Fakeaddicts

Resulta que, abans del COVID-19, la humanitat es relacionava a través del que deien la "xarxa social". Era la resposta a moments de solitud no suportada:
- "Ui, em sento sol, mmmm...a veure què diu X a l'Insta?"
No suportàvem els 3 minuts de soledat que tenies sense fer res mentre esperaves l'autobús i ""ens conectàvem.

Connectar amb persones a la vida real és instantani i pot ser dur: et poden generar rebuig, interès, atracció; et poden fer connectar amb la teva tristesa, ràbia, por.... I molts no volem això: volem un món-disney de purpurina i núvols roses on, malgrat un petit mal moment, acaba regnant la felicitat amb raigs de llum grocs i pardalets al voltant.

En COVID-19 ens manté a casa i és una oportunitat per fer-nos addictes a les xarxes. Ja ho hem fet d'anar-nos fent addictes a les coses que ens evadeixen: morfina, heroïna, cocaïna, alcohol, futbol, menjar, sexe i, ara, xarxes. Aplaudir i likes a la gent que va maquillada amb un vídeo editat per a eliminar els mals moments sense que ens passi pel cap que l'influencer pugui tenir hemorroides.

A dia d'avui s'ha vist que és superimportant ser un influencer i mostrar un bolso que val lo que els pares de la nena que s'ho mira guanyen en mig any treballant els dos o ser l'influencer en qüestíó i cobrar per penjar algo el que la teva germana cobra en tot l'any fent d'auxiliar de clínica.
Ara sí, els sanitaris som els heroïs del moment. Lady bug? Wonder woman? Dues especialitats-tesi-master-i-sensecontractefix? No ven, no?

Anul·lats els partits, s'han gastat minuts de tele mostrant com els esportistes entrenen a casa, a la seva CASA, i dient quanta ansietat dóna no poder mantenir la forma per als jocs olímpics o la champions...Al al següent dia, va ser més interessant, ens van mostrar futbolistes com feien un challenge que consistia en donar tocs a un rollo de paper de vàter...

Quan tot això passi no crec que la humanitat ho hagi après. Als sanitaris ens tornaran a tractar com servents amb menyspreu medieval de senyor feudal i els futbolistes tornaran a ocupar la meitat de les notícies: x
15 vegades el temps que es dóna a la notícia de gent que s'escapa del perill i l'agressió dels seus països d'orígen.

La foto és de la primavera passada

Crisis i pandèmies fins que aprenguem què val la pena a la vida.

Sense cap mal auguri i reconeixent l'oportunitat d'aprendre,

Fins aviat!

El civader

En l'època del gluten, el no gluten i la discussió de les pseudoteràpies jo vaig per casa amb un civader.
Que què és un civader (ara no sé si el diacrític de què manté o s'ha eliminat)? És aquella mena de bossa que porten cavalls, burros i mules penja da al coll per poder menjar la civada que porten.
Cosa de burros i mules...
Els cavalls són molt elegants i ajuden a far teràpia als humans...
Els burros han solucionat moltes feines: traginar, ajudara a portar a la Maria al pessebre, fer d'energia calorífica sostenible, també al pessebre, donar feina als que fabriquen enganxines del burro català...
És graciós que, les mules, que també han solucionat molt relacionat amb transport i ramaderia, van ser l'animal que la meva àvia va fer servir per explicar que les dones no havien de viure amb les seves parelles abans de casar-se. Jo intentant explicar: - Vius junts i així, si veus que no t'aclareixes, ho pots deixar. Resposta: - Només les mules es proven!!!

Altres expressions:
- Ves que n'ets de burro!
- Ets més mula!

Tornant al civader: com he de portar crosses per uns dies, per transportar coses per casa porto una bossa penjada al coll on hi fico el que he de menester. I sí, el civader em va bé.

Sé que escric amb censura doncs estem el ple judici del procés i jo parlo de coses banals com un civader. He de dir al món que em coarta l'escriptura el saber que han empresonat gent per rapejar i no a gent per magrejar o mangar diners a l'estat.

Fins aquí la represa del bloc!

F

Tamís: sedàs molt atapeït

Sóc al tren i al seient de davant hi ha la meva gavardina(comprada a un oulet americà fa 4 anys)i, al costat, una bossa de plàstic verda i una de blanca. La blanca a dins hi té uns enciams. És de la senyora del costat que, sorprenentment, encara que siguin les nou del matí, l'alè li fa olor a all (potser fa aquelles coses curatives de menjar tres dents d'all en dejú).

La seva parella és un senyor marroquí. Li ha pujat la maleta i ella diu que només l'ha feta servir dues vegades i ja ser li han trencat les rodes. Allò de "lo barato és car"-LBEC.
Al seient oposat al meu hi ha una parella d'amics joves que s'han trobat al tren. Ella amb sobreprès i ell obès, amb un piercing al nas, una barba tupida i uns auriculars de color vermell. Resulta que és heavy, i treballa en una pizzeria de la què la seva amiga ha dir: "Qui no ha anat a la pizzeria X és un no-sé-quin-insult-modern que ve a ser una barreja entre freaky i cutre...Vaja! Jo no hi he anat a la pizzeria!
Sort que a la dreta, havent superat l'obstacle dels grafittis pintats a la cara externa del tren, hi veig el mar de Vilanova, calmat, que reflexa la llum blanca d'un sol de tardor que encara té força però que avui ha de travessar una fina capa de núvols. Un sol tamissat...

Relajación, supremacia et al

A veure, amb el pesadet que resulta que occidentals histèrics diguin en veu alta "hem d'estar a l'aquí i l'ara!" originat del Mindfulness llegit d'esquitllevi (normalment s'ho diuen a ells mateixos, en to de renyar, amb el front arrugat, enfadats per no aconseguir-ho) resulta que uns dels nuclis de la Relajación era a España, a la Inquisisció.
Us deixo el link que ho explica molt bé però resulta que com l'Esglesia no podia condemnar a mort "relajaba los reos al brazo secular" . Graciós, no? Resulta que la Relajación la practicava la Inquisisció.

Ja sabeu que aquest bloc és lliure de  associació d'idees així que, lligat amb la darrera entrada dels jueus (la conferència dels jueus catalans va ser després de veure una pel·lícula d'un altre jueu, Després de la boira, al Memorimage X) i que aviat hi haurà el dia de la dona, em ve al cap la por que fa la supremacia.

Estrictament tots som iguals però: 
a) Si tu i jo tenim el mateix cervell però tu saps llegir i escriure, pot ser que tu te'n surtis de més situacions que jo.
b) Si tu i jo tenim el mateix cervell, el mateix número d'ulls, orelles, mans i cames però tu ets més fort, pot ser que en una situació de requeriment físic te'n surtis més bé que jo (o que en surtis viu, mentre jo no)
c) Si tu i jo tenim el mateix cervell però tu pots engendrar vida i jo no, pot ser que inconscientment em senti inferior doncs el grau de dispensibilitat en perpetuar l'espècie és diferent. En els mamífers, qui ha d'estar viu més temps per a gestar cadells, alimentar-los fins l'autonomia és la femella.

Per això he imaginat que deu ser el fet percebre l'altre com a superior el que deu generar la por que es tradueix en l'odi de l'antisemitisme, el racisme i el masclisme. Les conseqüències sobre els jueus espanyols en els anys de la Inquisició o sobre els jueus en l'època nazi, l'esclavatge sobre els negres o l'actual racisme i el maltractament a la dona comparteixen uns trets en comú: l'atac per un pusil·lànime que té por i ha de sotmetre, maltractar, torturar o matar l'altre "per si de cas"("per si de cas fos millor que jo").

Desgraciadament, tornant a lligar inquisició i supremacia, resulta que si en els anys d'inquisició sabies llegir o escriure podia voler dir que eres jueu i no interessava...ai las! Tots fent-se els tontos per la por a la Inquisició!. Del 1492 al 1821 són 329 anys...! Això és molt fort! Encara no fa 200 anys d'això. Ai que estic pensant que això em dóna l'explicació un fet que jo havia indentificat: podent ser alfabetitzats, hi ha gent que prefereix ser analfabet; podent ser educats i cultes, hi ha gent que prefereix ser un tap de suro (amb respecte pel suro) i, podent ser nobles o elegants, hi ha gent que prefereix ser cutre i garrula. Voleu dir que tot és la reminiscència de la por a la Inquisició?
Així sí que ho entendria doncs fins ara no em cabia al cap què passava al nostre país on molta gent té accés a la progressió personal i opta per l'opció alternativa.

Amics, AQUÍ i ARA

Fer dissabte

Amb els dubtes de si deixar el bloc definitivament o no, m'he trobat fent dissabte. Avui és dissabte i ahir era divendres (Porque hoy es sábado y mañana, domingo) Vaig anar a una conferència sobre els jueus a Catalunya. La va donar un hebraista, Manuel Forcano, que n’ha fet un llibre. Us volia anomenar algunes de les curiositats.

Resulta que al nostre dia a dia hi ha un munt de costums que tenen a veure amb la por a la inquisició i el “Sóc convers, veus com sí?”.

“Veus com menjo i toco porc”: això ho veiem reflectit a la matança del porc que, es fa pública, mentre que la de la vaca no, i ens ens la mengem igual... O al costum de penjar els embotits a l'ampit de la porta, o a l'ensaïmada (“que amb aquest nom consti que hi ha porc”).

Que ens regalin julivert quan anem a la verdura o al peix  es recolza que, en l'era inquisitorial, era considerat una herba despreciable doncs formava part de molts plats dels jueus i dels musulmans. Llavors, era una mostra de despreci cap a un dels ingredients principals.

O l'exageració de les processons de Setmana Santa. Quan es vesteixen de Natzarè (les teles i el cucurutxo), descalços i amb ciris a cada mà recorda el vestit que portaven els condemnats per la Inquisició ( el sambenito). Perquè haurien de cridar tant la seva fe Cristiana? Doncs perquè va ser un dels llocs on els musulmans hi van romandre més temps i havien de dir “Que consti que sóc convers”.

Treta de QuHist

“Fer dissabte”: treure tots els mobles al carrer i netejar la casa...que es vegi que és dissabte i treballo, que no creguin que descanso pel Sabbath.

Se suposa que anar amb camisa blanca (blanc-pur) el divendres a la nit ser que fossis jueu que està esperant el Sabbath, acusar-te i matar-te. També mirar el cel el divendres nit per si busques la primera estrella o si eres massa llest podies ser etiquetat de jueu.

Ohhh, ohhhh! Ser llest podia voler dir que eres jueu i portar-te a la mort! Ojo!

Ara ho entenc! Des del 1492 al 1834 la Inquisició ens va ajudar a fer un país de tontos! (i seguim)

Els jueus, per religió, havien de saber llegir La Torah, cosa que els feia llegir i escriure en hebreu i alhora, facilitava llegir i escriure en altres llengües. Prèviament a la Inquisició, si resulta que llegien i sabien de números, ocupaven llocs ben remunerats en l'àmbit públic. Què passava? Doncs que habitants amb alts ingressos no contribuïen amb el 10% dels guanys a l'església cristiana, doncs professaven una altra religió, i això no agrada... “Llavors els culparem de coses”. Els van culpar de la pesta (de contaminar l'aigua i l'aire). També van morir molts jueus de la pesta però potser alguns menys...de fet, la seva religió els feia purificar-se abans de les pregaries, per tant eren dels més nets, i es creu que podria contribuir a menys mortalitat.

Titllats d'avariciosos: la usura la feien ells doncs als cristians no se’ls permetia. A més, els jueus sabien de lletres i de números, sembla lògic que aquesta feina la fessin ells. No deixa de ser el que ara, amb el nom de préstec, fan els bancs (i no li veiem aquesta connotació pejorativa).

Bé, doncs amb tot aquesta ràbia podia fer que s'odiessin els jueus i comportar incursions als calls: si mates el teu deutor, el deute s'abolia.

Els nuclis jueus demés grans dels països catalans (Barcelona, València, Balaguer) van desaparèixer el 1391. Quedaren alguns nuclis més petits i molt menys influents en quant a pensadors, cartògrafs, metges, filòsofs, etc. (Cervera, Sta. Coloma de Queralt). Per tant, al 1491 ja quedaven pocs nuclis forts a l'àrea catalana. Quan ve la Inquisició encara mata 400 jueus a Tàrrega però lluny dels 4000 jueus que es van matar en un dia amb la incursió a la Judería de Córdoba.

L'expulsió dels jueus: “Podeu marxar però si veneu totes les vostres coses els diners es queden aquí, o us quedeu i convertiu”. Van marxar els que no tenien diners o els que van saber amagar riqueses (per això quasi no hi ha llibres jueus il·luminats a Catalunya) i emportar-se-les. Els que es van quedar i convertir es van o convertir o pseudo convertir (deien que s'havien convertit però practicaven d'amagat).

Això ens porta a desfer dos mites: no hi ha raça jueva ni cognoms jueus.

A veure, els jueus conversos agafaven una sèrie de cognoms però justament agafaven cognoms de cristians per passar desapercebuts. Així que ja hi havia Ferrer o Sabater abans de la conversió. Només podríem saber si la nostra línia es deriva de jueus conversos si hi hagués un paper que ho recollís com a tal però, a Catalunya, s'ha cremat molta cosa.

Sobre la raça. A dia d'avui, entre els jueus suecs, polonesos o etíops, l'aspecte físic varia. Penseu que al segle VI, quan van venir els jueus del Pròxim Orient a la Península van venir amb una religió amb normes clares, disciplina i havent de fer proselitisme. En front al cristianisme, que no estava tan fort, molts habitants de la península Ibèrica s'hi van fer adeptes. Si els que van venir eren us quants i els Ibèrics s'hi fan adeptes, resulta que els jueus de la Península tenen les cares de la gent de la Península. Perquè sinó després els han de marcar amb la vestimenta? Eren indistingibles.

(No sóc historiadora ni he fet recerca. Són les notes de la xerrada de l'autor que me les he resumit per mi i per a qui li pugui fer gràcia. Si algú creu que he dit alguna cosa incorrecta o insultant que m'ho digui, que ho modifico)

Mindfulness minimalista i altres feres de la la Mediterrània.

Quant temps emprem en coses que no ens aporten res?
Culturalment, alguns de nosaltres vivim immersos en els objectes que guardem com si, de tenir-los en un lleixa, en depengués la nostra memòria. Pot passar que guardem els objectes i perdem la memòria igualment. Llavors només serà brossa per a qui vingui al darrere.
Potser tampoc cal ser tan renovador com renovar l'armari, amics i família cada 6 mesos però entre una cosa i l'altra sí que ens ho podem treballar una mica i aconseguir certa lleugeresa vital.

Us penjo, a mode d'exvot, unes quantes coses que he trobat:

- L'estoig de 7è de bàsica (l'any que vaig baixar de notes i vaig treure un Notable)

- Els cordons "moderns" de les Nike Wimbledon de 7è també

- La meva primera malla d'aeròbic (de l'època de l'Eva Nassarre). Les mitges amb què me la posava eren color verd granota (O-jo!)

Són intimitats bastant freakys però segur que algun de vosaltres també en té alguna.

Beauty and propotrtion

Beauty and proportion és una de les frases que es repetia en la darrera sèrie que he vist. Com no! època Victoriana, amb aquell parlar tan British que em té guanyada des de la primera frase...no puc (i crec que no vull) evitar-ho: això del British em té el cor robat. La sèrie altament recomanable és The Forsyte Saga.
L'enfrontament entre els que es regeixen per convencions i els que es regeixen per sentiments entre els que hi havia un pintor.

Essent usuària, mentre feia rehabilitació, ahir vaig assabentar-me pel damunt que la filla de la Rociíto li ha fet el mateix que ella: ha dit que no volia saber res de la seva mare (o alguna cosa així doncs no he fer recerca per a constatar la veracitat de la informació). Avui, he tingut la sort de sentir una conversa de dos pacients que parlaven dels metges: "Total, pa lo que hacen, si no te hacen ná!".

Aquests dos temes tenen relació doncs avui m'han fet una visita una parella de pintors. Hem parlat de coses normals i d'altres es parlen el món regit per convencions. Cada vegada més crec que el què alimenta l'ànima alimenta el cos. Amb un cos sa o relativament sa aconsellaria que la gent alimentés l'ànima. Ja amb sobretaules amb amics, amb converses inter-generacionals, passejant, observant i apreciant un quadre en silenci ja escoltant o llegint alguna frase que et convida a la reflexió.

Entenc que si tens problemes de salut greus, veure un quadre no et millora però sí que ajuda si, a la vida quotidiana prèvia a la malaltia, buscaves els teus moments per alimentar l'ànima. És aquesta ànima enriquida la que es mantindrà si la resta s'ensorra. Va bé la reflexió per no caure "Como una ola" en el conjunt de crítiques quotidianes improductives i subtilment nocives.

Per fer honor a l'ola us penjo La gran ola de Kanagawa (de Katsushika Hokusai 1760-1849) que és un dels quadres que més m'ha agradat. Està al MOMA de NYC però el vaig veure en una exposició del Japonisme al Museu Picasso. A més resulta que Ramón Casas s'hi va inspirar quan va pintar el saló dels convidats de l'Hotel España).

El quadre le Le Moulin de la Galette és del Picasso.