Rèquiem de Champions

Com vaig riure amb un article del Monzó en que guarnia el seu gos- Tic - amb tot de llums de l’Ikea dels quals en deia el model (normamlent amb alguna dièresi) i el preu.

Aquestes dates que són festes de Nadal no em semblen del tot malament. Assumint això suposo que no em puc considerar del tot laica. M’agraden les nadales i m’agrada la reunió del dia de Nadal…la mare caaanta i el fillet dorm… i se’m fa una mica pesadet això de treure-li en nom de Nadal a aquest dies d’hivern. Ja les festes de la Mare de Déu de la Mercè són les festes de la Mercè, les de Sta. Tecla, la Tecla i les de la Coia i les de la Laia…així com l’Hospital de la Mare de Déu del Mar és l’Hospital del Mar… som una mica pesadets…

Així com la involució que significa traduir les pel·lis…al castellà ara resulta que les volen en català…per sentir als artistes parlar en Xaba prefereixo que m’ho deixin en anglès, suec o el que sigui. Com us penseu doncs que a Suècia i Noruega la penya parla tant bé l’anglès?

…ram-pa-tam-plam que les figues són verdes…

He de confessar que aquest any passat, a la declaració de renda, vaig posar una creu de donació a fins socials i també a l’esglesia catòlica tot i que no em sembla bé fer discriminació positiva a una cosa generalitzada com la declaració. No és que a mí em doni moltes respostes l’esglesia però si en pot donar a algú i ens evitem algún apunyalat pel carrer tot això que guanyem. La veritat és que vaig pensar en els latins kings que vénen i que són algo més religiosos que els d’aquí…potser les seves mares inenten que es facin menys mal.

I no només això. A part de les respostes que pot haber donat a algú, tot el que s’ha fet de música relacionat amb la religió trobo que no té preu. Mireu sinó com encara avui dia es copia l’esperit religiós en cançons com l’himne de la Champions.

Per avui em planto aquí.

*Si hi ha certa curiositat per què és la foto: l'esglesia alemanya de Stockholm...una tardor

Bacallà

La meva tieta per dir que algú és un idiota diu "És que és un ninot!".
Bé, doncs ara us comunico que el meu mercat: el Mercat del Ninot està en obres. Em fa pena perque segur que a dins hi haurà un Caprabo i una botiga de Xuxes i no serà el mateix.
Amb la remodelació desapareixerà una parada de bacallà que era molt antiga. Semblava dels anys 50. Era molt bonica: amb lletres de ferro (ara ja rovellat) i amb les piles de marbre,... el que passa és que una vegada que hi vaig anar a comprar, la venedora va arrodonir a l'alça! No m'ho havien fet mai això! De 2,40 va arrodonir a 2,50. Evidentment no hi vaig tornar més. Em va saber greu perdre'm el fer la romàntica mentre comprava bacallà en una parada d'època però la pela és la pela i la insolència és la insolència.

Per la resta, la Pilar del pollastre ja es va jubilar fa uns anys i va deixar la parada a una noia jove que posava flors sintètiques de color fucsia entre els pits de pollastre però a l'hora de desossar el pollastre més aviat era destrossar...o sigui que això, sumat al documental Feed the World on parlava de l'engreix intensiu de l'aviram i el bestiar, van fer que menjés menys pollastre.
Els del costat crec que tornaran. És un senyor de galtes vermelles que ven olives que no sé com es diu. Per cert, les alboraies són les meves preferides.
Després hi ha aquells dos germans malcarats, que només parlen en la lengua madre, que crec que també tornaran ja que eren els únics que tenien alfàbrega, menta i cilantre fresc i crec que tenien clientela assegurada.

Hi ha moltes coses que hauran de quedar al record com la parada de bacallà, el fred fosc que feia dins el mercat un dissabte a les 11 del matí de tardor o la sensació d'immensitat que tenies quan miraves amunt, cap a aquell sostre tant alt que només et podia recordar al d'una església.

Amb els mercats ja hi sabeu que hi tinc una certa afició. Deu venir de petita quan anavem a veure als meus avis a la parada. Un cop passada l'olor de patata i vedrures podrides dels cubells de la brossa, era molt divertit. M'agradava pesar-me a la bàscula de majoristes (la que hi havia a terra) i veure com l'agulla marcava diferent segons el que féssis. El que més m'agradava (Vigila que et faràs mal!) era passejar-me amb el carro vermell que agafava les piles de caixes. A mi m'agradaven els vermells, els grans: tenien una palanca perque amb el peu obrisis i tanquéssis els ferros laterals prensors de la caixa que, de totes les de la pila, tocava a terra. Com que era molt obedient em mirava la palanca de ferro rovellat i pensava: i si em faig mal amb aquest ferro m'agafarà el tètanus... (l'amenaça que et deien perque els féssis cas)...
Com lamento a hores d'ara tanta obediència...
L'obediència no és més que inhibició. Té sentit per marcar una mica d'ordre però en el meu cas va ser una mica massa.
Encara puc recuperar el temps pedrut però els de la fruita de Lleida, que en tenen un, em mirarien una mica rara si els demano el carro perque em passegi algú.

Avui també m'he recordat d'aquells caramelets de la farmàcia que eren boletes petites de colors. Perles. M'agradaven les de menta i les de maduixa (de mente i de frese). Recordo que algunes tenien les dues petites esferes que no es corresponien simètricament. També recordo que s'enganxaven a les dents...
Mira, ho escric aquí per si algún dia no me'n recordo.

Per cert, un home que va passar per davant de les obres es queixava (com dient : no calen tantes obres):
(...) el Partenon, ben destrossat que està i no l'arreglen!

Som així!

Xurros de xocolata

Hi havia una vegada una noia que tenia curiositat per diverses coses. Resulta que les fonts que podrien apagar la set de la seva curiositat estaven una mica allunyades del camí marcat. No sabia com mantenir-se al camí i alhora trobar les respostes...Com que va veure que era impossible va sortir del camí, a treure el cap allà fora, a risc de predre's.
La veritat és que no es va perdre. Per sorpresa d'ella es va carregar d'informació i així va guanyar una autonomia. Va resultar que podia entrar i sortir del camí quan volia així anar a les fonts totes les vegades que li vingués de gust...i no passava res.

Ara, que ja han passat molts dies m'he retrobat amb una de les fonts. Vaig coneixer la Nazarin fa uns 8 o 9 anys en un curs de la Casa Elizalde que es deia "La sexualitat i la dona en les diferents religions"...Mare de déu, que freaky, no? En lloc de fer un curs útil com el de Coaching o hedonista com el de Tast de vins resulta que m'apunto a ...això....

Resulta que és una persona molt complerta com a individu que pensa i que forma part del món. És politòloga. És iraní i va haber de venir a viure aquí als anys 80 abans que n'hi passés una de grossa.

Entre les explicacions que suposaven els temes del curs, ens explicava coses d'Iran que jo no veia ni sentia per la tele. Ens va explicar que no en sabia res de la seva millor amiga allà a Iran...que la útima vegada que havia parlat amb la seva mare li havia dit que estava a la presó i que ella li portava pasta de dents amb pastilles anticonceptives a dins...Enteneu què vol dir això, no?

Em va agradar molt coneixer-la. Vaig pensar que m'agradaria poder xerrar de tant en tant amb ella però no se'm va acudir com. Si fes tertulies o algo així... Bé, em vaig capbussar en la meva feina que és humana però no humanística i li vaig perdre el fil.

L'altre dia vaig veure un cartell que anunciava que ella feia una xerrada en un local.
El local, no t'ho perdis, era un antic taller sense ventilació ni finestres que es deia El telèfon roig. L'aspecte era d'aquell local no sé si d'anarquistes, punkis o què per davant del del qual jo haia de passar de petita en anar a l'escola tot ple de pintades i A d'anarquia i gent amb cadenes bevent cervesa a fora.
Ara ja no es porten les cadenes ni les pintades tant grolleres. La cervesa es manté.
Doncs allà hi erem: jo i unes 6 dones d'aquestes benestants de l'Eixample i un parell de noies que devien estudiar sociologia o polítiques, un senyor i els membres del Telèfon. La xerrada anunciada per error "La dona a l'Islam" resulta que era "La dona a l'Iran" i va ser super interessant.

Els ho agraeixo als membres del Telèfon Roig.

Han passat molts anys ni la Nazarin, ni el Monzó o la Echevarria són amics que jo tingui a l'abast per fer petar la xerrada un dissabte a la tarda però al menys ara tinc el seu blog. Aquí us el deixo: Nazarin Amirian

Espero que el disfruteu

Aquí hi ha dos còmics de dones iranis que poden ser un bon regal:


NYLON ROAD de Parsua Bashi

PERSÉPOLIS de Marjane Satrapi








Besets

R

PD: Evidentment el títol no té res a veure però si poso una cosa bona potser és més fàcil inicar la lectura que si ho titulo algo com "Reflexions sobre Iran".

j'adore

Amb el joc de paraules que coincideix amb Xador us diré alguna cosa suelta:

Sabeu que a l'Iran són musulmans però no tenien les costums àrabs? Aquestes han estat imposades pel règim islamista que mana actualment. Als anys 70 les dones portaven pantalons i faldilles i anaven amb el cap descobert.

Sabieu que la primera lapidació a l'Iran va ser als anys 80? Originalmen està a la bíblia (allò de "qui no tingui culpa que llenci la primera pedra") i no era un càstig autòcton de la zona però els que manen ho han imposat i ara s'ha de fer.

Sabieu que unes 400 persones (amb 400 vides, 400 cervells que pensaven i cors que estimaven) han estat executats en els últims 4 mesos (habitualment la forca i en públic).

Sabieu que la idea que el país pateixi internament ja deu convindre a alguns...i, és clar, "no se'n poden ocupar" de cosetes com que a l'edat legal per a casar-se les dones (és a dir, nenes) s'ha baixat a 8 anys i 9 mesos...tal com diu l'alcorà que em sembla que va ser escrit fa alguns anys....?

Es necessiten les forces per fer altres coses com ara al.legar que els talibans s'han de reduir...Ben mirat, ¿tan costa que la superpotència mundial (amb totes les armes que tenen i un exèrcit professional que estan com a toros) pogués resoldre el problema dels talibans (esprimatxats i bruts) si de veritat volgués?

No, que pateixi internament Iran no els preocupa a aquests "sol.lucionadors" que són els USA. Necessiten parlar amb Iran però de temes que el relacionen amb l'exterior (digues-li petroli) i els és igual les minúcies internes. Per això no cal matar's-hi.

Es veu que volen liar-la a Pakistan, així els debiliten es poden repartir el pastís...i li donen un trocet a la Índia...i la Índia s'ajunta amb USA per anar contra Xina...

Enceto la idea però ja us donaré eines per a desenvolpar-ho.

Per cert, el perfum J'adore té una noia rossa molt maqueta que porta un emblema del patiment femení una vegada més: porta aquells anells del coll que desatriculen les vèrtebres i debiliten la musculatura d'unes dones tribals de no sé quin pais...al.legant que així son més belles...Ai, fillets!





Apa, només 5 cèmtims
R

PD: Tenia la idea Freaky d'imaginar-me les dues carabasses que he comprat per fer-ne crema fent una manifestació on elles portéssin una pancarta que digués que elles celebren la Castanyada...volia fer tot el muntatge i una foto però us estalviaré aquesta sorprenent natura morta...

Quin títol posarieu?

És la Maricel Chavarria que escriu un article on declara obsolet el mite de l'adolescent provocadora. Ve a dir que la Lolita no era una nena que feia ús dels seus encants incipients com a dona per a seduir un senyor. Era el senyor que no es podia aguantar i que tergiversa la situació de la manera que, si ella és la provocadora, ell resulta ser una víctima. Us volia deixar l'article però és "de pago". Us connecto amb el link. S'ha de dir que aquesta Maricel escriu bé.



I vull parlar d'això avui que he llegit un altre article del Mario Vargas Llosa que també està força bé. Va de perquè es prenten aconseguir impunitat en situacions que, per se, no són tolerables però si les fa segons quin pallasso...potser ens ho pensariem.

Podries ser bon cuiner, fer plats meravellosos, saborosos i selectes però això no t'eximeix de la responsabilitat que tens com a ésser humà...

I això va per tu Polanski...que facis bones pel.lis no t'eximeix de la responsabilitat...xato, ...i si resulta que tens més de 70 anys nosaltres no en tenim la culpa ¿saps? el temps passa per tots i l'edat només és això: temps acumulat.
Com tots morirem, la gràcia és morir tranquil amb un mateix. En cas que estéssis tranquil i no pensséssis que has fet alguna cosa malament estem de sort ja que hi ha gent per recordar-te o potser fer-te saber per primer cop que hi ha coses que no s'han de fer, no perquè ho diu la llei, sinó perquè repercuteix sobre persones que no es poden defensar ja sigui per edat, per físic o per immaduresa mental tal com toca de ser d'immadur quan tens 13 anys.
Us dixo aquí l'article del Vargas Llosa (aquest no és de pago... i val la pena)

Per cert, és curiós que un dels homes masclistes que tinc al voltant per qüestions de feina està molest amb això del Polanski perquè ell té una filla d'una edat similar...potser deixarà de ser masclista...t'imagines?

Tancaré el post lloant els homes que tinc aprop on s'hi inclouen els meus amics i algun familiar molt proper que sí respecten les dones.

Així que sí que estimo els homes que estimen les dones.

Tinc sort que m'he pogut rodejar d'ells...alguns ha estat per casualitat i d'altres per elecció.

Ale, besets

Lo del Millet

Que és que em sembla molt fort! És fort que hagi mangat quartos. És fort que molts xupessin del bote. És fort que que no l'empresonin ja que si li toquen la moral ell cantarà moltes "cançons" que alguna gent no vol sentir ja que es veurien esquitxats....

És irònica la paraula RESPONSABILITAT quan a mí em demanen responsabilitat pels meus actes a la feina (que -digue'm-ho així- al damunt són fets amb bona intenció i bona fe) i als altres no.

No demanen responsabilitats a les ments pensants i efectores de la Bombolla immobilaria...ni tampoc al Millet i els seus acòlits. Crec que d'aquesta tropa molts s'haurien de quedar en calces però no passarà.



Resulta que referent a la Grip A jo tinc una Responsabilitat social de realitzar totes les mesures per eviatar el contagi... Que us en sembla del terme responsabilitat social? Som graciosets, no?

I la part el que és pitjor és que hi ha altres Millets que tenim al voltant i van sueltos....

Si és que la gent normal som uns pringats. Sóm els peons que es sacrifiquen i resulta que la pèrdua és una pèrdua d'importància relativa.





Ale fillets, agarreu-vos els matxos que això de la crisi en forma de W només ha fet la primera baixada. Ens espera la segona vall de la W que serà més baixa.

Besets

Contine trazas...

Pels al.lèrgics als fruis secs hi ha una frase que trobes en un munt de caixes de galetes "puede contener trazas de cacahuete,..." així es cobreixen en salut i no tenen la responsabilitat de fer una cosa pura.

Resulta que "traza" és la paraula que va fer servir el meu avi en aquest context: després de berenar la seva ensaïmadeta i cafè amb llet es va dedicar a plegar el mocador de butxaca (de roba, és clar).

Té quasi 102 anys i com que hi ha gent que li parla amb casellà ell, ara, m'hi parlava a mí:

- Señora, no tengo "traza" para "doblart" el pañuelo...

- Avi... que a mi em pots parlar en català

- Ah...! que bé doncs, no?

La veritat és que no em veureu amb l'Estelada en forma de capa com si fós el Superman-Superestelada, en aquest cas- però sí que m'agradaria viure en català.

No vull viure en rus, polonès, romanès, àrab ni urdu...ni en castellà

No vull que quan jo sigui vella i estigui malalta hagi de dir:

- Me duele la panza por aquí al costado, es que me he manjado un préssego...

Tinc ganes de viure i, si cal, enmalaltir en català. Suposo que la Geli ja farà mans i mànigues perquè això no sigui així...

O sigui, que tenim dos opcions:

1. Aprendre les parts del cos, les malalties i els menjars en els idiomes de les nacionalitats dels metges que es contractaran al vostre barri (si dieu cacahuet et diran "¡Usted quiso desir maní...!" i et pensaràs que tú comences a no recordar les paraules)

2. Cuidar-vos molt per no enmalaltir i no haber de recórrer als metges





Vaja quins consells, no?

Apa, petons

(Ja sabeu que això és el Montsant, no?)

Kiss Kees?

És el Kees van Donguen. Un pintor holandès més aviat desconegut que, en viure a París, es va fer amic de Picasso. Vaja, van compartir estudi i tot.

Va col.laborar en el Fauvisme una mica esqüeta i tardanament. Després es va dedicar a fer 4 pintures per ricachos i després, a anar de festa...

Una de les seves frases "La pintura és l'art de la mentida"... al final, es dedicava a pintar dones llargues i primes i va fer anar una frase del tipus: a les dones: les allargues, les aprimes i les cobreixes de joies i ja estan contentes...

En fan una exposicó el museu Picasso que s'acaba aviat però està bé.



Aquí us penjo els quadres que més m'han agradat


Les lluitadores de Tabarin

I tango de l'arcàngelTotes dues © Estate of Kees Van Dongen.

Aquestes no són eminentment Fauvistes com es por veure...


I aprofito per recordar a l'estimat public que les dones normals són més aviat així
Com "Dona amb el xal"
o "L'amor captaire"


Aquest és de Europress





Que ens fan creure que és possible tenir els malucs rectes i gastar pantalons també rectes essent dona amb les hormones normals i sense transtorns alimentaris...

I a ells els fan creure que si elles no estan així...és perquè no es proposen tenir "bon tipo".
Ells compren i conseqüentment elles també i fan dietes i purges i ...vés a saber...

Seria bò que ells no compressin la idea.
Seria bò que elles no es deixessin influir.

És bò que jo encara coneixo algun dels homes que els agraden les dones normals (això va per tu Txenxo!!)

Ale! adéu siau
R

Discovery Channel

La Chari, la veïna que en el seu moment va generar l'entrada al Absolut-blog de l'Elena de "Los buditas japoneses" comprats a Canàries, també és mussa per aquesta entrada. És una senyora vídua que té la seva vida al barri on he viscut els darrers 10 anys. M'explica coses dels seus "achaques" i del que li diu el metge i del que no li diu i no sortim de disgustos que oscil.len entre la seva artrosi i la depressió del seu gosset. Bé arribats en aquest punt, com que sé que té una terrassa d'un àtic de l'eixample li dic:


- Chari, mujer, ponte cuatro plantas que te van a animar la terraza...aunque sean geranios que crecen solos...


- Ay, Rosita, yo ya trabajé mucho en el jardín de la torre...y ahora ya no quiero trabajar más. A mí ya me gusta ver los álboles y las plantas en la tele, en esos documentales de naturalessa...



Sí, ella és gran i té el dret d'encarxofar-se al sofà quan vulgui. La veritat és que ja fa exercici caminant per tot arreu amb el gos. Però no creieu que correm el risc de veure coses superinteressants pel Discovery Channel i que no descobrim el nostre entorn més proper?



Açò és un xiringuito...

Com ho farem perque les generacions eminentment urbanes es "menegin d'es sofà" com diria na Teresa?




Us he deixat abandonats durant un temps. La veritat és que a l'estiu tota cuca viu però el meu cervell sembla maionesa Hellman's i no he pogut escriure. Em vaig quedar pensarosa, pendent d'escriure alguna cosa sobre misoginia... no ho vaig fer. De totes maneres, com que és una cosa negativa, ho deixaré per quan torni a tenir un impuls reivindicatiu.






...de Formentera

Glamour

La Farrah Fawcet es va morir. Resulta que la seva mort ha quedat a l'ombra ja que hores després moria el Michael.

El món del glamur...

És glamurosa la Sra. Margarita María Pintos?

Aquest deu ser el nom artístic o el real?

La petita foto de El País no em permet veure si té pròtesi de mama, porta sabates de M. Blahnik o bolso de Prada però el que diu i com ho diu sí que és interessant.

Quantes teòlogues coneixeu?

Bé, aquesta senyora em resulta respectable i com que l'escrit sembla interessant aquí us el deixo per si no vau llegir el diari el dissabte 28 juny.

El veí de sota a la mateixa pàgina era un senyor que no si si va de Hugo Boss però també el podriem posar dins de la secció de "Gent probablement no glamurosa pero probablement molt més interessant"(GPNGPPMMI). També us el deixo aquí.

Probablement no ho pengi avui ja que us he de donar latència per que llegiu els altres escrits. Ho penjaré quan em sembli bé així que no us estranyi el decalatge de dates.

Fins ara

R

3rd and last stop

Que a Colòmbia maten caperols que defensen la seva terra. Per mantenir-se segurs han d'acabar desplaçant-se a la ciutat on malviuen fins que intenten retornar sense cap suport ni garantia de protecció pel govern. Es veu que les matances de vegades són amb armes de foc però d'altres amb matxets o serres elèctriques...



I una de molt forta... la dels nens soldats d'Uganda. Night commuters és com s'anomemen els nens que van a dormir a uns casalots vigilats per ONG ja que, si dormíssin a casa, els segrestarien. Els segresten i els preparen per a ser nens soldat. De vegades, per comprobar que valen com a soldats, que són capaços de fer coses fortes, fan que matin al seu pare o agafen a dos germans i li diuen al gran: - Mata el petit, si no el mates ell et matarà a tu i sinó, us matarem als dos...
Les nenes soldat, a més de cuinar, al començament, o matar, més endavant, han de fer de serves sexuals als soldats...



No crec que psicològicament es pugui reparar mai aquest mal. Quan els nens que han sigut nens soldat ho relaten tenen una cara inexpressiva i només a alguns els cau una llàgrima. És tant l'horror i el dolor que no poden fer cap expressió facial al respecte.



Convidats a la reflexió esteu...

Segona parada

No us vindrà de gust ja que són coses "no apetecibles" però la pel.li impressionava en veure els testimonis de les violacions repetides a dones de República democràtica del Congo. Van a un poblat, peguen als homes, alguns moren i elles són violades repetidament entre 5, 7 ,10 soldats...

Seguia amb la poca investigació que hi ha respecte l'únic fàrmac que cura la malaltia de la son. Es veu que el mateix producte evita que creixi pèl: llavors sí que s'ha investigat. Em sembla que la pel.li anomenaba que actualment s'està investigant en 1800 productes per aprimar....

De viatge

De viatge us portaré, en els pòxims posts, per una pel.lícula bona que vaig veure per la TV3. Produïda pel Bardem i amb Metges sense fronteres com a fil conductor, s'anuncia com Invisibles i denuncia situacions bastant impressionants que no passen a les nostres vides...i per això sembla que no existeixin...ojos que no ven...
Comença amb una noia Boliviana que treballa a Barcelona: al matí, al geriàtric i a la tarda, cuidant dos nens que tenen tots els joguets de l'imaginarium (fets a xina). La seva família es va morint de malaltia de Chagas.

Ho exposa de la següent manera: resulta que hi hi una xinxa que és la que transmet el Chagas que neix i viu en les parets d'adob.
- Qui té parets d'adob?
- Els pobres.
- Afecta als turistes?
- No.
- Cal que les empreses farmacèutiques investiguin per a trobar un tractament per al Chagas?
- ...Si són pobres no podran comprar el fàrmac...no hi ha quartos...no hi ha investigació (en el moment de la pel.li no hi havia línies d'investigació però ara en hi ha dues de preclíniques a càrrec de Metges sense fornteres).

Hi ha ironies: Trypanosoma cruzii i "crucero" no tenen res a veure.

Va, un toc d'humor:
Avui, al mercat de Reus, després de sentir la frase:
- La que sabe se lo queda! Venga nenas! La que sabe se lo queda! (Evidentment jo me n'he quedat dos...de fos el que fos... )
he sentit una mica de conversa d'uns altres:
- ¿Dónde fuisteis de viaje?
- A Marina d'or!
(...) i ja no he escoltat més...

Continuaré...
B77
R

P.P.P.

Pidolaire Profesional Plastificat...
...és el que he vist avui per carrer. Un home d'uns 43 anys, d'aquells que fan panxa i que tenen 2 braços i dos cames que sí funcionen...vaja, dels que podria treballar carregant mobles, ampolles de suavitzant, senyors grans que no es poden valdre per ells mateixos.... bé, doncs aquest és un pidolaire professional. El seu horari és de 10 a 13h i treballa al costat del forn de pa (simbòlic que "no tengo ni pal pan de mis hijos"...i jo, resulta que no tengo hijos de tant treballar...) bé ho fan perquè et sentis culpable...ai! quasi ho aconsegueixen. El Professional en questió portava un din-A4 plastificat i amb la seva foto impresa en colors...on hi deia que por el amor de Dios deme algo, bla, bla, bla y que Dios le bendiga.... Lo del plastificat és bona idea ja que així no s'arruga ni embruta el paperet i, si treballes els dies que plou, tampoc se't mulla.


L'altre dia, ara que fa bon temps, hi havia una sra. d'aspecte de gitana romanesa amb un bebenet de uns 2 mesets...molt quietet el bebenet...¿no us estranya que els vostres fills es moguin i plorin i no aguantin la calor i els nens que porten els pidolaires estan quiets, quiets, quiets...? No dic que sigui la gent d'aquesta ètnia ni d'aquest país ho facin però es diu que hi ha un recurs que s'usa que és el següent: donar antihistamínics als bebenets i així els agafa son s'estan quiets durant la "jornada laboral" de pidolaire...us ho podeu creure o no. Jo no en tinc proves que demostrin que això és cert però sí sé que els bebenets es mouen.

En castellà es diu pedigüeño que sempre m'ha fet pensar en pingüino. En anglès es diu beggar (de beg: rogar) que no només demana sinó que prega...encara sona a més sotmès.

Ale, besets

PD: Bé, que la ecobola m'ha canviat la vida no és del tot cert però sí que m'ha sorprès i això em fa gràcia.

ECOBOLA

Les coses que et canvien la vida de veritat, són decobriments com ara la ECOBOLA...no és un nom molt glamurós però el que fa sí que n'és: renta sense sabó!
Es tracta d'una bola de plàstic que a dins té boletes de ceràmica que gan que es generin ions i que la roba et quedi sense olor i neta. Exactament les taques o llardarades no marxen si no hi poses una mica de sabó local però per la resta va bé.




Jo crec que no en fan propaganda ja que tancarien alguns els que es dediquen a fer detergents i això, deuen pensar, no pot ser...és com lo de la llei antitabac: es recapten tants quartos dels impostos del tabac que, encara que generi problemes de salut/morts no surt a compte esforçar-se a aconseguir disminuir el consum. "Va disminuirem una mica el cosum perquè sembli que fem algo però no massa que sinó no hi haurà recaptació!". Sí senyors, les coses van així. Tant de bo realment als locals no s'hi pogués fumar.
A d'altres països mediterranis (=de moral una mica laxa per allò de "Nosaltres arribem tard perquè som mediterranis", "no paguem a l'autobús perque som mediterranis", "escopim a terra...", "ens colem...", "mentim en l'edat per entar als museus d'Europa..." ) com ara Itàlia s'hi han posat ferms (F.E.R.M.) amb aquest tema i no deixen fumar als llocs. Sí, sí, molta crisi però la gent no paga 3 euros per anar al metge però sí per comprar un paquet de tabac...no nem bé.

Es veu que també existeix això dels ions per a la dutxa, el rentaplats,....

Tinc 3 preguntes:
1. Algú em pot explicar com és que l'olor d'all dels dits marxa si la fregues amb un ganivet o algo d'acer?
2. Què és més sostenible: encimera de marbre, resina, silestone o conglomerat?
3. Sabeu d'alguna marca de encimeras de vidre reciclat que sigui de per aquí (n'he trobat una però és a USA) i a una de valència només tenen encimeras blaves...

Gràcies
R

Candy Bill

Resulta que vaig guanyar un premi al final de la residència. Es tractava d'un premi obtingut per votació de tots els residents (la majoria de medicina). Hem van atorgar el premi "Como me pique te meto"i el premi en questió era una espasa de plàstic com de Xena la guerrera....potser m'he passat en inentar no semblar massa bona persona/bleda. Potser m'he passat tant que ara estic a l'altre extrem...Bé, ja se sap que la humanitat fa moviments pendul.lars. Si he anat d'un costat a l'altre ara potser em podré quedar al mig i descansar i viure la meva vida plàcidament...t'imagines?




Fa una setmana que visc la resta de la meva vida. És la meva vida d.r. (després de la residència). No m'ho puc creure...en veritat no m'ho crec fins que no tingui un paper en castellà del Ministerio que ho certifiqui. No deu faltar gaire.








Estic canviant?

TB

Ahir, a la piscina de l'Atletic club Barceloneta sentia xerrar els homes des del vestuari de les dones. Era a l'hora dels jubilats, a mig matí. Se sentien veus de senyor gran que primer parlaven de l'Espanyol: no hi vaig parar massa atenció. Després la cosa va anar cap a a cantar Els Segadors...?! ...com a caçó de dutxa?!
Això em recordava que dies enrrera, quan el Barça va guanyar la Xampions, hi havia dues dones que, a les 6:40 del matí, als Ferrocarrils Catalans que em portaven a fer un curs a Sabadell ....:
- Pues yo, a la bandera del barça le puse unas cintas pero como tengo el balcón de mármol no tenia donde atarlas.
- Y ¿cómo lo hiciste?
- Pues nada, cojí unos plomos...
- ¿Tienes plomos?
- Sí. Mi marido y mi suegro pescan...y le puse unos plomos en la parte de abajo
- Pues cuando nosotros la colgamos también se venia para adentro...así que saqué un palo de la escoba y le hice un dobladillo en la parte de abajo de la bandera, para poder meter el palo...y se aguanta...

Vaig pensar que quant de temps té la gent...també podrieu dir que quant de temps tinc jo per transciure-ho aquí...sí, ho podrieu dir. Però després anem a veure pel.lis de l'Almodovar o del W Allen i resulta que són originals o ocurrents.

Ho explico ara que per uns dies tinc una mica de temps. En el seu moment no ho vaig poder explicar.
Com que tinc una mica de temps he caigut a una nova sèrie. És culpa de l'Arantxa del Txenxo (la que té el blog aquí al costat). Es diu True Blood i va de vampirs i una cambrera telèpata...evidentment és per a fricòlegs avançats com és el meu cas. Els que en tingueu curiositat espero que la trobeu (surf the channel-megavideo is the answer) i a veure si us agrada.

El nom de la rosa

Sí, el meu nom és un nom antic. És com de Guerra Civil, de l'època en que feia fred a les cases i la gent anava amb molts jerseis i mitjons per dins de casa perquè no hi havia calefacció... Sempre penso que en el passat no tant remot la gent tenia fred. Però potser no en tenien perque hi havia brasers, escalfadors de llit, bosses d'aigua calenta...Però jo m'ho imagino així.
Tornant al que deia, que el meu nom és antic acompanya a que tota jo sóc antiga. Em passa que ara, en acabar una de les etapes més duretes de la meva vida m'agafen ganes de dir coses al discurs de comiat.
Tinc ganes de fer un discurs de l'estil "I had a dream...".
Tinc ganes de dir, als que pujen, que jo corresponc a un moment en que la responsabilitat i el respecte eren paraules que tenien sentit, on la gent en coneixia la definició i la tenia integrada. Que no els faci vergonya integrar aquets conceptes que podrien semblar passats de moda i que els animo a que siguin sensats i coherents com a persones que és l'única manera de tenir uns bons fonaments com a professionals. Els diria això, però no els ho diré. Diré una coseta graciosa per a tots els públics cosa que farà que no sigui humor enginyós. Serà d'humor poc selecte i poc el.laborat... mira, com que em posa de mal humor fer bromes torrentils quasi que us dic ara ja que no faré brometa...

Mirant-me als grans els diria que gràcies. Pensaria per mi: gràcies per ensenyar-me què s'ha de fer i per ensenyar-me el que no s'ha de fer. Hi ha tanta gent a la feina que, a qui li vull donar les gràcies ja ho sap o ho sabrà en persona, i a d'altres, als que he de donar les gràcies per mostrar-me conductes a no imitar, no els diré res.

Estimats, ha estat una temporada molt dura però dimarts s'acaba. Imagino que el dia del sopar no diré res i riuré com una mujer florero. Faré veure que no me'n recordo del que em va dir vaca burra i que deia que era amic meu quan a mi, mai, cap amic meu m'ha tractat així; o de les coses que han fet "pel meu bé", "per ajudar-me" que quasi fan que trontolli la meva decisió ferma de seguir aquest camí fins al final...Quasi poden però no... he arribat en aquest punt amb integritat personal i psíquica... que ja és molt.
Els diria: I'm sorry for you but I did it. I'm afraid: yes, I do can!

El final d'una etapa coincideix amb el començament d'una altra, que no té perquè ser menys dura però al menys ja no he de sotmetre'm a segons què.





Apa chatitos, besets

Del pintallavis al Wall Street Journal

Aquests dos elements tenen en comú que sofreixen canvis en l'hàbit de consum en temps de crisi. He llegit en més de tres llocs que, en una crisi prèvia, a USA, ja s'havia detectat que les dones compren més pintallavis.

Com a dona intueixo que la cosa va així: repetiré tota la roba de l'any passat però em pintaré els llavis d'un altre color i així em veuré diferent, o més elegant.

També deien aquests dies que la crisi farà reajustar les plantilles dels diaris i deixar només un format, l'electrònic....a mi no em va bé això. Com ho faré per anar a la platja amb el diari etectrònic? serà a la Web? quin gadgetodiari suportarà la sorra i el mar sense fer-se malbé?

No tinc molts dies festius però luxe de llegir el diari sota el sol de la platja i, de tant en tant adormir-te una mica i deprés reprendre aquell escrit que és interessant i alhora et recorda que hi ha gent que té coses interessants a dir... vols dir que em treuran aquest luxe d'1 euro?

Si el pintallavis sol ja té el preu de 12 diaris. I us estic parlant d'un pintallavis senzill com el watershine wet diamonds de Maybelline color lolita pearl núm. 126...

Pocs luxes hi ha a aquest preu

Ale, besets

Que

...no m'havia d'haver comprat el bolso...que no sóc més feliç per tenir un bolso glamourós. Ara vull un anell de Bulgari i em passarà el mateix, si me'l compro serà una felicitat instantània i efímera...i a més no compliré amb la Decreixement...allò que cada vegada necessites menys coses. Després de tants anys de comerç just ara desvariejo i tinc ganes comprar-me coses que no són exactament barates.

Desitgeu-me sort i que aconsegueixi no comprar-me l'anell.

Well, well, well...

Per SS vaig anar a Andorra a esquiar, un dia, i l'altre dia vaig anar a passejar...He de confessar en públic que m'he comprat el bolso bastants euros que no em vaig comprar al setembre. És a dir, que vaig fer una mica de repressió en veure'l per primera vegada...vaig dir-me: va que es pot viure sense això i sense moltes altres coses...(es que venia de la Índia) però després de 8 mesos me l'he tornat a trobar 20 euros més barat... El vaig veure per segona vegada i vaig pensar que no, que podia no tenir-lo...però a la tercera vegada: PAM! hi vaig caure de ple.
Després la SS va continuar amb una borratxera de neboda: una delícia.
També va haver-hi lloc per a l'aquitectura. Es va donar la curiosa situació que pots imaginar una casa diàfana, amb espais comunicats o bé t'has de plantejar una casa que tingui lloc per aguardar el paper de vàter i l'escombra...perquè això hi és a les vides de la gent...Bé, doncs he optat per un disseny de casa "conservador" com diu el Salva...cagunlolla! ara resulta que sóc conservadora... Ve a ser un diseny en el que hi ha armaris per les "quatre cosetes" que tinc (morter de pedra, traje submarina, pantalla de la moto, maleta, ventilador, apunts d'anatomia 1, curso de ingés aula- incomplert, els òpals d'Egipte, les radiografies, les peses del genoll, el casc de la bici, l'estel comptar al Lidl el dia que en necessitava, les botes d'esquiar, enciclopedia de historia de la arqueología..?!)
Després de la prova de foc del bolso d'Andorra, vaig anar a l'Ikea i no hi vaig comprar res...(bé, una bossa de patates fregides a l'anet de 2 euros però no compta perquè és material fungible). Bastant bé, no?
La SS encara va continuar amb una anada al Delta, a cal Parrillo, a menjar ostres i musclos recent trets dels vivers. (La veritat és que jo sóc més dels musclos, m'estimo més els musclos). Va ser un dia molt bonic encara que fresquet(s'hi veia neu al mont Caro). Ens els vam menjar al mar, a la caseta que queda al costat d'on estan les xarxes que ho cultiven. Per cert aprofito per dir que les ostres eren molt bones i els musclos molt gustosos (i sense aquells pèls de dins que tenen a vegades) i que es farà una denominació d'origen: Marisc del Delta. Us en faig propaganda.
L'endemà va haver-hi una reunió familiar amb l'Adelaida i els Mimos i una amiga em va regalar un pot de melmelada de taronja amarga feta per ella.
Bé, tot això va culminar amb el Dilluns de Pàsqua de guàrdia i vaig haber de tornar a la vida real. Wellcome to the real world.

That's all folks! Pa para pà.

Refritu

A la wikipedia hi és lo del Refritu.

La veritat és que reftitu és una paraula que no es pot traduïr al català: refregit?? de vegades jo intento no dir refritu i dic macedònia per dir un munt de coses diferents que les poses juntes però no és el mateix ja que refritu té un component de restes d'altres menjars que no el té la macedònia que és un plat molt net.

Parlant de cuina...fa molt temps que ni cuino ni escolto música...això no pot ser bo.

Em vaig quedar encallada l'altre post perque he tingut molta feina i, per altra part, no sé treure la foto del meu mòbil de 5 megapixels...clàssic. Jo sóc de les que tindria un tanc i el faria servir per anar a buscar el pa o per anar a la platja. Sempre tinc coses més potents que el que necessito o sóc capaç d'explotar...com l'ordinador o aquest mòbil que encara em supera.

Bé, no és que tingui res a dir però això seria un refritu per a saludar-vos una mica.

Tinc una Sra. d'ètnia gitana que diu dulotil, estilón per dir nolotil i stilnox...és de les que "estoy llena de ondas, si parehco un robocó" (onda és sonda o via perifèrica o qualsevol cosa que sembli una corda)...mira, és la distracció d'aquests dies.

Tinc moltes ganes d'anar a un lloc on em facin massatges "con final normal", no sigueu tremendos.

Tinc pendent l'operació de recuperació de motocicleta.

Tinc pendent fer el currículum

No tinc moltes altres coses a explicar ja que estic a 1 mes que se m'acabi el contracte després de 5 anys i és normal que estigui un poquet acollonida.

Per cert, encara miro Grey's anatomy on line: ara miraré un capítol.




Fins ara, xatitos

R

Foto treta del cucirca

La mimosa o Barcelona

El.ludint que el 8 de març va ser el dia de la dona treballadora, o el dia de la dona o un dia en que la gent reflexiona sobre quí són les mules de càrrega del planeta amb una genètica bastant similar als homes, progressarem endavant.

Tinc dubtes sobre què he de fer, si BCN o Reus. La primera és un poble gran que es creu cosmopolita però, com veieu a la foto, és una ciutat que encara està a l'edat del pavo: posar-se guapa per a competir amb altres adolescents, fer brometes urbanes com aquestes (sí, això és BCN):


O sigui, que Barcelona està bé però si ets un treballador no sempre pots anar al teatre entre setmana perque vas rebentat o, com també em passa a mí, no pots anar a xerrades de coses que t'interessen perque curres (la última que m'he perdut és una jornada del comerç conscient). És a dir, que vaig tant al teatre i a les xerrades com si visqués a Reus.
Per altra part, Reus té vent, coca amb recapte i, fins fa unes setmanes: mimosa.
És una de les flors que més m'agraden. M' agrada la seva olor i el tacte que et deixa als llavis mentre l'olores, tot això combinat amb una frescor pròpia de la temporada en que floreix que fa que sigui una aroma associada a una fredor càlida. Penso que és una des les flors que no es pot arrencar. No la pots tenir a casa ja que es marceix ràpid i perd la frescor que la caracteritza. Si vols olorar mimosa t'has d'acostar a ella. No es pot comprar una branca a la Rambla i pensar que serà el mateix...
D'aquí poc vindran les frescies, les blanques m'encanten...i a l'estiu m'agrada el gessamí (l'olor de molts racons andalusos i de la terrassa d'estiu dels meus avis). Faré el que pugui perque em creixi aquest últim a la meva terrassa. Les altres flors serà més difícil.
I què he de fer si vull olorar mimosa? viure a Reus? Tampoc ho veig clar ja que jo enyoro el Reus d'abans, que no és el d'ara...Veig que faig servir el blog per intentar fer el dol d'un Reus perdut que ja no tornarà. Amics, heu d'entendre que m'hi esplai-hi sense miraments ja que la directora del Blog m'ho permet (que resulta que sóc jo).
Ja ho veieu, no sé què fer. Estic al 50:50. La vida o Déu dirà.

Per cert, tornant a lo de la dona treballadora...ara que miro anatomia de Grey online us diré que és mentida que els residents de cirurgia es dutxen i esmorzen abans d'anar a la feina superrelaxats i amb llum de dia al carrer. A EUA entren a les 6 del matí i si jo, que entro a les 7:40, ja em desperto de nit, imagina't ells!

Ale, tendres ànimes que de tant en tant traieu el cap pel blog, fins ara!
R
Les fotos les penjaré quan pugui

Lluís XXVI

Sí home, sí. Que per Carnaval tot s'hi val...és una forma de dir les coses...

La veritat és que la satisfacció que dóna a homes de 150 kilos el fet d'anar disfressat de tirolesa, caputxeta o de campanilla no es pot substituir per res del món...

Al Carnaval de Reus, on jo només vaig treure el cap, vaig veure uns bolivians vestits de bolivians però alguns d'ells anaven amb albarques ... Ho vaig trobar tendre i tot. Em va semblar un detall de mestissatge/globalització/barrija-barreja o digues-li com vulguis d'això que és aquet món on vivim.

El que no us puc explicar amb paraules (i que per desgràcia no en tinc fotos) és el component d'una carrossa que anava d'època. Deuen ser una de les colles millonetis ja que portaven uns vestitis Lluis XXVI tots brillants i adamascats i un dels components només portava armilla blau caldera i una petita perruca de rinxols blancs... El que passa és que era un gos! Un d'aquests de la raça chucho. D'aquets que, la propietaria, quan arriba a casa diu"- ¿Cómo está mi nene?"i el gosset es mou neguitós... i després ve el "Sí, sí, ya ha llegado la mami!" i pam! li encastra un petó als morros.

I no és que els gossos no m'agradin. Però he dit gossos.

Que SantAntoni em perdoni però aquets chuchos no sobreviurien a les gavines ni als coloms de Barcelona si no fos per les seves "mamis" que els salven dels perills. En la selecció natural ja faria dies que s'haurien extingit.

Per altra part es veu que són necessaris com a receptors d'afecte. Hi ha molta gent que necessita algun ésser de resposta incondicional. Cosa que no es dóna entre humans, que ja ho sabem...però si et costa pair-ho...si t'és molt difícil assumir-ho... sempre et pots comprar un animaló.







Ale, Bsikos (estic molt castellana, no?)

Obsolescència programada

Vès que no he trobat cap foto de la pastisseria Jordà...

Avui, tot i tenir festa, m'he despertat quan encara era fosc i he pensat en la pastisseria Jordà...? Quina lògica té despertar-te un diumenge "tranquil" pensant en una de les botigues emblemàtiques de Reus que ha desaparescut fa un any?

En el seu lloc hi ha un local de jamón de Jabugo, de Guijuelo...vaja, el típic producte de Reus que tot turista rus que practiqui l'art de comprar passejant hauria de comprar com a souvenir (Recuerdo de Reus).

Tornant a la pastisseria podria ser que pensés en dolç perquè fa uns dies que tinc polidípsia i m'he imaginat que potser era diabètica...però no m'he fet cap anàlisi així que no ho sé. És més probable que estigui relacionat amb les calefaccions i el fet que no tinc temps de beure. Quan me n'adono que tinc set en tinc MOLTA.

Bé, doncs la pastisseria tenia un estil modernista (fet de novo, com ara el Jofré de dones) i era on hi compràvem els pasitissos d'aniversari- els de crema cremada per fora i, per dins, crema amb maduixa. Em vaig iniciar en aquest món de ben petita. Inicialment els tortells de crema i les pastes de poma van fer que em guanyés el títol de Rossi Pasteles. Després vaig progressar a la resta de modalitats.

Obligadament he d'esmentar a forma d'homenatge:

1. Les coques de massapà

2. Les vacarisses (uns pastes semblants a les orelletes -en castellano palmeras- que tenien forma de S)

3. Braç de gitano

4. Menjablanc

Això ja no tornarà...

Eren quells temps en que les coses semblava que havien de ser per sempre.



Ara, en canvi, tenim et xip de l'obsolescència programada que és això que et compres una tele i saps que només et durarà 4 anys. I el pitjor és que ja ho fabriquen amb aquesta intenció...



Bé fillets, us deixo amb la reflexió


Rosa



PD1: Cats, només has d'anar a l'angle dret de la pantalla i cilcar "crea tu blog"
PD2: Ara ja casi no en menjo de dolços, eh! no sóc d'aquelles de "oooohh! la xoocooolataaaaa!" Me he quitao





I que perquè hi ha aquesta foto aquí? Doncs perque he buscat una foto d'una palmera de pasta i, com que la màquina expenedora de la feina té Palmeras Roig, la palmera de Miravet n'he buscat una foto i, enlloc da la palmera, he posat una foto de Miravet.

Traffic jam

Curiós és que els anglesos facin servir aquesta expressió per a denominar embús. La traducció literal, melmelada de trànsit, em porta al que us vull explicar avui.
He tingut un dels meus diumenges de melmelada després de molts alts i baixos, anar i venir i ziga-zaga... Fer fi avui m'he aixecat i he esmorzat torrades amb melmelada després de molt de temps de no fer-ho.
Això ha comportat que, en revisar les melmelades que tenia per la nevera (la de taronja amarga ecològica de Fruites Pasqual i la de figues i canyella de la mare de l'Amaya), he hagut de procedir a la dipositar-les a les ecombraries ja que tenien colònies de fongs.
Després de l'esmorzar m'ha semblat més adient fer un coc de poma com els de la Padri al forn de la meva altra àvia (em faltaven 2 ous però ho he fet igualment). Sabeu allò que una cosa et porta a l'altra...doncs això m'ha portat a rentar la safata del forn. Típica cosa que no és necessaria (ja que potser fa 3 mesos que ni la toco i no havia pasat res) però que avui et sembla superimportant: clara excusa per no seure a l'ordinador i constatar per internet quants quartos em queden al banc després d'haber signat el dimarts passat.
Sí, sí, sí...les coses importants acaben sent paraules monosíl.labes (MIR, pis, fill). Amb el que costa aprendre el terme "esdúixola"!
El carrer del meu pis és Independència (sis síl.labes!!)...no està malament no? i el significat tampoc, no?
Com que m'he casat amb el banc ara obriré una llista de no-noces. És una ONG on es pot col.laborar amb un metre qudrat de rajola o, si es prefereix amb tres metres de tuberia...s'accepten donacions.
No hem de caure a la temptació que una casa és lo de dins, lo que et venenen a l'IKEA del redecora tu vida. Com, en les persones, la gràcia d'una casa són els fonaments i el sostre. Ni se us acudís regalar-me un florero!
També entendria que no em regaléssiu res ja que no faig cap pena...
Bé, espero, un dia o altre, convidar-vos a casa.

B7

Estrictament és Traffic jamb però col.loquialment es diu traffic jam (yu nou uoramin)

La foto es titula Embús a l'eixample, és d'un tal asfèric (flickr)

La Plastilina

Podria titular-ho: "Yes we Kant". Així tindria moltes entrades al blog... i a més semblaria algú interessant, amb rerefons humanístic, que pot parlar de filosofia a part de treballar i saber fer pollastre rostit. Però no: això, avui té un altre títol.

La veritat és que la Ràbia no és un sentiment agradable. I és lògic que la gent no vulgui llegir sobre coses desagradables però l'objectiu d'avui és la prevenció. Previndrem les malalties mentals derivades dels maldecaps de la vida. Com? posant-hi un advocat.
Em sap greu que els psicòlegs es quedin sense feina però la clau per a mantenir el cap fred en situacions complexes relacionades amb quartos i la llei és posar un advocat a la teva vida.

Recordeu la ràbia innocent que senties quan la plastilina estava barrejada? Jo crec que és un dels primers sentiments de ràbia: si jo ho faig bé (no barrejo el blau amb el groc), perquè m'ha de tocar la bola de plastilina color caca d'oca?
Després, el sentiment de ràbia es va tacant de tints més amargs però l'essència és la mateixa: si jo faig bé o procuro fer bé la meva feina, perquè el gestor sembla adormit i la del banc té "despistes"constants? Ai fillets! no ho sabrem mai!
La manera de resoldre-ho és amb un advocat encara que pugi costar una pasta. Això farà que dormiu cada nit, no feu úlcera i que no calgui anar al loquero.

No és una entrada molt llarga ni molt elaborada. Dins l'àmbit de la prevenció tot sona avorrit. Jo us ho volia dir per si li serveix a algú.

B77

Sindriprem

"La vida pot ser difenent amb Andreu Buenafuen" és una sèrie de programes (3 crec) on l'Andreu Buenafuente mostrava invents al més pur estil americà del Pump-and-seal (sabeu què vull dir,no?).
Bé doncs va mostrar el Sindriprem que, com clarament la paraula diu, és un estri que servia per agafar les síndries. Consisteix en dos desembussadors de wàter conectats pel mànec amb una manguera. La part de la ventosa és la que enganxava la síndria i evitava que et caigués....

Des que la idea em va robar el cor (per freaky grau 3) de vegades em repeteixo la frase: "La vida pot ser diferent amb andreubuenafuen".
Avui tornava de la feina en moto, feia una brisa sorprenentment càlida i ha coincidit amb que el dia s'allarga una mica. El vent feia que hi hagués núvols lenticul·lars d'aquests que semblen un ovni. Eren núvols aïllats i grisos sobre fons blau cel (mai millor dit) mentre el sol començava a retirar-se.
He pensat que la vida pot ser diferent...pot ser diferent amb 5 guàrdies en lloc de 8... és possible que la meva vida canvii una mica i això m'alenta a seguir fent el que feia però potser amb un somriure i tot.

Xatos, em sap greu no poder compartir amb vosaltres lo del sindripem. És una mica antic i ningú ho ha penjat al You tube.

B77

Imatge de manufacturasdegomanavarro

Sobre les normes

Laboralment en un moment una mica a pressió, les normes es converteixen en una boia on agafar-se quan nedes pel mar sense saber on està la terra ferma.
Si es pot ser anàrquic és quan no tens responsabilitats. A mesura que la vida et porta endavant, les normes o aconseguir que les compleixin et donen un punt de descans del tipus "això ja està encarrilat".

No es pot esperar que la bona fe de la gent sigui la que resolgui els problemes que van sorgint.
Parlant amb el Dani i el Joan per separat he conclòs que per "afavorir" que s'acompleixin les normes ajuda molt el fet que hi hagi penalitzacions.
P. ex: no funciona dir "no beguis i així disminuirà el número de morts a les carreteres (un dels quals podries ser tu)" no, no, no això no funciona. El que ens va molt bé és: "si no vols que et treguin punts o el carnet, no beguis".
Ho haveu vist com els humans sóm així?

Molt bé, doncs a la feina teniem unes normes ("normes no escrites") que he decidit escriure. Crec que m'han pres per beneita o per algú que té sang dictatorial (sang verda). Jo mateixa em noto córrer bilis per les meves venes...vaja que em sento Rosa Merkel, cosina de la Tatcher.
Espero que hi hagi un moment una mica més florit i idil.lic a la meva vida (d'aquells que surten als anuncis de compreses) on jo aniré contenta per un camp verd amb un coixí aixecat cap al cel...

Això m'ha fet recordar la figura de "La Norma" que era la imatge d'una campanya publicitària dels 80 per que parléssim bé el català. (el Guillem m'ha trobat el dibuix a internet!!!)

Aquí a BCN alguns no saben i altres no recorden la sonorització i la liason. És allò que fa que Sant Antoni fonèticament soni "santantoni" i no "sanantoni" o bé que la s que us poso en negreta sigui sonora en aquest cas: els altres, al parlar sona "elsaltres" i no "elssaltres". Jo reconeixo que no poso les dièresi (que no m'ho sé gaire) i expressament escric "aqueta" i "lo" perque les normes d'aquest bloc les poso jo i a mi m'agrada així. Quan dic "aqueta" hi ha alguns que riuen ("- Ah! aqueta, aqueta!...") uufff! sí, sé que no és normatiu pero ho diem pel Baix Camp. La norma accepta dir "aquet" quan la paraula que ve després começa o sona com vocal (aque(s)t home) però no hauria de sonar aquet per dir (aquest cotxe) i a la tele ho fan...és més hauria de un grup al Facebook que es podria dir: Odio els anuncis de la tele en Xaba.
Des de la tevetrès podrien posar-hi una mica de ganes i fer-ho almenys en català que contingui la bonica vocal neutra encara que ens deixem els de Lleida i els del Delta.

Apa...una fotiqui del Delta un desembre qualsevol



B7