Sí home, sí. Que per Carnaval tot s'hi val...és una forma de dir les coses...
La veritat és que la satisfacció que dóna a homes de 150 kilos el fet d'anar disfressat de tirolesa, caputxeta o de campanilla no es pot substituir per res del món...
Al Carnaval de Reus, on jo només vaig treure el cap, vaig veure uns bolivians vestits de bolivians però alguns d'ells anaven amb albarques ... Ho vaig trobar tendre i tot. Em va semblar un detall de mestissatge/globalització/barrija-barreja o digues-li com vulguis d'això que és aquet món on vivim.
El que no us puc explicar amb paraules (i que per desgràcia no en tinc fotos) és el component d'una carrossa que anava d'època. Deuen ser una de les colles millonetis ja que portaven uns vestitis Lluis XXVI tots brillants i adamascats i un dels components només portava armilla blau caldera i una petita perruca de rinxols blancs... El que passa és que era un gos! Un d'aquests de la raça chucho. D'aquets que, la propietaria, quan arriba a casa diu"- ¿Cómo está mi nene?"i el gosset es mou neguitós... i després ve el "Sí, sí, ya ha llegado la mami!" i pam! li encastra un petó als morros.
I no és que els gossos no m'agradin. Però he dit gossos.
Que SantAntoni em perdoni però aquets chuchos no sobreviurien a les gavines ni als coloms de Barcelona si no fos per les seves "mamis" que els salven dels perills. En la selecció natural ja faria dies que s'haurien extingit.
Per altra part es veu que són necessaris com a receptors d'afecte. Hi ha molta gent que necessita algun ésser de resposta incondicional. Cosa que no es dóna entre humans, que ja ho sabem...però si et costa pair-ho...si t'és molt difícil assumir-ho... sempre et pots comprar un animaló.
Ale, Bsikos (estic molt castellana, no?)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Ay, si!!! Les 'mamis' que fan petons als seus gossets en tot el morro. No ho soporto, inclús em venen ganes de vomitar. A mi els gossos sempre m'han fet por, i he de confessar que, en general, no m'agraden. Si vaig a casa d'algú que te un gos, ho sento, pero no li faig ni punyetero cas, no em surt i no fingeixo. I respecte a les mamis, penso que han de tenir algun desequilibri i moltes carencies per haver de tractar un gos com si fos una persona.
Per aqui el Carnaval continua...
Baci
I jo afegeixo les mamis que van a buscar els fills a l'escola i porten el gos amb la corretja lligada al cotxet de bebè, tercer germanet dels que ve a buscar a la porta del col.legi.
Mentre la mestra crida els alumnes, el gosset ja li ha llepat les cames vint vegades.I amb tot ha de fer bona cara a la mami.
Adéu, Rose.
Diumenge al mati i jo llegint el teu bloc. Pobres gossos que ja no els deixa'n n'hi fer vida de gos, ara han d'anar a la perruqueria, comprar-se modelets per que no tinguin fred i ja no se que serà el pròxim.
Que en tens de raó Joanjo! ni vida de gos!...
I la mestra és la ioia o la cris?també els metges a domicili han d'aguantar gossos "no, si no hace nada" aquest és el problema: hi ha gossos que no fan res...
Publica un comentari a l'entrada