Després del misticisme temporal que s'acompanyava dels meus peus més aviat bruts i d'haver pagat el meu deute de guàrdies(quan tornes de vacaces tens com un reguitzell de guàrdies que t'esperen) ja puc tornar a escriure...
Bé, i què escriuré?...doncs que a l'Índia s'hi està bé. La gent et mira amb bona cara i amb ulls d'expressió sincera sense reserves...vaja bastant diferent a aquí. Per altra part, és paradoxal el fet que respecten les vaques, les rates, els monos... i, en canvi, si un humà és de la casta inferior el poden tractar bastant malament.
La frase que ens deia el conductor era "India, no problem". Haviem de fer 3h de viatge amb la possibilitat que estés tallat al final i tornar enrere les tres hores...doncs no va pensar en trucar a algun centre de trànsit o a algú amb informació sinó que el "We'll see" implicava que ho veuriem amb els nostres ulls. Que aniriem fins allà i si no es podia es tornava endarrera- Vam tenir sort.
En arribar a Cambrils, després de reprimir-me de comprar "coses que no necesitava"-com tot-pels xiringuitos de l'Índia, em vaig enamorar d'un bolso de 180 euros...que no m'he comprat, eh! però vaig notar com aflorava el meu materialisme en estat més pur. Vaja, que ja era a casa en tots els sentits.
Després m'he reincorporat a la feina i, els simpàtics continuen sent simpàtics i els bordes, després d'uns dies, em recorden que són bordes...No change...La vida sigue igual (Julio Iglesias
dixit). Els pacients segueixen igual...això, que pot ferir la sensibilitat d'algú, ho he de dir perque sapigueu què em trobo a la feina, a Urgències:-"Dra.,deme una bolsa!".-"¿Para qué?".-"Para guardar estas bolsitas de vómito que las congelaré y las tiraré a quién yo me sé"...
Amics, costa molt ser místic a la nostra societat...
Petons a tots
PD: aquells a qui hagi ferit la sensibilitat m'ho dieu que si cal retiro l'escrit
