Com veieu al meu carrer hi ha de tot. Ironia que es diu carrer Independència en el moment que t’adones que, quasi amb 40 tacos, encara no ets independent. Resulta que és el nom d’una batalla. Vaja, resulta que l’agresivitat em persegueix o la persegueixo? Deixem-ho aquí.
Per descarregar agresivitat d’una forma socialment aceptable podria fer kick-boxing+ tir al plat i encara hauria de fer alguna cosa més. Es veu que tir al plat és molt cari i lo del “kick”: no em ve de gust que m’arriin patades al genoll operat…una opció és ser cirurgiana militar i anar amb helicopter per les guerres. M’haurien entrenat a disparar i portaria pistola al cinturó. El problema és que no em veig com la Rosa de España. Sí em veig amb caçadora de camuflatge i armilla antibales però lo de la roja y gualda a l’espatlla esquerra y hablar todo eL día en La Lengua madre de los vecinos com que no.
Avui faig una caipi al terrat per celebrar l’Indepence day, o la nova feina, o la revetlla de St. Joan (he comprat pets de monja), o “el porque hoy es hoy” o “el porque yo lo valgo”. És igual el títol. Acabes veient que, sense ser dependencia, t’agrada percebre que els que tu aprecies també t’aprecien. Potser sí que començo a ser independent.