Bones

Podria ser Bones Festes però em refereixo a Bones, la sèrie de la forense criminalista. L'altre dia resulta que li trencaven una costella a un "se necesita una fuerza de 150 N/mm3 para romper una costilla". Doncs justament feien aquest capítol quan em recuperava de les meves 22 fractures.
De vegades, els accidents et fan replantejar la vida. No és que n'hagi tret moltes conclusions però el que sí que veig és que ens hem d'enganxar a la vida.
Per una part, és lògic tenir peresa, estar cansat/apalancat o passar de tot en determinats moments de la vida. Per una altra, aconsellaria que, si hi ha opcions triïs la que et doni més vida.
És per això que l'altra nit vaig optar per anar a escoltar soul, La SoulMachine al Bartrina. La música alimenta l´ànima i així va ser. Hi tocava el Pau Terol que  a més del piano es va currar els arranjaments pel quartet de corda que acompanyava l'orquestra.
Podem contraposar el ossos i l'ànima. Amb els ossos trencats però l'ànima amb ganes de viure va guanyar l'ànima. The soul. En les cançons clàssiques parlaven de Think, Respect, Freedom,... Well, you  know....
Ja ho sabeu que no sóc ni Gandhi ni el Dalai Lama però sí que crec val la pena viure sense por cosa que inclou estimar sense por.

Sí, sí, sí ......simply

El títol de l'entrada d'avui no és el diàleg d'una peli porno ni res relacionat amb la consulta. És el que penso d'en Tenesee Williams combinat amb el nom d'un supermecat.


 El "sí, sí, sí" és pel Tenesee Williams (el d'Un tramvia anomenat Desig) de qui he vist recentment El zoo de vidre i, fa un any, La rosa tatuada.

Aquestes, tal com l'Agost de Tracy Letts, s'ambienten als Estats Units dels anys 40-50, lluny del glamour de la costa est. Personatges forts gràcies a sustentar-se en creences i costums locals que els mantenen  fins que es desmoronen en adonar-se que només servien per allunyar-los de la realitat. Em van agradar, sí. I no pensava ser exhaustiva en la crítica sinó més aviat en convidar-vos a veure-les si en teniu l'oportunitat.
Agost va ser la darrera obra que va representar Anna Lizaran

La rosa tatuada mostrava una imponent Clara Segura que es desfeia de dolor havent estat una dona de foc molt religiosa i, en certa manera, incoherent.
I ara, a El Zoo de Vidre, s'ha pogut gaudir de la versàtil i generosa Míriam Iscla que, com les protagonistes de les altres obres, també toparà amb la realitat.

(Aquestes són unes pinzellades per a recordar la bona estona que vaig passar al teatre. Les meves impressions difereixen molt d'algunes de les crítiques que he trobat per internet on els "exigents i entesos experts" esquarteren les peces amb la intenció d'assegurar que ningú vagi a veure-les, suposo)


Williams fa servir rosa com a nucli del relat: la rosa tatuada, la rosa blava (a El zoo de vidre). Aquest nom, que coincideix amb el nom de la meitat de les mares i àvies dels italians que he conegut darrerament, també va seguir present després del teatre amb Hay cuatro rosas para ti (del segle passat) que va ser la banda sonora de mentre menjàvem pernil. Doncs, amb Gabinete Caligari de fons, vaig tenir un moment florit amb una amiga. Tal com hi ha gent que diu Citroen per a dir Sintrom, suats de cabres per a dir Solan de cabras o sexo oral per a dir Seroxat (com a anti-depressius que són a alguns se'ls deuen barrejar els conceptes), la meva amiga va i m'espeta: "Fem-nos un Simply!"
Aquí el teniu

I em va fer riure molt. Vist en perspectiva, sí que val la pena fer-se, ser i viure Simply. Té certa ironia que jo prodigui el "simplifica tu vida" però podria començar a ser l'objectiu de l'any.
I sí, si voleu que parlem de porno, en parlarem. Bé no en pensava parlar molt però us deixo linkats un parell d'articles no científics de El diario i de El País. Des de 50 ombres de Gray (que no he llegit) el porno és gènere més. L'idea ha infiltrat les ments fins que editors per un moment pensin que l'educació en sexualitat pot venir de mans d'una prostituta o que els realitzadors de programes de TV3 fan un programa dedicat a una tal Sra. Rius, professional de la vida, en lloc d'entrevistar a l'Anna Veiga, professional en ajudar que la gent generi vida.

Abans de l'atac del ferotge Nadal

Sabeu allò que diuen la gent gran de l' "és que no saben què inventar!"
De vegades penso que el meu avi, que va morir als 103, es moriria de vergonya aliena de saber que comprem bossetes de pedres decoratives envernissades amb vernís tòxic de la Xina per 10 euros mentre amb 10 euros pots comprar verdura per tota la setmana...i ell sabia el que costava fer arribar la verdura bé a la gent...(sé que el vernís de les pedres és tòxic perquè si les poses en una peixera els peixos es moren).
Bé, on anava: si no sabeu què regalar us ofereixo dues propostes
Una és una Barbie que recull la caca de gos o el pipi d'un gat (no penso estar més temps buscant iconografia, amb aquesta foto del mòbil ja en hi ha prou).



L'altra sí que és bona: una Merkel!!! És com si fessin un Madelman Rajoy o una Nancy Soraya...

Com dèiem: ja no saben que inventar! (Ui, que em titllaran de gran!)

Frutamania

Sí senyors, a Reus es parla bastant en castellà. Moltes botigues es retolen en castellà. Aquesta que es diu Frutamania ha generat comentaris a la parella d'ancians que anaven darrera meu al bus.
Ella - Aquest nom no hi queda bé
Ell - No (com aquell que respon "el que tu diguis")
Ella - Si et fa mania la fruita, no hi vindràs

Bé, en català, mania es refereix a "fàstic/angúnia" a més de l'accepció psiquiàtrica de mania. Els de la botiga ho han interpretat com "obsessió" però això no ho han pillat la parella d'ancians.

Dins de tota la tropa amb crosses, abrics marró fluix i caminars que amplien la base de sustentació per la pèrdua d'equilibri propi de l'edat, dues senyores:
- A vostè també l'han operat d'algo?
- Sí (reforçant l'afirmació amb el cap) de la cadera
- A mi del genoll
(...)
- I vostè quants anys em posa?
- 70
- ...deu més
- (impressionada) Doncs no ho sembla!

De les olors no us en faré un gran relat. Aquest matí m'arribava l'olor de la noia del costat que deu menjar molts greixos saturats, era gordeta i tenia la cara granoseta (sempre he pensat que la gent que menja malament té més grans que els que mengen bé). Era una olor de suor de sedimentació d'uns 3 dies.
A la tarda, l'olor ha estat una barreja de Brummel i Floid. Primer ha arribat l'olor, després he vist la ma del propietari: mà prima amb dos anells d'or un d'ells amb una circonita, jaqueta de polipiel, uns 76 anys. Va i em casca una floreta: "No reces mucho que eres muy guapa". No l'entenc gaire però deu ser una mena de piropo, no?
La floreta prèvia va ser el 13 de setembre, de boca d'un d'uns 78 anys, jo anava de casament i mentre esperava em vaig arreglar utilitzant un aparador com a mirall: "No te mires más que estás muy bien".
Veieu, com us deia, a Reus es parla castellà. No m'augmenta l'autoestima que senyors de 70 i pico anys em trobin resultona. Tampoc m'agrada ni em posa contenta. Quina deu ser la finalitat d'aquestes floretes?
Bé, tornant al bus: com pot ser que la gent vagi pel pont de la Puríssima a Val Thorens o es compri el passi de Portaventura si per 70 cèntims tens distracció assegurada al viatge en bus?

Us penjo dos dels quadres que vaig veure en algun moment de la meva vida (estan al Chicago Art Institute)



Els polidors de parquet de Gustave Caillebotte


 





Un carrer de Paris en un dia plujós, també del G. Caillebotte

?

"¡Venid, venid! Vamos a ver a quien matan aquí..."

Fillets de maria, la frase no és meva...ho sento. El copyright el té una senyora com si fos de l'opus (5 fills i els tres nens anaven vestits amb un polo vermell tots iguals...i parlaven castellà, és a dir, estampa de l'opus). La panoràmica global és d'una mare que porta els seus cadell a que aprenguin alguna cosa en una exposició. Era el Caixafòrum que fan l'expo La bellesa captiva que té algunes peces de El Prado. Ha valgut la pena doncs són algunes peces  que si anessis al museu d'origen se't quedarien perdudes entre tanta obra mestra.
Com que amb la tarja de La Caixa és gratis hi va gent que no aniria a un lloc si hagués de pagar 5 euros...una es menjava un plàtan, a tres els ha sonat el mòbil, una feia ioga a la moqueta de l'exposició....(ai no, això m'ho he inventat!) i també teníem la senyora amb els seus "xurumbels":
Davant d'un greco de l'ascensió ha preguntat als nens entre 4 i 9 anys:
"- A ver niños! -com renyant-los- éste es un Greco, ¿Lo veis como tiene las caras alargadas? ¿Delante de qué Misterio dels Rosario estamos?"
Llavors ens n'hem allunyat doncs interferia en poder apreciar un quadre del costat que, encara que no siguis molt entès en la matèria, t'agrada apreciar sense interferències.
Què passa? que després l'hem trobada de nou però llavors ja m'he pensat que era una performance i que m'estaven gravant:
"- Venid niños, vamos a ver a quien matan aquí"
Pobra, era Santa Apolònia que es veu que li van arrencar les dents.

Feia una mica de por tot plegat (ha sigut Halloween). La mare dels nens: jaqueta vermella i pantalons roses i unes sabates de plataforma que tenien els citats colors i alguns més. Si la Preysler combina aquests color és una cosa però els altres...i si al damunt cridem l'atenció fent alardes (escarafalls) de pedagogia més. Ho sento mare de 5 fills (repeteixo: els mascles conjuntats amb polo vermell) però si no haguessis cridat i no m'haguessis cridat l'atenció, ara no escriuria sobre tu.
Vaja, que ha començat ella!

Hi havia aquest Fortuny, els seus fills al saló japonès.

Les taronges més cares de la història

Vaig comprar per internet 10 kg de taronges i mai vaig poder trobar el moment per que me les dugessin a casa... Es a dir 8,9 euros per 0 taronges...

Aquesta mostra de la conciliació laboral i vital és la que m'ha perseguit els darrers 4 anys.
Fent un interruptus del bloc per la tesi i, aquest any, fent un interruptus per que resulta que em vaig apuntar a un màster, crec que és la meva obligació social i moral tornar a la galàxia per a fer constar les friqueses que passen en el nostre dia a dia.
Amb aquell esperit d'un bon algú-ho-havia-de-dir com déu mana (ja sé que el Déu cristià va en majúscules però és que jo vull fer referència a l'expressió popular sense entrar en religió...) continuarem les manifestacions blocaires.
Just en aquesta línia em començo a sentir censurada per l'ambient:
Avui escric en un ambient polític on la secreta s'immisceix en les manifestacions i genera aldarulls i així es pot condemnar tota la manifestació dient que són uns violents.
Es denuncia a manifestants, se'ls treu l'ull amb pilotes de goma, els jutges seuen a la banqueta i quan denuncies que el funcionament de segons quines empreses d'atenció a la salut fan una gestió que incorre en perill per al client-usuari-pacient (altrament conegut com persona malalta) resulta que et destitueixen del càrrec...
Queden indemnes els practicants de corrupteles i "negocis" amb molts zeros a la casella de "Empleni aquí la quantitat estafada"
És clar que em fa por parlar de segons què doncs si algú trobés aquest bloc potser mai tindré una feina mig fixa o mig digna...
Així que parlarem de coses naïf i sense compromís...
Ja sé que us he abandonat en algunes ocasions però us recordo que encara sóc per aquí.


Això ho vaig trobar fa uns dies pensant en vosaltres

Sobre el valor de les coses. Campanya Say no to plastic bags

Hola estimats,
Ja sabeu en quin moment estem. Fa uns anys la gent es preocupava d'on aniria a passar el cap de setmana. Ara fan magdalenes (...o muffins si voleu ser superxics) a casa perquè la gent no pot sortir perquè no te quartos.

Una de les coses que em va sobtar a l'Índia va ser que en una rotonda de Delhi hi havia un cartell que hi posava "Say no to plastic bags". Em sembla curiós que un país, en teoria menys desenvolupat que el nostre, estes tan motivat com per posar un cartell oficial dient això.
Vam anar al poble del Mishra, el xofer. Ens va convidar a dinar i així podia veure la seva família suposo. El fet és que vam travessar els carrers enfangats d'aquell poble, amb el cotxe fent sotracs, i veiem a banda i banda les vaques menjant. No menjaven herba. Menjaven bosses de plàstic plenes d'aigua mig podrida.
Com ho fas per lluitar contra el consumisme que ha regnat aquests dies? Emboliquem regals i més regals, paper i més paper....per sort, sense caler fer proselitisme, al meu entorn familiar hem aconseguit no fer-nos massa regals.

Dit això, a part del programa que es diu Valor afegit de TV3, em ve de gust reflexionar sobre VALOR.
Per una part, la xocolata Valor la vaig descobrir a València i em sembla que és una de les xocolates "normals" que més m'han agradat. Millor que Nestlé i Lindt.

Per l'altra, un dia al súper vaig trobar una parella clients de quaranta-llargs (home + dona vestits en format executiu de per sota La Diagonal) que estaven davant de l'estanteria dels brics de suc, amb un bric de suc de taronja a la ma dient: "- Això és un valor segur". Vaig pensar que quina manera de fotre el ridícul...però la perla mereix que sigui compartida amb vosaltres.

També tenim el concepte de Valor afegit que la gent l'aplica a tort i a dret. A veure, les coses tenen valor afegit si per tu tenen valor afegit. Per mi, si miro un cotxe de segona mà, m'és igual que les llantes siguin de no-se-què. Si per mi no té valor, no en té!. També m'ho van dir en una botiga: "Aquesta bossa és de disseny exclusiu, i això és un valor afegit". Com us ho he de dir!
Per mi, té valor afegit unes galetes que costen quatre vegades més que les galetes habituals però porten xarop de poma en lloc de sucre...mira, a mi m'interessen aquestes cosetes.

Un altre moment on s'aplica la paraula Valor és a la frase castellana de "el valor se le supone". Ai, fillets! L'honestedat "se le supone" (com a la Infanta p. ex. que per ser considerada ignorant en la matèria podria quedar exempta de culpa...vaja, exactament com la gent de les preferents). La serietat, en les feines, "se supone". Hi ha tantes coses que es donen per fetes... i així ens va!
L'últim apunt sobre valor va en el tàndem La Missió i els Valors. Temps enrere eren paraules d'església. Avui, resulta que són de gestió empresarial!!!
Apa, fins aquí.