La propietaria del cotxe és una amiga amb qui tinc en comú allò de "i on deu ser aquell paper?".
Aguardes el rebut del quadre de l'Ikea...un quadre massa car per ser de plàstic però te n'adones quan ets a casa. "Doncs el tornaré" i aguardes el rebut cada vegada a un lloc més segur. (En el cas de la Cris, a prop de la carpeta de "Papers importants" però no a dins, eh!...no us penseu).
Ahir era el dia de canviar el quadre. El paper està tan aguardat que no el trobo, no el trobo,...NO EL TROBOOOO!!!
La pitjor part d'això és que no és nou. Continuo amb uns 18 de parells de mitjons desaparellats ("va, potser a la pròxima rentadora li trobo el parió"). És una esperança que mai perdrem.
Allò d'un plastiquet que aparella mitjons no em convenç gens. Amb això dels papers i inteto fer algo però està clar que el mètode no és el correcte.
2 comentaris:
Rosa, jo que no perdia res mai, m'han desaperagut uns papers de l'escola, incluint un treball d'un alumne (sort que son altres temps i les fan a l'ordinador...). Estic desesperada, no pels papers si no pel que aixo representa: ja no som de fiar.
Cati, hi ha gent que sempre hem sigut així i encara estem vius. No et desanimis perfavor!!!!
Publica un comentari a l'entrada