Resulta que vaig guanyar un premi al final de la residència. Es tractava d'un premi obtingut per votació de tots els residents (la majoria de medicina). Hem van atorgar el premi "Como me pique te meto"i el premi en questió era una espasa de plàstic com de Xena la guerrera....potser m'he passat en inentar no semblar massa bona persona/bleda. Potser m'he passat tant que ara estic a l'altre extrem...Bé, ja se sap que la humanitat fa moviments pendul.lars. Si he anat d'un costat a l'altre ara potser em podré quedar al mig i descansar i viure la meva vida plàcidament...t'imagines?
Fa una setmana que visc la resta de la meva vida. És la meva vida d.r. (després de la residència). No m'ho puc creure...en veritat no m'ho crec fins que no tingui un paper en castellà del Ministerio que ho certifiqui. No deu faltar gaire.
Estic canviant?
3 comentaris:
Crec que la gent té la pell molt fina i no aguanten que sel's hi digui les coses d'una forma directa i sense embuts.
Això igual és perqué cada cop més els pares eduquen en un oposat d'una educació tradicional, amb un "laissez faire" tremendo, i quan no sel's tracta amb molt de mimo ho veuen en plan "kill bill".
Aquest cap de setmana venia un article estremidor que deia que hi ha un increment espectacular dels maltractes de nens a pares, i ho atribuia a aquest canvi d'educació.
O sigui que caldrà que el pèndul giri en altres coses com p.ex l'educació(encara que com deies, no cal tornar al origen), i si la gent té la pell fina, això no vol dir que no hagis actuat bé aquests anys cuals els hi donaves uns quants sablassos...
Dani
Dani, gràcies pel suport incondicional. Jo vaig llegir uns dies enrrera algo sobre el pequeño emperador o dictador. Era algo del despotisme que utilitzen els fills en vers els pares i que l'origen es deriva de no posar límits. Ara ve la frase clàssica que:" és clar, jo no tinc fills..."però es veu que els crios necesssiten límits, els va bé per no sentir-se tant debocats, això diuen coses que jo llegeixo. Però com que, com en moltes coses, el món es por dividir en dos: els que tenen fills i els que no...jo sóc dels que no i sobre aquest tema hi puc llegir per a enriquir-me jo...però valga'm Déu de donar consell a algú que sí que en té! Mutis(deu venir del llatí no?) o una que a mi m'agrada molt: En boca cerrada no entran moscas (és que una vegada em va entrar una mosca a la boca, a l'Aleixar, mentre buscavem bolets amb l'àvia de la Marta, i em vaig pensar que era un trosset de pernil i en reflexionar vaig caure en que aquell dia no havia menjat pernil...en treure'l vaig veure una coseta negra i amb potetes arrugades...em vaig haber de sobreposar...amb lo maniàtica que era als 8 anys!)
Roseta: enhorabona de tot cor!! Al final ho has aconseguit. T' admiro molt per no haver-te rendit mai i per totes les vegades que et vares presentar al MIR, jo no se si hagues pogut.
A mi em passa a vegades que penso "s'ha acabat, a partir d' ara m' he d' enfadar mes, perque si no et passen per damunt" i que passa? doncs que m'acabo enfadant amb la persona equivocada o em passo i despres em sento fatal. Es dificil mantenir-se sempre en equilibri, jo diria que impossible.
I amb aixo dels limits tambe hi estic d' acord: els nens els necessiten, si no es senten perduts.
Un dia d' aquests et cridare. Petonets
Cat's
Publica un comentari a l'entrada