Bacallà

La meva tieta per dir que algú és un idiota diu "És que és un ninot!".
Bé, doncs ara us comunico que el meu mercat: el Mercat del Ninot està en obres. Em fa pena perque segur que a dins hi haurà un Caprabo i una botiga de Xuxes i no serà el mateix.
Amb la remodelació desapareixerà una parada de bacallà que era molt antiga. Semblava dels anys 50. Era molt bonica: amb lletres de ferro (ara ja rovellat) i amb les piles de marbre,... el que passa és que una vegada que hi vaig anar a comprar, la venedora va arrodonir a l'alça! No m'ho havien fet mai això! De 2,40 va arrodonir a 2,50. Evidentment no hi vaig tornar més. Em va saber greu perdre'm el fer la romàntica mentre comprava bacallà en una parada d'època però la pela és la pela i la insolència és la insolència.

Per la resta, la Pilar del pollastre ja es va jubilar fa uns anys i va deixar la parada a una noia jove que posava flors sintètiques de color fucsia entre els pits de pollastre però a l'hora de desossar el pollastre més aviat era destrossar...o sigui que això, sumat al documental Feed the World on parlava de l'engreix intensiu de l'aviram i el bestiar, van fer que menjés menys pollastre.
Els del costat crec que tornaran. És un senyor de galtes vermelles que ven olives que no sé com es diu. Per cert, les alboraies són les meves preferides.
Després hi ha aquells dos germans malcarats, que només parlen en la lengua madre, que crec que també tornaran ja que eren els únics que tenien alfàbrega, menta i cilantre fresc i crec que tenien clientela assegurada.

Hi ha moltes coses que hauran de quedar al record com la parada de bacallà, el fred fosc que feia dins el mercat un dissabte a les 11 del matí de tardor o la sensació d'immensitat que tenies quan miraves amunt, cap a aquell sostre tant alt que només et podia recordar al d'una església.

Amb els mercats ja hi sabeu que hi tinc una certa afició. Deu venir de petita quan anavem a veure als meus avis a la parada. Un cop passada l'olor de patata i vedrures podrides dels cubells de la brossa, era molt divertit. M'agradava pesar-me a la bàscula de majoristes (la que hi havia a terra) i veure com l'agulla marcava diferent segons el que féssis. El que més m'agradava (Vigila que et faràs mal!) era passejar-me amb el carro vermell que agafava les piles de caixes. A mi m'agradaven els vermells, els grans: tenien una palanca perque amb el peu obrisis i tanquéssis els ferros laterals prensors de la caixa que, de totes les de la pila, tocava a terra. Com que era molt obedient em mirava la palanca de ferro rovellat i pensava: i si em faig mal amb aquest ferro m'agafarà el tètanus... (l'amenaça que et deien perque els féssis cas)...
Com lamento a hores d'ara tanta obediència...
L'obediència no és més que inhibició. Té sentit per marcar una mica d'ordre però en el meu cas va ser una mica massa.
Encara puc recuperar el temps pedrut però els de la fruita de Lleida, que en tenen un, em mirarien una mica rara si els demano el carro perque em passegi algú.

Avui també m'he recordat d'aquells caramelets de la farmàcia que eren boletes petites de colors. Perles. M'agradaven les de menta i les de maduixa (de mente i de frese). Recordo que algunes tenien les dues petites esferes que no es corresponien simètricament. També recordo que s'enganxaven a les dents...
Mira, ho escric aquí per si algún dia no me'n recordo.

Per cert, un home que va passar per davant de les obres es queixava (com dient : no calen tantes obres):
(...) el Partenon, ben destrossat que està i no l'arreglen!

Som així!