dilluns, 22 de març del 2010

Colònies industrials

Evidentment que volia fer una entrada on digués Arriba Terribas. La veritat és que no he vist l'entrevista però que no sé quin alcalde/regidor d'un poble d'aquests de l'àrea metropolitana de BCN, de cuyo nombre no quiero acordarme, digués que era mal follada és indignant. L'expressió en sí no m'agrada. Quan la diuen els homes, normalment són maclistes, i també quan la diuen les dones. Però és pitjor ja que elles, durant uns instants són com ells. Sense que jo consideri que això hagi de ser una guerra de bàndols.

Només treu a la llum la misèria educacional del país que està tan generalitzada que inclou a membres que ocupen càrrecs polítics. Gent mal educada i mal formada i amb una escala de valors que, pel que sembla, només dos graons: 1.que els meus no passin gana i 2. tenir el màxim de quartos que es pugui.

Em sap greu per la Terribas i per la gent dels municipis regits per indivius de segons quina calanya. Però és així.
Sí que estic d'acord en que la carrera política requereix formació. No vol dir un títol obligadament Universitari, ja que això implica tenir diners (i més ara amb Bolònia) durant un cert temps i seria com prohibir als Montillas ser president, però sí constatar, si cal amb un exàmen previ, que tens coneixements suficients per a ocupar un cert càrrec: coneixements ètics, polítics, econòmics i socials. Així, a les elecions podriem veure la nota d'exàmen de cada un dels components.
Els que treballen en un hospital necessiten saber una sèrie de coses i ¿perquè no els de l'Ajuntament?

Jo estic col.legiada (on pago 210 euros trimestrals) i, si mai faig alguna cosa que a la comunitat mèdica els sembli inadmisisble, m'expulsaran del Col.legi i no podré treballar. Perquè no passa als l'Ajuntaments?
Que si el Pep "Places" resulta que té un xalet així de gros, que si el següent també té divuit empreses que no saps d'on surten...i no poden tenir un Jet privat perquè és molt gros i es veuria molt encara que el tinguéssis al pàrquing de casa.

Ai fillets, que en realitat volia ser positiva i parlar-vos d'una exposició que he vist al Museu d'Història de Catalunya que va de les Colònies industrials del Ter i el Llobregat.
Pots dir: i això t'interessa? doncs sí. M'agrada saber com afectava a la gent el pertànyer a una colònia. M'impressiona com la burgesia del moment colla els treballadors i es posa a les seves vides fins a generar uns problemes que no tenien precedent.





Si a l'època medieval et mores de gana o de malaltia, a les colònies (1860 més o menys fins l'última que es va tancar cap al 1970):
- Els patrons no deixaven que es caséssin gent de colònies diferents ja que una de les dues perdia un treballador i tota la seva prole.

- Evidentment, si no treballaves no cobraves (bé, això és com jo estic ara...que si em poso malalta m'haureu de fer un pot comú).

- Després del part hi havia com guarderies fetes pels mateixos treballadors ja que, després de 15 dies del part, la dona tornava a treballar a torn normal (12h) i li portaven el bebè pq l'alletés mentre no deixava de treballar.

- Les jornades de 12 hores de nens de 10 anys o l'edat mínima que, sobre el paper podia ser 10-12a., però la realitat era que treballaven als 8 anys o alguns als 5...

- Remuneració diferent entre homes i dones per les mateixes hores (12h) i la mateixa feina (portar 20 filatures) fins el punt que la dona cobrava menys de la meitat que l'home...???¿¿¿???

- Que molta gent gran a qui li falta un dit per la zona de les colònies és perquè se'ls enganxaven a les màquines...o que els falta el cabell perque se li arrencava el cuir pilós amb una de les màquines...



Una nena de 8 anys que estava a l'exposició amb la seva mare, després d'adonar-se que si hagués nascut fa 100 anys hauria pogut treballar 10 hores i anar a l'escola en acabar la feina, va preguntar:
- I els nens rics també treballaven? i...i...i si tenies una malaltia com Sd. de Down?
La guia de l'exposició li va dir que no, que amb Sd. de Down o malalts, no...però no ho sabrem.



El Dani m'ha dit que amb això del treball infantil, a l'inici, quan no hi havia drets, si un nen es posava malalt i no venia, el nen que havia fet el torn previ 8, 10 o 12 hores seguides havia de fer el torn del nen malalt....


Estimats, ha estat bé l'exposició.


Espero que vosaltres també esteu bé, i laboralment també.
R
Confessió: I had a dream....Vaig somniar que em feien Presidenta de Catalunya:
"-Total, pel que queda i amb els marrons que hi ha que ho faci la Rosa"
Però quan feia com un jurament per ser-ho, tothom parlava, ningú m'escoltava i ni jo mateixa em sentia. The End








dijous, 18 de març del 2010

Eau positive

Ô + era el perfum que anuciava el Compte Dràcula en un esquetx del tricicle.

Siguem positius.

Avui us informaré d'una cosa que m'ha agradat: L'Auca del Sr. Esteve, al TNC.

Ho aviso ara per si algú encara ho volgués anar a veure.

Hi ha gent que potser ho troba un toston que parla de la burgesia catalana de principis de segle XX però a mí em va agradar.

No ho recomano en general però si a algú li agrada això del teatre que reflexa èpoques passades no tant llunyanes, maneres de fer les nostres avantpassats, això li pot agradar.

Imatge de la web de El Periódico (que no estic pq em multin)

dimecres, 17 de març del 2010

Modestia apart

Avui m'he recordat que ja fa dies que havia de comunicar als estimats blogreaders o llegidors de blocs un tema bastant poc important.

Aprofitant que l'arribada de la primavera us penjo un dels quadres del món que m'agraden: El naixement de Venus, d'en Boticcelli (com dirien a Girona).







També és bonic el de La primavera (on hi ha un personatge que s'assembla a l'Annabel).




El motiu de fons és que qui no està content és perquè no vol.
Jo ensenyo els dits amb les sandàlies d'estiu.
De vegades he sentit:"És que jo tinc els dits taaan lletjos que no els vull ensenyar".
- Doncs jo tinc els dits com la Venus de Boticcelli i els ensenyo. (es pot constatar el detall clicant el link: aquest)




La imatge està treta de http//google.sites


Besets

diumenge, 7 de març del 2010

Beloved

Ai xatos...que he anat a Londres i això m'agrada.
És una ciutat-ciutat i no una ciutat-parc temàticperalsturistes.
It's amazing. Tot i ser un dels centres del món el carrer és silenciós i no hi ha cartells per tot arreu penjant desendressats...jo que sóc tan endressada...
Em continua agradant d'Anglaterra el Ketchup Heinz i les patates xips amb vinagre...
















però ara he descobert les sopes que fan els anglesos. Mira, sempre hi ha sorpreses! Fins el punt que m'he comprat un llibre de receptes on hi ha sopes i pies. Era en una llibreria que liquidaven. Em va costar 2 pounds. Era una llibreria que, quan hi torni, deurà ser un restaurant italià.
Sí, per Leicester Square hi ha molts italians. Algun pub també té cartell italià...i els anglesos ja no beuen te quasi. Beuen cafè Starbucks o d'altres marques. Oh, my darlings! és la globalització.
Vaig veure que beuen chai tea. És el te de l'Índia que es pren amb llet i és molt aromàtic perquè conté clau, canyella, cardamom i pebre. A mí m'agrada molt però no em pensava que els anglesos canviessin el seu English Breakfast de cap manera i resulta que sí.
Podria passar que hagueu d'aguantar uns quants posts dedicats a LND. Ja sabeu que sóc anglòfila. No hi puc fer res.

Hi vaig trobar alguna coseta graciosa com:
- Una embarassada que portava una xapa amb el simbol del metro que hi deia: Baby on board. Suposo que és perque no l'empenyessin o perquè la deixessin seure. Em va semblar bona idea.
- Un gentleman que, parlant de l'indignat que estava amb la política del seu pais, em va dir que si hagués estat a l'auditori quan el Blair quan va parlar de l'amenaça d'Irak hauria pedut els nervis i hauria dit: How you dare...! Vaja, que per a un anglès, descontrolar-se equival a dir: Com goses! mentre li surt aire pel nas amb una mica de sensació d'enfado. Com que aquí, quan la gent s'enfada és una mica més visceral/maleducada em va semblar graciós.

O alguna cosa curiosa com:
- Des de l'estat proposen si vols acompanyar en cotxe a alguna pesona gran sola un diumenge a prendre el te a casa d'un amic o amiga.
- O, si ets british citizen i vols participar en la vigilància de les amenaces terroristes, et pots apuntar a un entreno i series informador. La propaganda del metro deia: "Quin dia fa l'aniversari la persona que està al teu costat? Tens tres parades". És per a descobrir informació de forma subtil.

Ja us penjaré les fotos.
Besets
R
PD: s'obre la veda de les brontoparaules. Hi podeu col.laborar dient-me-les als comentaris