divendres, 29 d’octubre del 2010

Sobre que lo barato és car (demo)

Sobre la frase que deia el meu avi Josep: lo barato surt car...hi podriem reflexionar anys seguits. Us dóno un exemple de la situació.


Amb un introducció una mica aparatosa en que ens situem en un dia de tardor (d'aquells en que et vesteixes d'hivern però al migdia fas una bona suadeta ja que el sol calenta amb molta diferència respecte a les 7 a.m.)... Bé, doncs sortint de guàrdia de Sabadell vaig arribar bastant cansada a la capital. Entre que fas una coseta i l'altra i que agafes el bus públic vaig arribar vap a les 11 al meu barri.
Em notava una mica cansada però vaig dir-me "va, ves a buscar llet i les quatre coses que necessites". Doncs mentre pensava això intentava aparcar la moto. Com que estava cansada no devia aixecar prou la cama i vaig pedre l'equilibri. No podia ni recuperar la posició inicial ni posar la cama ràpid cap enrera així que em vaig haber de deixar caure com un dòmino damunt de la moto del costat. Vaig quedar comb un sanvitx entre dos motos a terra.
Tot pot empitjorar així que vaig aixecar la meva moto, la moto del costat i , després d'explicar a un sr. que em venia a ajudar que no havia estat res, vaig anar cap al super.
Aquell dia portava uns texans de temporada, gastats però super cool i supercars. Són aquelles coses que una fa quan una es comença a fer gran: et fa il.lusió que et càpiguin uns texans modernets encara que costin un ull de la cara. Doncs dit això se'm va acudir comprar llexiu. Vaig pensar que entre la marca blanca i la Neutrex no podia haver-hi molta diferència (el llexiu és llexiu). Bé, doncs dins la línia del dia de casament, em va caure la garrafa a terra. El llexiu és llexiu però l'ampolla deu ser més dura la de marca. Se'm va acudir recolzar-me la garrafa al maluc i...es veu que tenia un foradet derivat de la caiguda prèvia així que els dos camalls dels texans se'm van tacar de gotes i reguerols de llexiu a discreció. Per 0.49 cèntims...!!!

És una clara demostració científica que lo barato és car.

Pot ser que aviat es tornin a portar els texans tacats de llexiu però a mi ja no em va agradar això als '80 així que tampoc ho portaré ara.

La sol.lució l'he trobada pintant amb un boli les taques (després de gastar-me 4 euros en retoladors amb aquest objectiu).

Estimats, en època de crisi és temptador anar a lo barato però de vegades, ja ho veieu, no és el més barato.

dissabte, 23 d’octubre del 2010

CHOMSKY Y LAS 10 ESTRATEGIAS DE MANIPULACIÓN MEDIÁTICA

És un d'aquells mails que t'envien.
Un cop llegit veureu que englobaria la Belen Esteban, el possible frau del Laporta, els morritos de la Pajín, lo dels toros, lo del seguiment a temps real de la cirurgia de l'obès mòrbid de 260 kg, la sagrada família i el TGV, aquest programa que no he vist en que volen fer una "senyoreta" de noies com de Vallecas (que en el fons estan encantades de dir "ejque").


"El lingüista estadounidense Noam Chomsky, célebre por su militancia política progresista, elaboró una lista de las “10 estrategias de manipulación” a través de los medios. Prescindiendo de las consideraciones ideológicas que Chomsky agrega, las fórmulas de manipulación que sintetiza son, en líneas generales,en forma alternativa y a veces simultánea.

1-La estrategia de la distracción.
El elemento primordial del control social es la estrategia de la distracción que consiste en desviar la atención del público de los problemas importantes y de los cambios decididos por las elites políticas y económicas, mediante la técnica del diluvio o inundación de continuas distracciones y de informaciones insignificantes. La estrategia de la distracción es igualmente indispensable para impedir al público interesarse por los conocimientos esenciales, en el área de la ciencia, la economía, la psicología, la neurobiología y la cibernética. “Mantener la Atención del público distraída, lejos de los verdaderos problemas sociales, cautivada por temas sin importancia real. Mantener al público ocupado, ocupado, ocupado, sin ningún tiempo para pensar; de vuelta a granja como los otros animales (cita del texto Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.

2- Crear problemas, después ofrecer soluciones.
Este método también es llamado “problema-reacción-solución”. Se crea un problema, una “situación” prevista para causar cierta reacción en el público, a fin de que éste sea el mandante de las medidas que se desea hacer aceptar. Por ejemplo: dejar que se desenvuelva o se intensifique la violencia urbana, u organizar atentados sangrientos, a fin de que el público sea el demandante de leyes de seguridad y políticas en perjuicio de la libertad. O también: crear una crisis económica para hacer aceptar como un mal necesario el retroceso de los derechos sociales y el desmantelamiento de los servicios públicos.

3- La estrategia de la gradualidad.
Para hacer que se acepte una medida inaceptable, basta aplicarla gradualmente, a cuentagotas, por años consecutivos. Es de esa manera que condiciones socioeconómicas radicalmente nuevas (neoliberalismo) fueron impuestas durante las décadas de 1980 y 1990: Estado mínimo, privatizaciones, precariedad, flexibilidad, desempleo en masa, salarios que ya no aseguran ingresos decentes, tantos cambios que hubieran provocado una revolución si hubiesen sido aplicadas de una sola vez.

4- La estrategia de diferir.
Otra manera de hacer aceptar una decisión impopular es la de presentarla como “dolorosa y necesaria”, obteniendo la aceptación pública, en el momento, para una aplicación futura. Es más fácil aceptar un sacrificio futuro que un sacrificio inmediato. Primero, porque el esfuerzo no es empleado inmediatamente. Luego, porque el público, la masa, tiene siempre la tendencia a esperar ingenuamente que “todo irá mejorar mañana” y que el sacrificio exigido podrá ser evitado. Esto da más tiempo al público para acostumbrarse a la idea del cambio y de aceptarla con resignación cuando llegue el momento.
5- Dirigirse al público como criaturas de poca edad.
La mayoría de la publicidad dirigida al gran público utiliza discurso, argumentos, personajes y entonación particularmente infantiles, muchas veces próximos a la debilidad, como si el espectador fuese una criatura de poca edad o un deficiente mental. Cuanto más se intente buscar engañar al espectador, más se tiende a adoptar un tono infantilizante. ¿Por qué? “Si uno se dirige a una persona como si ella tuviese la edad de 12 años o menos, entonces, en razón de la sugestionabilidad, ella tenderá, con cierta probabilidad, a una respuesta o reacción también desprovista de un sentido crítico como la de una persona de 12 años o menos de edad (ver Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.

6- Utilizar el aspecto emocional mucho más que la reflexión.
Hacer uso del aspecto emocional es una técnica clásica para causar un corto circuito en el análisis racional, y finalmente al sentido crítico de los individuos. Por otra parte, la utilización del registro emocional permite abrir la puerta de acceso al inconsciente para implantar o injertar ideas, deseos, miedos y temores, compulsiones, o inducir comportamientos…

7- Mantener al público en la ignorancia y la mediocridad.
Hacer que el público sea incapaz de comprender las tecnologías y los métodos utilizados para su control y su esclavitud. “La calidad de la educación dada a las clases sociales inferiores debe ser la más pobre y mediocre posible, de forma que la distancia de la ignorancia que planea entre las clases inferiores y las clases sociales superiores sea y permanezca imposibles de alcanzar para las clases inferiores (ver ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.

8- Estimular al público a ser complaciente con la mediocridad.
Promover al público a creer que es moda el hecho de ser estúpido, vulgar e inculto…

9- Reforzar la autoculpabilidad.
Hacer creer al individuo que es solamente él el culpable por su propia desgracia, por causa de la insuficiencia de su inteligencia, de sus capacidades, o de sus esfuerzos. Así, en lugar de rebelarse contra el sistema económico, el individuo se autodesvalida y se culpa, lo que genera un estado depresivo, uno de cuyos efectos es la inhibición de su acción. ¡Y, sin acción, no hay revolución!

10- Conocer a los individuos mejor de lo que ellos mismos se conocen.
En el transcurso de los últimos 50 años, los avances acelerados de la ciencia han generado una creciente brecha entre los conocimientos del público y aquellos poseídos y utilizados por las elites dominantes. Gracias a la biología, la neurobiología y la psicología aplicada, el “sistema” ha disfrutado de un conocimiento avanzado del ser humano, tanto de forma física como psicológicamente. El sistema ha conseguido conocer mejor al individuo común de lo que él se conoce a sí mismo. Esto significa que, en la mayoría de los casos, el sistema ejerce un control mayor y un gran poder sobre los individuos, mayor que el de los individuos sobre sí mismos."


That's life

divendres, 22 d’octubre del 2010

La Dolce Vita

Ei! que la pel.li és un toston. Té moltes imatges fellinianes, com li toca, i probablement tinguin molt sentit algunes coses però dura més de 2h 40 m!
En realitat no sé quant dura perquè després d'aquest temps el DVD de la bibloteca estava ratllat i no vaig veure el final. És una mica igual ja que eren flaixos a la vida d'un periodista. Cada flaix era una petita història que en si podia ser interessant però si poses 28 petites histèries sense enllaçar es fa una mica pesat.











Aquestes mítiques seqüències no transmeten més que la foto. Un que venera una estrella i ella que no li fa ni puto cas. Sepre mira a l'horitzó. Nòrdica i freda. I ja està.



Res com Ammarcord

Això sí que és la dolce vita

B7

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Banksy

He vist la pel.li del que fa aquest graffiti.
Els graffitis que fa són copsadors perque es barreja innocència i un missatge important.
La pel.li és super bona perquè gasta un humor britànic molt agut (que ja sabeu que m'agrada).
Ve a dir que no qualsevol cosa és art i tampoc qualsevol cosa és un graffiti amb expressió. Entre coses etiquetades d'art hi ha "coses" amb molt menys missatge de alguns graffitis.
Aquí us deixo una mostra de Street art (això és el mur de la vergonya d'Israel) i us convido a veure la pel.li: Exit trough the giftshop.

http://www.youtube.com/watch?v=GTlm6dU2xHk&feature=player_embedded
Per cert, ell tamé ha fet un capítol dels Simpson on tracta l'externalització de la producció de la sèrie a Corea del Nord. No es veurà fins el 2011 aquí però no ens el podem perdre. Recomanat.
B7

divendres, 8 d’octubre del 2010

Estudi científic vs. crítica deconstructiva

M'agradaria avaluar d'aquí a 15 anys:
1. Si els SMS generen artrosi del primer dit
2. Si tant mirar la pantalleta del mòbil i del MP3 ens convida a augmentar la miopia
3. Quant temps s'empra en descaragolar del cables de l'MP3.

Això últim em fa molta ràbia: haber de desenredar cada dia 2 o 3 vegades el cable. ës per això que jo he aconsguit plegar-lo d'una manera que es desenrotlla ràpid. A més el poso en una bosseta (això va dedicat a la Cris).
Actualment al bolso hi porto: un necesser per les pintures, un pel raspall de dents i la pasta, un moneder on hi poso els auriculars, el bitlleter, una agenda clàsica, una Moleskine per prendre apunts de la vida.

Uns dels darrers apunts que he près són "es la primera vez que alguien lanza una arma arrojadiza en la sacrosanta casa de las cortes valencianas".
Ai mare! Trobo tan rància l'expressió. La van dir a les Corts el dia en que un parlamentari va llençar una pedra. Estan aquí al costat, em cauen bé, tenen paraules que m'encanten, però de vegades els valencians(aquests més peperistes-provincians de capital) semblen viure 20 anys endarrera. No hi fa res que tinguin lo del cirquït urbà de formula 1. Si un és ranci, és ranci.
Avui el Guerra ha dit "la srta. Trini" per referir-se a la Trinidad Jiménez. Cutrerio caspós.

Si nosaltres hem de pertànyer a espanya ens hem d'ajuntar amb aquests i això és d'un cutrerio que no se si aguantaré. Senyoreeeta, jo no vull jugar amb aquests nens!

A València tenen el cirquït urbà però nosaltres a BCN vam tenir "La festa del cel" que va fer qusibé el mateix soroll. Vaja, que els de Red Bull paguen una calerada per fer sobrevolar BCN amb avions de piruetes i amb tot el soroll i contaminació que ho acompanya. Va set molt impertinent.
Normalment, el cap de setmana la gent vol descansar. Doncs bé, vaig sentir un soroll d'avió molt fort i vaig sortir corrent a veure si s'estrellava contre la Torre Agbar. Ah! no, resulta que és una activitat de la ciutat que, diguem-ho ara ja, ens taladra a tots als que ho volen veure i als que no.

Els avions feien soroll i l'helicòpter que els vigilava també. A part de la despesa energètica inútil ens val taladrar amb un sorollam molt molest i sense demanar-nos disculpes. A aguantar xiquets que per això és una ciutat.
No, no, no (com diu l'Elna) les ciutats de veritat no ho farien això amb l'ombra del terrorisme tant a prop. No ho faria Sanfrancisco ni Paris ni Londres ni NY ni Delhi ni Benidorm.
Però BCN sí.

Contaminació atmosfèrica i acústica. Abans, la festa del cel era fer volar estels. ¿No s'havia de ser més sostenible i ecoconscient?: pel forro una vegada més.

Tinc pendent un tema molt mono: el tema dels gossets a la ciutat. M'havia quedat penjat des de les vacances d'estiu. A Menorca quasi ningú tenia gos o al menys als pobles. Es veu que la gent ja està satisfeta amb la vida que porta i si vol anar a passejar ho fa sol, no necessita el gos. O potser el ténen per anar a caçar.
A BCN la gent necessita gossos perquè tohom se sent tan sol que n'han de tenir un per que els tregui a passejar i poder fer-los-hi la genuflexió per recollir-li la caca calenta. Hi ha una opció que la gent ha pres com norma: quan plou "no cal recollir-la ja que la natura ho rentarà". És llavors el dia en que relliscaràs i quan assequi la pluja sertiras aquella flaireta humida que vé de terra. Els efluvis: "Eau de Barcelonne".

Sempre millorant la qualitat de vida de BCN...sense parar.

Bé, de segur que tinc coses pendents a dir però ara no em vénen així que tanco el post.

Besets

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Pipes amb gust de menú burguer

La revista Clara, on habitualment pretenen donar algun consell de dieta sana i tot això per que la gent es senti bé (al menys mentre ho llegeixen i fan un pseudomigpropòsit de fer-ho), expliquen que hi ha unes pipes amb gust de menú burguer. Això és una pipa amb gust d'hamburguesa, patates fregides, quètxup i maionesa? Ai, que potser té gust de pipa i tot. Bé, és una pipa creada per a captar el públic adolescent...que no quedavem que un de cada 4 adults era obès a Espanya? Fills meus, no ho arreglarem.
Aquesta setmana passada operaven, a bcn, a un noi de 260kg.

L'obesitat mata. És veritat. La fam mata però l'obesitat mòrbida també. Si ets obès i tens una infecció de segons quin grau pot ser que no se'n surtin. Per no parlar d'altes afeccions: diabetis i els seus infarts, SAOS, si se'ls acudeix fumar...

Tot col.labora. Es pot al.legar que la població no té informació que l'obesitat i fumar poden matar i combinar-ho amb la cosa que la gent, genèticament pot estar addicta a alguna cosa (ja fumar, ja menjar).
És clar, el fumador total o l'obès mòrbid no tenen la culpa de ser-ho. És com si ells no governessin el seu cos, com si fós un ent aliè que els porta a fumar o menjar en exés, com si no coneguéssin la definició de termes com la voluntat, l'esforç, el sacrifici i la repressió que ha d'exercir un sobre un mateix si es pretén deixar o disminuïr el consum o la ingesta.
És ben occidental i modern justificar-ho així. Seria massa budista o ioguístic dir que no cal el tabac o menjar en exés per intentar pal.liar les ansietats generades per la vida. Que una mica de reflexió o esport hi poden fer molt. No, això no ens interessa: voleeeem pipes menú-burgueeer!

A partir de quan es responsabilitzarà cadascú de la seva salut?
Segur que no em votarien si proposés un carnet on constés quans avisos tens després d'un infart que no hauries de fumar i les vegades que t'ho passes pel forro.

Repetidament les meves idees polítiques no són populistes. Així que aquest any no em presentaré, tampoc. No podreu votar el PPIFCB: Partit Per Intentar Fer Les Coses Bé.

Aneu pensant a qui votareu...

Besets