A veure, amb el pesadet que resulta que occidentals histèrics diguin en veu alta "hem d'estar a l'aquí i l'ara!" originat del Mindfulness llegit d'esquitllevi (normalment s'ho diuen a ells mateixos, en to de renyar, amb el front arrugat, enfadats per no aconseguir-ho) resulta que uns dels nuclis de la Relajación era a España, a la Inquisisció.
Us deixo el link que ho explica molt bé però resulta que com l'Esglesia no podia condemnar a mort "relajaba los reos al brazo secular" . Graciós, no? Resulta que la Relajación la practicava la Inquisisció.
Ja sabeu que aquest bloc és lliure de associació d'idees així que, lligat amb la darrera entrada dels jueus (la conferència dels jueus catalans va ser després de veure una pel·lícula d'un altre jueu, Després de la boira, al Memorimage X) i que aviat hi haurà el dia de la dona, em ve al cap la por que fa la supremacia.
Estrictament tots som iguals però:
a) Si tu i jo tenim el mateix cervell però tu saps llegir i escriure, pot ser que tu te'n surtis de més situacions que jo.
b) Si tu i jo tenim el mateix cervell, el mateix número d'ulls, orelles, mans i cames però tu ets més fort, pot ser que en una situació de requeriment físic te'n surtis més bé que jo (o que en surtis viu, mentre jo no)
c) Si tu i jo tenim el mateix cervell però tu pots engendrar vida i jo no, pot ser que inconscientment em senti inferior doncs el grau de dispensibilitat en perpetuar l'espècie és diferent. En els mamífers, qui ha d'estar viu més temps per a gestar cadells, alimentar-los fins l'autonomia és la femella.
Per això he imaginat que deu ser el fet percebre l'altre com a superior el que deu generar la por que es tradueix en l'odi de l'antisemitisme, el racisme i el masclisme. Les conseqüències sobre els jueus espanyols en els anys de la Inquisició o sobre els jueus en l'època nazi, l'esclavatge sobre els negres o l'actual racisme i el maltractament a la dona comparteixen uns trets en comú: l'atac per un pusil·lànime que té por i ha de sotmetre, maltractar, torturar o matar l'altre "per si de cas"("per si de cas fos millor que jo").
Desgraciadament, tornant a lligar inquisició i supremacia, resulta que si en els anys d'inquisició sabies llegir o escriure podia voler dir que eres jueu i no interessava...ai las! Tots fent-se els tontos per la por a la Inquisició!. Del 1492 al 1821 són 329 anys...! Això és molt fort! Encara no fa 200 anys d'això. Ai que estic pensant que això em dóna l'explicació un fet que jo havia indentificat: podent ser alfabetitzats, hi ha gent que prefereix ser analfabet; podent ser educats i cultes, hi ha gent que prefereix ser un tap de suro (amb respecte pel suro) i, podent ser nobles o elegants, hi ha gent que prefereix ser cutre i garrula. Voleu dir que tot és la reminiscència de la por a la Inquisició?
Així sí que ho entendria doncs fins ara no em cabia al cap què passava al nostre país on molta gent té accés a la progressió personal i opta per l'opció alternativa.
Amics, AQUÍ i ARA
dissabte, 7 de novembre del 2015
Fer dissabte
Amb els dubtes de si deixar el bloc definitivament o no, m'he
trobat fent dissabte. Avui és dissabte i ahir era divendres (Porque hoy es sábado y mañana, domingo) Vaig anar a una conferència sobre
els jueus a Catalunya. La va donar un hebraista, Manuel Forcano, que n’ha fet
un llibre. Us volia anomenar algunes de les curiositats.
Resulta que al nostre dia a dia hi ha un munt de costums que tenen a veure amb la por a la inquisició i el “Sóc convers, veus com sí?”.
Resulta que al nostre dia a dia hi ha un munt de costums que tenen a veure amb la por a la inquisició i el “Sóc convers, veus com sí?”.
“Veus com menjo i toco porc”: això ho veiem reflectit a la
matança del porc que, es fa pública, mentre que la de la vaca no, i ens ens la
mengem igual... O al costum de penjar els embotits a l'ampit de la porta, o a l'ensaïmada
(“que amb aquest nom consti que hi ha porc”).
Que ens regalin julivert quan anem a la verdura o al
peix es recolza que, en l'era
inquisitorial, era considerat una herba despreciable doncs formava part de
molts plats dels jueus i dels musulmans. Llavors, era una mostra de despreci
cap a un dels ingredients principals.
O l'exageració de les processons de Setmana Santa. Quan es vesteixen de Natzarè (les teles i el cucurutxo), descalços i amb ciris a cada mà recorda el vestit que portaven els condemnats per la Inquisició ( el sambenito). Perquè haurien de cridar tant la seva fe Cristiana? Doncs perquè va ser un dels llocs on els musulmans hi van romandre més temps i havien de dir “Que consti que sóc convers”.
 |
| Treta de QuHist |
“Fer dissabte”: treure tots els mobles al carrer i netejar la casa...que es vegi que és dissabte i treballo, que no creguin que descanso pel Sabbath.
Se suposa que anar amb camisa blanca (blanc-pur) el
divendres a la nit ser que fossis jueu que està esperant el Sabbath, acusar-te i
matar-te. També mirar el cel el divendres nit per si busques la primera
estrella o si eres massa llest podies ser etiquetat de jueu.
Ohhh, ohhhh! Ser llest podia voler dir que eres jueu i
portar-te a la mort! Ojo!
Ara ho entenc! Des del 1492 al 1834 la Inquisició ens va
ajudar a fer un país de tontos! (i seguim)
Els jueus, per religió, havien de saber llegir La Torah, cosa
que els feia llegir i escriure en hebreu i alhora, facilitava llegir i escriure
en altres llengües. Prèviament a la Inquisició, si resulta que llegien i sabien de números, ocupaven llocs ben remunerats en l'àmbit públic. Què passava? Doncs
que habitants amb alts ingressos no contribuïen amb el 10% dels guanys a l'església cristiana, doncs professaven una altra religió, i això no agrada... “Llavors
els culparem de coses”. Els van culpar de la pesta (de contaminar l'aigua i l'aire).
També van morir molts jueus de la pesta però potser alguns menys...de fet, la
seva religió els feia purificar-se abans de les pregaries, per tant eren dels
més nets, i es creu que podria contribuir a menys mortalitat.
Titllats d'avariciosos: la usura la feien ells doncs als
cristians no se’ls permetia. A més, els jueus sabien de lletres i de números, sembla
lògic que aquesta feina la fessin ells. No deixa de ser el que ara, amb el nom
de préstec, fan els bancs (i no li veiem aquesta connotació pejorativa).
Bé, doncs amb tot aquesta ràbia podia fer que s'odiessin els
jueus i comportar incursions als calls: si mates el teu deutor, el deute s'abolia.
Els nuclis jueus demés grans dels països catalans
(Barcelona, València, Balaguer) van desaparèixer el 1391. Quedaren alguns
nuclis més petits i molt menys influents en quant a pensadors, cartògrafs,
metges, filòsofs, etc. (Cervera, Sta. Coloma de Queralt). Per tant, al 1491 ja
quedaven pocs nuclis forts a l'àrea catalana. Quan ve la Inquisició encara mata
400 jueus a Tàrrega però lluny dels 4000 jueus que es van matar en un dia amb
la incursió a la Judería de Córdoba.
L'expulsió dels jueus: “Podeu marxar però si veneu totes les
vostres coses els diners es queden aquí, o us quedeu i convertiu”. Van marxar
els que no tenien diners o els que van saber amagar riqueses (per això quasi no
hi ha llibres jueus il·luminats a Catalunya) i emportar-se-les. Els que es van
quedar i convertir es van o convertir o pseudo convertir (deien que s'havien
convertit però practicaven d'amagat).
Això ens porta a desfer dos mites: no hi ha raça jueva ni
cognoms jueus.
A veure, els jueus conversos agafaven una sèrie de cognoms
però justament agafaven cognoms de cristians per passar desapercebuts. Així que
ja hi havia Ferrer o Sabater abans de la conversió. Només podríem saber si la
nostra línia es deriva de jueus conversos si hi hagués un paper que ho recollís
com a tal però, a Catalunya, s'ha cremat molta cosa.
Sobre la raça. A dia d'avui, entre els jueus suecs,
polonesos o etíops, l'aspecte físic varia. Penseu que al segle VI, quan van
venir els jueus del Pròxim Orient a la Península van venir amb una religió amb
normes clares, disciplina i havent de fer proselitisme. En front al
cristianisme, que no estava tan fort, molts habitants de la península Ibèrica s'hi
van fer adeptes. Si els que van venir eren us quants i els Ibèrics s'hi fan
adeptes, resulta que els jueus de la Península tenen les cares de la gent de la
Península. Perquè sinó després els han de marcar amb la vestimenta? Eren
indistingibles.
(No sóc historiadora ni he fet recerca. Són les notes de la xerrada de l'autor que me les he resumit per mi i per a qui li pugui fer gràcia. Si algú creu que he dit alguna cosa incorrecta o insultant que m'ho digui, que ho modifico)
diumenge, 15 de març del 2015
Mindfulness minimalista i altres feres de la la Mediterrània.
Culturalment, alguns de nosaltres vivim immersos en els objectes que guardem com si, de tenir-los en un lleixa, en depengués la nostra memòria. Pot passar que guardem els objectes i perdem la memòria igualment. Llavors només serà brossa per a qui vingui al darrere.
Potser tampoc cal ser tan renovador com renovar l'armari, amics i família cada 6 mesos però entre una cosa i l'altra sí que ens ho podem treballar una mica i aconseguir certa lleugeresa vital.
Us penjo, a mode d'exvot, unes quantes coses que he trobat:
- L'estoig de 7è de bàsica (l'any que vaig baixar de notes i vaig treure un Notable)
.jpg)
- Els cordons "moderns" de les Nike Wimbledon de 7è també
.jpg)
- La meva primera malla d'aeròbic (de l'època de l'Eva Nassarre). Les mitges amb què me la posava eren color verd granota (O-jo!)
.jpg)
Són intimitats bastant freakys però segur que algun de vosaltres també en té alguna.
divendres, 30 de gener del 2015
Beauty and propotrtion
Beauty and proportion és una de les frases que es repetia en la darrera sèrie que he vist. Com no! època Victoriana, amb aquell parlar tan British que em té guanyada des de la primera frase...no puc (i crec que no vull) evitar-ho: això del British em té el cor robat. La sèrie altament recomanable és The Forsyte Saga.
L'enfrontament entre els que es regeixen per convencions i els que es regeixen per sentiments entre els que hi havia un pintor.
Essent usuària, mentre feia rehabilitació, ahir vaig assabentar-me pel damunt que la filla de la Rociíto li ha fet el mateix que ella: ha dit que no volia saber res de la seva mare (o alguna cosa així doncs no he fer recerca per a constatar la veracitat de la informació). Avui, he tingut la sort de sentir una conversa de dos pacients que parlaven dels metges: "Total, pa lo que hacen, si no te hacen ná!".
Aquests dos temes tenen relació doncs avui m'han fet una visita una parella de pintors. Hem parlat de coses normals i d'altres es parlen el món regit per convencions. Cada vegada més crec que el què alimenta l'ànima alimenta el cos. Amb un cos sa o relativament sa aconsellaria que la gent alimentés l'ànima. Ja amb sobretaules amb amics, amb converses inter-generacionals, passejant, observant i apreciant un quadre en silenci ja escoltant o llegint alguna frase que et convida a la reflexió.
Entenc que si tens problemes de salut greus, veure un quadre no et millora però sí que ajuda si, a la vida quotidiana prèvia a la malaltia, buscaves els teus moments per alimentar l'ànima. És aquesta ànima enriquida la que es mantindrà si la resta s'ensorra. Va bé la reflexió per no caure "Como una ola" en el conjunt de crítiques quotidianes improductives i subtilment nocives.
Per fer honor a l'ola us penjo La gran ola de Kanagawa (de Katsushika Hokusai 1760-1849) que és un dels quadres que més m'ha agradat. Està al MOMA de NYC però el vaig veure en una exposició del Japonisme al Museu Picasso. A més resulta que Ramón Casas s'hi va inspirar quan va pintar el saló dels convidats de l'Hotel España).
El quadre le Le Moulin de la Galette és del Picasso.
L'enfrontament entre els que es regeixen per convencions i els que es regeixen per sentiments entre els que hi havia un pintor.
Essent usuària, mentre feia rehabilitació, ahir vaig assabentar-me pel damunt que la filla de la Rociíto li ha fet el mateix que ella: ha dit que no volia saber res de la seva mare (o alguna cosa així doncs no he fer recerca per a constatar la veracitat de la informació). Avui, he tingut la sort de sentir una conversa de dos pacients que parlaven dels metges: "Total, pa lo que hacen, si no te hacen ná!".
Aquests dos temes tenen relació doncs avui m'han fet una visita una parella de pintors. Hem parlat de coses normals i d'altres es parlen el món regit per convencions. Cada vegada més crec que el què alimenta l'ànima alimenta el cos. Amb un cos sa o relativament sa aconsellaria que la gent alimentés l'ànima. Ja amb sobretaules amb amics, amb converses inter-generacionals, passejant, observant i apreciant un quadre en silenci ja escoltant o llegint alguna frase que et convida a la reflexió.
Entenc que si tens problemes de salut greus, veure un quadre no et millora però sí que ajuda si, a la vida quotidiana prèvia a la malaltia, buscaves els teus moments per alimentar l'ànima. És aquesta ànima enriquida la que es mantindrà si la resta s'ensorra. Va bé la reflexió per no caure "Como una ola" en el conjunt de crítiques quotidianes improductives i subtilment nocives.
Per fer honor a l'ola us penjo La gran ola de Kanagawa (de Katsushika Hokusai 1760-1849) que és un dels quadres que més m'ha agradat. Està al MOMA de NYC però el vaig veure en una exposició del Japonisme al Museu Picasso. A més resulta que Ramón Casas s'hi va inspirar quan va pintar el saló dels convidats de l'Hotel España).
El quadre le Le Moulin de la Galette és del Picasso.
dimarts, 20 de gener del 2015
Ciutat morta. País a intensius?
Ja sabeu que al bloc hi ha una col·lecció de friqueses, records que m'inspiren i, de vegades, "coses que passen" en el moment actual i m'impressiona que passin.
De vegades ho dic: "Jo vaig néixer en dictadura". Tinc una postal de l'estació d'esquí que hi ha a Vaquèira enviada amb un segell de Franco de dues pessetes on la meva cosina gran m'escrivia en castellà (quan ella i tots parlàvem en català: m'hi anomenava "primita" quan jo era sa cosina!). "(...) con estas gafitas que pareces una secretaria del un, dos, tres".
Amb la postal veiem que ma cosina es va escolaritzar en castellà, que jo ja portava ulleres i que en Kiko Legard ens deleitava els vespres del divendres amb el seu "por 25 pesetas...".
On vull arribar és que al documental de Ciutat morta s'hi expressen situacions que recorden a les que es donen en dictadures però que han passat el 2006. Pels que viviu fora: arrel de l'ocupació d'un cine es detenen cinc joves amb "pinta d'okupes" i se'ls acusa de lesionar un agent. Ells refereixen que són innocents i que van ser torturats en dependències oficials. A part de l'empresonament, el dolor i les seqüeles de les lesions, un dels resultats és el suïcidi d'una noia. Em dol que el sistema permeti aquestes coses, en cas de ser certes, i més greu em saben les conseqüències per aquests joves. No entraré més en el tema.
Com a resposta de gremi: algun dels nois van anomenar que els metges que els van atendre a Urgències no els van mirar als ulls (com dient que "el metge no va veure que m'havien atonyinat els polis"). Jo no sé com els van atendre en aquell centre però hi atenen bé. Resulta que hem d'atendre "als bons i al dolents" sense jutjar o, si ho fessis, no permetre que interfereixi a l'atenció. S'ha de saber que, ni que semblis del bàndol bo, potser no posem ulls entornats com tampoc podem posar ulls de ràbia ni odi quan ets "el dolent".
Encara hi ha professionals amb atenció empàtica i la defenso si bé cada vegada semblem més tècnics(quasi mecànics) de salut. En les condicions actuals, on l'escassetat de temps per pacient genera pressió per a donar una resposta tècnica correcta i la precarietat laboral col·labora a una sustentació pròpia inestable, sembla que una de les coses que es queda pel camí és la part d'entrega emocional.
Reflexionant sobre el tema:
1) No hi ha escales de mesura de l'entrega emocional
2) No és un requisit en les sol·licituds de feina
3) Cobren igual els que es preocupen pel benestar emocional del pacient que els que no...
No és mesurable, sol·licitat ni reconegut. L'única recompensa és a títol personal. Aquí és quan entra la fatídica paraula Vocació ("per vocació" treballes gratis, no dorms, aguantes situacions objectivament desagradables) però que sapigueu que la vocació no et posa un plat de sopa a la taula...Però això ja ho parlarem un altre dia.
De vegades ho dic: "Jo vaig néixer en dictadura". Tinc una postal de l'estació d'esquí que hi ha a Vaquèira enviada amb un segell de Franco de dues pessetes on la meva cosina gran m'escrivia en castellà (quan ella i tots parlàvem en català: m'hi anomenava "primita" quan jo era sa cosina!). "(...) con estas gafitas que pareces una secretaria del un, dos, tres".
 |
Amb la postal veiem que ma cosina es va escolaritzar en castellà, que jo ja portava ulleres i que en Kiko Legard ens deleitava els vespres del divendres amb el seu "por 25 pesetas...".
On vull arribar és que al documental de Ciutat morta s'hi expressen situacions que recorden a les que es donen en dictadures però que han passat el 2006. Pels que viviu fora: arrel de l'ocupació d'un cine es detenen cinc joves amb "pinta d'okupes" i se'ls acusa de lesionar un agent. Ells refereixen que són innocents i que van ser torturats en dependències oficials. A part de l'empresonament, el dolor i les seqüeles de les lesions, un dels resultats és el suïcidi d'una noia. Em dol que el sistema permeti aquestes coses, en cas de ser certes, i més greu em saben les conseqüències per aquests joves. No entraré més en el tema.
Com a resposta de gremi: algun dels nois van anomenar que els metges que els van atendre a Urgències no els van mirar als ulls (com dient que "el metge no va veure que m'havien atonyinat els polis"). Jo no sé com els van atendre en aquell centre però hi atenen bé. Resulta que hem d'atendre "als bons i al dolents" sense jutjar o, si ho fessis, no permetre que interfereixi a l'atenció. S'ha de saber que, ni que semblis del bàndol bo, potser no posem ulls entornats com tampoc podem posar ulls de ràbia ni odi quan ets "el dolent".
Encara hi ha professionals amb atenció empàtica i la defenso si bé cada vegada semblem més tècnics(quasi mecànics) de salut. En les condicions actuals, on l'escassetat de temps per pacient genera pressió per a donar una resposta tècnica correcta i la precarietat laboral col·labora a una sustentació pròpia inestable, sembla que una de les coses que es queda pel camí és la part d'entrega emocional.
Reflexionant sobre el tema:
1) No hi ha escales de mesura de l'entrega emocional
2) No és un requisit en les sol·licituds de feina
3) Cobren igual els que es preocupen pel benestar emocional del pacient que els que no...
No és mesurable, sol·licitat ni reconegut. L'única recompensa és a títol personal. Aquí és quan entra la fatídica paraula Vocació ("per vocació" treballes gratis, no dorms, aguantes situacions objectivament desagradables) però que sapigueu que la vocació no et posa un plat de sopa a la taula...Però això ja ho parlarem un altre dia.
dilluns, 19 de gener del 2015
Endevinalla
Jo llegia el diari tranquil·lament. Jo no volia, però he trobat aquest article.
Una amiga meva, un any es va enfadar perquè els reis li van portar una escombra-aspirador. Aquell mateix any, una altra amiga que és sexi a l'estil Clavin Klein, els reis li van portar una batamanta (no se si tenen el copyrihgt però aquí ho penjo, just in case)
No era una entrada per a debatre fins quin punt al·legar comoditat és vàlid per anar cutre per casa o pel món, però es podria discutir.
No tot ha de ser freaky. Beauty and proportion have their place. El quadre d'ahir està al Guggenheim (per tant, el podem veure i d'ells deu ser el copyrihgt). A veure si endevineu de qui és. En aquell moment tenia 19 anys. Us el penjo i al post de beauty and proportion us diré de qui és.
* Un altre dia ja parlarem de beauty and proportion i de "clavin" klein
Una amiga meva, un any es va enfadar perquè els reis li van portar una escombra-aspirador. Aquell mateix any, una altra amiga que és sexi a l'estil Clavin Klein, els reis li van portar una batamanta (no se si tenen el copyrihgt però aquí ho penjo, just in case)
No era una entrada per a debatre fins quin punt al·legar comoditat és vàlid per anar cutre per casa o pel món, però es podria discutir.
No tot ha de ser freaky. Beauty and proportion have their place. El quadre d'ahir està al Guggenheim (per tant, el podem veure i d'ells deu ser el copyrihgt). A veure si endevineu de qui és. En aquell moment tenia 19 anys. Us el penjo i al post de beauty and proportion us diré de qui és.
 |
| Le Moulin de la Galette |
dissabte, 17 de gener del 2015
Cari amici
Escric freqüentment perquè estic en període de reflexió. Tots reflexionem però deus reflexionar més si tens temps per fer-ho.
Si bé el bloc és un homenatge al friquisme (no puc deixar de fer honors a tal branca de la filosofia) avui hi haurà una part freaky i una seriosa.
L'any passat vaig tenir un moment freaky en que vaig pensar en apuntar-me a una activitat extraescolar. El dilema era Taekwondo vs. aprendre a dibuixar còmics.
Per una part, el Taekwondo m'aportava exercici físic i habilitats en defensa personal. El mestre em va animar amb la frase: "¡No te preocupes! ¡Mi tío Alberto, de 80 años y que tiene EPOC, también lo hace!". Amb les guàrdies veia una mica difícil el compromís de dues hores tres vegades a la setmana.
Per l'altra, el còmic m'aportava creativitat i d'esbarjo mental (jo creia).
Per això estan els amics que t'ajuden en moments difícils: "-Teresa! Que no sé si apuntar-me a dibuixar còmics o a taekwondo!"
Em vaig apuntar a Còmic. Vaig pagar matrícula i només hi vaig anar un dia!
No hi podia anar perquè necessitava el temps per un màster de seguretat clínica i qualitat assistencial(!) al qual també em vaig "apuntar".
Bé, coses que passen.
Això lliga amb el missatge seriós: els amics hi són però en situacions adverses els perceps en plenitud.
Agraeixo molt el suport que m'han donat. M'han portat bombons, galetes ("pets de monja"), flors, llibres, paté de ceps (l'endemà de defensar la Tesi), vi de Somontano (els de La Franja), sumaia d'Osona o sobrassades de la darrera matança enviades des de Mallorca per Correos. Si els primers dies les seves cares eren de preocupació, poc a poc van anar virant a somriures d'alleujament.
El millor regal que m'heu fet no es pot embolicar: el suport, l'energia i el sentit de l'humor. Gràcies!
Bé, cari amici, per tancar el tema amb friquisme de categoria us diré que, just ara que no puc moure'm m'agafen ganes de ballar samba, fer ju jutsu i una partida d'airsoft...Com ho veieu? És prou freaky o us decebo?
*Curiositat que he trobat per internet un bloc on, entre d'altres coses, hi ha una entrada on es fan il·lustracions d'un centre de recerca...(cosa que lliga el curs de còmic amb el post anterior)
Si bé el bloc és un homenatge al friquisme (no puc deixar de fer honors a tal branca de la filosofia) avui hi haurà una part freaky i una seriosa.
L'any passat vaig tenir un moment freaky en que vaig pensar en apuntar-me a una activitat extraescolar. El dilema era Taekwondo vs. aprendre a dibuixar còmics.
Per una part, el Taekwondo m'aportava exercici físic i habilitats en defensa personal. El mestre em va animar amb la frase: "¡No te preocupes! ¡Mi tío Alberto, de 80 años y que tiene EPOC, también lo hace!". Amb les guàrdies veia una mica difícil el compromís de dues hores tres vegades a la setmana.
Per l'altra, el còmic m'aportava creativitat i d'esbarjo mental (jo creia).
Per això estan els amics que t'ajuden en moments difícils: "-Teresa! Que no sé si apuntar-me a dibuixar còmics o a taekwondo!"
Em vaig apuntar a Còmic. Vaig pagar matrícula i només hi vaig anar un dia!
No hi podia anar perquè necessitava el temps per un màster de seguretat clínica i qualitat assistencial(!) al qual també em vaig "apuntar".
Bé, coses que passen.
Això lliga amb el missatge seriós: els amics hi són però en situacions adverses els perceps en plenitud.
 |
| Nota de la meva neboda de 6 anys que jugava a alguna cosa i havia d'enviar un missatge |
El millor regal que m'heu fet no es pot embolicar: el suport, l'energia i el sentit de l'humor. Gràcies!
Bé, cari amici, per tancar el tema amb friquisme de categoria us diré que, just ara que no puc moure'm m'agafen ganes de ballar samba, fer ju jutsu i una partida d'airsoft...Com ho veieu? És prou freaky o us decebo?
*Curiositat que he trobat per internet un bloc on, entre d'altres coses, hi ha una entrada on es fan il·lustracions d'un centre de recerca...(cosa que lliga el curs de còmic amb el post anterior)
dimecres, 14 de gener del 2015
Professor Bacterio, Ph D
L'app d'art em va portar a conèixer un quadre que no hauria vist per casualitat doncs pertany a una col·lecció privada (no vol dir que no intenti veure'l).
Em va fer reflexionar sobre el canvi d'opinió que jo tenia en vers la investigació. Si abans ho trobava un rotllo, després de la tesi, ho vaig trobar fascinant. Qui ho anava a dir!
Recordo que un dia algú em va dir que la investigació que fèiem els metges tenia menys valor. Clar, no sempre és investigació bàsica, no sempre té condicions estàndard, pot tenir biaixos que no es donen en condicions de laboratori,... Però algú ho ha de fer: saber què passa a la gent. Els treballs d'investigació en humans no són ni experiments que els utilitzen com conillets d'índies ni un recull de dades de "coses que passen als pacients i en trec quatre percentatges".
No vull enrotllar-me més ja que, si no sou de ram o no feu investigació, aquest tema us avorrirà.
(Per cert, el Dr. Boucard va aïllar el Lactobacillus acidophilus de la fempta humana, en va fer un producte per al diarrea i es va fer ric: I+D de fa 100 anys).
Això em porta a pensar en un amic físic que treballa en meteorologia, en altres físics més familiars, en el meu director de tesi, en col·legues-drs-amics que admiro, en un oncle amb la tesi en història, en un amic que treballa en teoria de jocs, en una amiga economista, en un amic infermer que fa tesi, en un amic enginyer que s'ho curra a casa,... Molta gent treballa seriosament.
Per una part, la investigació té poc suport econòmic i, per l'altra, no se li dóna la importància que té. Vull deixar linkat un article que hi havia a El País avui que reflexa com no es fa cas als científics ni las seus treballs a diferents escales (és una mica llarg però el podeu llegir en diagonal).
No em deixa de sobtar aquest país nostre on si treballes a mitges i passes del tema cobres el mateix que si treballes bé, ets responsable i t'impliques. Segur que els que saben filosofia deuen tenir una o més explicacions però jo no en sé.
Aquí us deixo una altre quadre. Aquest està al Albright-Knox Art Gallery, Buffalo, NY, US. Era l'època fosca de Matisse en que anava malament de diners perquè no venia prou.
 |
| Portrait of Dr. Boucard. Tamara Lempika,1929 |
Em va fer reflexionar sobre el canvi d'opinió que jo tenia en vers la investigació. Si abans ho trobava un rotllo, després de la tesi, ho vaig trobar fascinant. Qui ho anava a dir!
Recordo que un dia algú em va dir que la investigació que fèiem els metges tenia menys valor. Clar, no sempre és investigació bàsica, no sempre té condicions estàndard, pot tenir biaixos que no es donen en condicions de laboratori,... Però algú ho ha de fer: saber què passa a la gent. Els treballs d'investigació en humans no són ni experiments que els utilitzen com conillets d'índies ni un recull de dades de "coses que passen als pacients i en trec quatre percentatges".
No vull enrotllar-me més ja que, si no sou de ram o no feu investigació, aquest tema us avorrirà.
(Per cert, el Dr. Boucard va aïllar el Lactobacillus acidophilus de la fempta humana, en va fer un producte per al diarrea i es va fer ric: I+D de fa 100 anys).
Això em porta a pensar en un amic físic que treballa en meteorologia, en altres físics més familiars, en el meu director de tesi, en col·legues-drs-amics que admiro, en un oncle amb la tesi en història, en un amic que treballa en teoria de jocs, en una amiga economista, en un amic infermer que fa tesi, en un amic enginyer que s'ho curra a casa,... Molta gent treballa seriosament.
Per una part, la investigació té poc suport econòmic i, per l'altra, no se li dóna la importància que té. Vull deixar linkat un article que hi havia a El País avui que reflexa com no es fa cas als científics ni las seus treballs a diferents escales (és una mica llarg però el podeu llegir en diagonal).
No em deixa de sobtar aquest país nostre on si treballes a mitges i passes del tema cobres el mateix que si treballes bé, ets responsable i t'impliques. Segur que els que saben filosofia deuen tenir una o més explicacions però jo no en sé.
Aquí us deixo una altre quadre. Aquest està al Albright-Knox Art Gallery, Buffalo, NY, US. Era l'època fosca de Matisse en que anava malament de diners perquè no venia prou.
 |
| A glimpse of Notre-Dame in the late afternoon. Henri Matisse, 1902 |
dilluns, 12 de gener del 2015
RIP vs SPA
No és Halloween ni la Zombie Parade de Sitges però de vegades R.I.P. ha de ser present a les nostres vides. El "reposi en pau" es veu que ve de Requiescat in pace. Recordo que a Psiquiatria es deia que el dol dura un any de mitjana. En el seu moment em va semblar curiós és que hi hagués dol per totes les pèrdues. Ex: passar de la guarderia a l'escola o per passar de ser un bebè que va al coll a gatejar. És clar que la durada del dol depèn del motiu però també em va agradar la idea que en alguns casos es pot alleujar. En el cas del gateig, els nens perden l'anar el coll però guanyen autonomia que els permet descobrir coses. Malauradament no sempre hi ha una situació compensatòria que alleuja.
M'ha vingut parlar del dol perquè aquesta setmana alguns mitjans han penjat el llaç de dol arrel de l'atemptat de Charlie Hebdo.
També Boko Haram ha fet un atemptat on han mort 19 persones però és que el mecanisme era una nena-bomba de menys de 10 anys. Fa molta pena.
Estic sensible perquè part de la meva feina és evitar la mort. No he de salvar vides tota la jornada laboral, no sóc superwoman i no cal ser megalomaníaca, però deixa molt impotent tant de Trauma care i de vegades NO PODER FER-HI RES. I quan el pacient es jove, a més d'impotent, quedes destrossat.
No parlem de coses tristes.
Anem a l'Spa. Oh, sí! M'agrada molt anar als Spa. No està clar que SPA vingui de Salus per aquam però a mi m'agradaria que fos així.
Aprofito el moment per aconsellar-vos una obra que faran al Lliure: Un enemic del poble (Ibsen). Oh, l'Arquillué! És un metge que es troba en el dilema de comunicar que les aigües termals del poble són tòxiques o callar perquè no defalleixi l'entramat econòmic que en elles es basa. I Miguel del Arco, de qui també vaig veure el Misántropo, és fantàstic! en sóc fan.
Per cert, en el seu moment no sabia què volia dir misantrop (del grec μίσος (miso): jo odio i άνθρωπος (anthropos): home, ésser humà). Us ho linko a la Wikipedia
M'ha vingut parlar del dol perquè aquesta setmana alguns mitjans han penjat el llaç de dol arrel de l'atemptat de Charlie Hebdo.
També Boko Haram ha fet un atemptat on han mort 19 persones però és que el mecanisme era una nena-bomba de menys de 10 anys. Fa molta pena.
Estic sensible perquè part de la meva feina és evitar la mort. No he de salvar vides tota la jornada laboral, no sóc superwoman i no cal ser megalomaníaca, però deixa molt impotent tant de Trauma care i de vegades NO PODER FER-HI RES. I quan el pacient es jove, a més d'impotent, quedes destrossat.
No parlem de coses tristes.
Anem a l'Spa. Oh, sí! M'agrada molt anar als Spa. No està clar que SPA vingui de Salus per aquam però a mi m'agradaria que fos així.
 |
| Un enemic del poble |
 |
| Misántropo |
Per cert, en el seu moment no sabia què volia dir misantrop (del grec μίσος (miso): jo odio i άνθρωπος (anthropos): home, ésser humà). Us ho linko a la Wikipedia
dimecres, 7 de gener del 2015
Pastilleros
A finals dels '80 i principis dels '90 hi havia els Pastilleros. Eren gent que consumia drogues en forma de pastilles (jo no n'he vist mai cap de pastilla d'aquesta mena). Hi havia allò de La ruta del bacalao que era un camí per discoteques de la Comunitat valenciana on sonava un soroll que li deien àcid o música màquina i es veu que hi havia bastant de consum.
En aquelles èpoques, els venedors mai em van oferir pastilles, tripis ni cocaïna. Em pregunto per què. Devia fer cara de monja, de poc marxosa,...no ho sé. Recordo que em preguntava: "com la gent pot consumir cada setmana? jo no m'ho podria pagar!". Bé, això és el passat molt passat.
Aquesta intro és per dir que fa un mes que sí sóc pastillera. Va resultar graciós que l'altre dia, en un sopar d'aquest que es fan en les vacances de Nadal, vam fer una ronda de pastilles la meva mare, una amiga seva i jo. A veure, era dexketoprofè, però no deixa de ser pastilles.
Dins de la línia de pastilles tinc dos referents en el model de seguir la pauta mèdica. Ja sabeu que sovint parlo dels meus avis doncs hi tornaré. El que va viure 103 anys feia veure que es prenia les pastilles però les tirava a les plantes. L'altre avi, buidava tots els blísters de pastilles dels diferents fàrmacs que s'havia de prendre en una caixa de fusta tallada i cada dia se'n prenia una de forma aleatòria, la que sortís.
En aquelles èpoques, els venedors mai em van oferir pastilles, tripis ni cocaïna. Em pregunto per què. Devia fer cara de monja, de poc marxosa,...no ho sé. Recordo que em preguntava: "com la gent pot consumir cada setmana? jo no m'ho podria pagar!". Bé, això és el passat molt passat.
Aquesta intro és per dir que fa un mes que sí sóc pastillera. Va resultar graciós que l'altre dia, en un sopar d'aquest que es fan en les vacances de Nadal, vam fer una ronda de pastilles la meva mare, una amiga seva i jo. A veure, era dexketoprofè, però no deixa de ser pastilles.
Dins de la línia de pastilles tinc dos referents en el model de seguir la pauta mèdica. Ja sabeu que sovint parlo dels meus avis doncs hi tornaré. El que va viure 103 anys feia veure que es prenia les pastilles però les tirava a les plantes. L'altre avi, buidava tots els blísters de pastilles dels diferents fàrmacs que s'havia de prendre en una caixa de fusta tallada i cada dia se'n prenia una de forma aleatòria, la que sortís.
divendres, 2 de gener del 2015
Any nou
Sempre semblava que hi havia d'haver un any nou però ara ja he vist que algun imprevist pot fer que no hi sigui(pararem aquí el catastrofisme).
Us vull penjar un quadre que m'ha agradat. No l'he vist mai i deu ser difícil de veure per que és d'una col·lecció privada:
L'he trobat arrel d'una app que es diu Dailyart. Altres vegades us penjava peces que havia vist i m'havien agradat, potser ara us pengi peces que m'agradaria veure. (Com les normes del bloc les poso jo, les canvio lliurement).
També us penjo aquest que està al National Gallery i espero veure'l la pròxima vegada que vagi a LND. Té tanta força i transmet tanta energia que el trobo overwhelming.
Us vull penjar un quadre que m'ha agradat. No l'he vist mai i deu ser difícil de veure per que és d'una col·lecció privada:
 |
| A New Year's Nocturne, New York de Childe Hassam 1892 |
També us penjo aquest que està al National Gallery i espero veure'l la pròxima vegada que vagi a LND. Té tanta força i transmet tanta energia que el trobo overwhelming.
 |
| Miss La La at the Cirque Fernando, Edgar Degas 1879 |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)