esquadra, la sexta hora en la educación primaria o el desdoblamiento de carreteras inauguradas hace sólo una década no han ayudado a agrandar el déficit público?Las afirmaciones de algunos consejeros acusando a la sanidad de la deuda actual no son ni exactas ni justas.Un sistema de salud gratuito, universal y de calidad es un activo que no podemos perder y que muy pocas sociedades avanzadas tienen hoy en día. Si se recorta el presupuesto sanitario corremos el riesgo de perder calidad asistencial, y esta pérdida podríamos tardar varias generaciones en recuperarla. Es necesario tener muy claro hacia dónde queremos ir e identificar qué necesidades tendrá el sistema sanitario los próximos quince años. Debemos trazar una hoja de ruta y seguirla sin interferencias electoralistas, porque no podemos cambiar de política sanitaria según el color del gobierno.La hora del 'seny' Tenemos un sistema hipertrofiado, lleno de burócratas, de cargos administrativos, de gestores, de empresas privadas intermediarias que obtienen sus beneficios del dinero público, y también de numerosas empresas públicas que arrastran un déficit desde que se crearon.Además, el sistema de salud catalán tiene que pagar un alto coste financiero por las pólizas de créditos que deben pedir los centros sanitarios concertados, ante el retraso del Departamento de Salud en el pago de los conciertos.A todo esto, la educación sanitaria de la población no es la más adecuada o, al menos, no ha dado los frutos esperados, y seguimos siendo uno de los países más hiperfrecuentadores.Consejero Boi Ruiz, estoy de acuerdo con usted en que hay que hacer cambios y reestructurar el modelo de organización sanitaria, pero estos deben ser duraderos, hechos de manera silenciosa y consensuados con los agentes sociales, políticos y profesionales.Es la hora del seny, de hacer las cosas con calma y de contar con la participación de los médicos -que son quienes mejor conocen el sistema de salud-, para que las generaciones futuras puedan heredar la sanidad que ahora disfrutamos. A T i T (per si no vols sortir al meu blog amb el teu nom)

B. Em pendria un Gist tònic a la salut del Sr. Boi en un local imaginari on la cançó de fons fos: Boi, Boi Boi...I'm looking for the future...Boi Boi Boi: I'm ready for your cut. (Pels que aquesta lletra no us diu res és una cosa -no li diguem cançó- que cantava la Sabrina: una italiana dels 80 amb unes tetes molt grans, uns texans molt petits i una mirada estàbica).

Sr. Boi, ja sé que retallarà i probablement la línia de tall m'agafi a mi quan la directriu a la sanitat és : "Noves contractacions:0".

Tinc sort que tinc molta resilència gràcies a que, a aquestes alçades, els professionals sanitaris hem desenvolupat unes característiques rares en d'altres branques que fan que ens repeteixin les preguntes: "com pots fer això (refereit a obrir algú a algú en canal)?", "com podeu estudiar tant?", "com podeu recordar paraules tant difícils?,"com podeu lidiar amb la mort?","com podeu aguantar 24 hores seguides treballant?","com podeu estar freds en situacions de gravetat vital?"com?, com?, com? i després ve el "Jo no podria" i tu penses: és veritat.

Deixant a part que no es reconegui el factor humà de l'atenció mèdica que normalment és resultat d'una inversió en tu mateix (jo m'ho he hagut de currar molt per aprendre a calmar o aminorar les ansietats alienes) diria que no es reconeix la peripècia que ha de fer el profesional mèdic en aquesta estructura muntada.

Per dir-ho en políticament correcte crec que va ser La Gran Cagada aquest pla de fer un hospital a cada dues passes. Electoralment ven molt però ja es veia a venir que no hi havia cuartos per muntar tots aquests hospitals. Ja se sabia des del dia -1.

El dia en que això es va gestar devia ser per l'època en que la Sabrina estava de moda. 20 anys després tenim el resultat: hospitals com aeroports on hi ha eco ja que no hi ha diners per ingressar tants pacients ni per a pagar els metges que els curarien les malalties que sí tenen (accepto suggerències de teràpia alternativa però hi ha coses que de moment no tenen altra sol.lució a gran escala).

No li desitjo al Sr. Boi un GIST (gastrointestinal stromal tumor) però sí que voldria que es prengués un Gin Tònic mentre s'exprem el cervell per gestionar millor el merder que s'ha muntat (Si...ja...els d'abans eren els sociates...però abans d'ells també eren vostès). "-Optimitzi Sr. Boi, optimitzi. Espavili's a buscar personal que tregui rendiment dels professionals que ja hi ha i faci números per si s'hagués de despedir algú que no curra. Elimini pseudo-gestors intermitjos ¿que no ho veu que mentre no es penalitzi per la feina mal feta o no feta sempre en hi haurà de llestets d'aquests que tots coneixem?".

Si volgués protagonisme espero que no el tingui a la Fira de Santa Llúcia del Nadal que ve. Que no el facin Caganer d'Honor. Sr. Boi, pensi, pensi o...demani ajuda.

Atentament

Una sanitària que està pensant en posar una tenda de gelats que només obri entre setmana i que mentre compres el gelat tens dret a fer una pregunta sobre salut que et serà resposta al moment.

Lloros i BMW

Voldria ser ecologista i d'esquerres però no em deixen.

He sortit a les 15:35h del pirineu i he arribat a BCN a les 22h.

Una part del viatge amb cotxe, una amb tren (borreguero), l'altra amb metro i l'úlima amb taxi Mercedes.

La part del cotxe és bonica: primer veus el desviament de la Pobla de Segur (on va néixer en Puyooool! Ai!) Després desfiles per entre agulles de muntanya. Després enfiles carretera i veus tot de camps on els toca el sol. És una carretera fàcil.

Després he vingut cap a BCN. A l'estació de tren de TGN, per només 0,30 cts, he entrat en un labavo futurista-autolavable del qual no sabia si en sortiria. No tenia clar que no m'abduís en qualsevol moment. En arribar, no funcionava la màquina per on has de passar per sortir, no es volia tragar el bitllet.

La millor part és la del metro: maleta de rodetes davant i la motxilla a l'esquena (on hi porto alguna cosa que pesa com si fóssin pedres) i les botes de muntanya penjant-ne. "No em trec l'anorac que encara l'hauré de protar a la mà".
Us faré 360º de la meva postura al metro començant per la dreta: 1.Parella de Srs. de Barcelona que deuen haber agafat el metro per error. 2. Una noia amb cara moolt blanca i una mica gordeta amb un jersei dels NY Yankees i un complement: bosseta negra amb un estampat de potetes de gos color cirera i, a dins, traient el cap per la cremallera, un gos...gosset en miniatura com un bonsai de bulldog (devia fer un pam). 3. Un obès (no vull insultar, és la descripció) enfundat en un jersei blau elèctric, amb un collar d'aquests de cordó negre ajustat al coll i amb una moneda japonesa que pretenia ser la decoració quasi clavada a la pell (a aquest li feia mala olor la boca). Continuem, a 80º, asseguda, una sra. rossa tintada amb tres anells plens de zirconitas. Al seu costat una noia d'apareça normal però a les mans hi duia un artilugi: com un posallapis de plàstic que simulava un lloro en un tronc i amb flors tropicals (també de plàstic). Li deu haver regalat algú molt preuat ja que s'ha mirat el lloro amb certa tendresa i li ha fet una carícia al cap. Següent: una noia que xateja pel mòbil totalment absorta en la vida de la seva pantalla. Després unes sres. sudamericanes una de les quals habia "tomado"de més. Tanquem la circumferència.

He tingut molt temps per veure això ja que el metro s'ha avariat a Diagonal i ens hem estat una bona estona fins a saber què pasava. Mentres he pogut veure una baralla tonta de joves sudamericans borratxos.

Al final he decidit sortir a la superfície i he parat un taxi. M'ha recolllit un Mercedes.



A l'Herrera no l'he vist....ho sento, però algú ho havia de dir!


Està vist que voldria ser E i d'E però necessito un BMW...si bé em puc esperar a que el facin elèctric.