Bonica frase que es diu repetidament las hopitals públics de Catalunya (sí estimats, sempre es diu en castellà).
He detectat que la població que habita els hospitals esà encantada de que, per baixar den 3r pis al 2n, tinguis la oportunitat gratuita de fer un passeig amb ascensor de 7 pisos. Sí sí, com ho sentiu. És gràtis!
Es fa així: tu estàs al 3r pis i vols anar al 2n. En lloc de baixar per les escales i millorar una mica la despesa calòrica del dia, pots agafar l'ascensor que resulta que està pujant enlloc de baixant (sovint hi ha unes fletxetes indicadores que de vegades funcionen i tot). L'ascensor puja al 6è però per si a cas tu l'agafes i així, pujes del 3r al 6è i pots tornar a baixar 4 pisos fins al 2n! GRATUITAMENT! No importa que demoris la trajectoria de professionals que anaven a aterndre a algú a la UCI, sobrecarreguis l'ascencor i així tothom es pot apretar i sentir el calor humà...és més, de vegades pots sentir l'olor humà (aquella bonica olor del suat ja reconcentrat que ve de visita despré de la feina o del molt fumador que porta aquella aureola de boira de Londres).
Això sí, quan et diguin: - Aquest ascensor puja.
Tu has de dir:- PUES AHORA SUBO Y YA VOLVERÉ A BAJAR! (amb una cara de satisfet del : sí,sí, pero yo ya lo he cogido...)
Deu ser una cosa cultural. Si t'esperes al replà a agafar un ascencor que baixa, en el pitjor dels casos, podries agafar l'ascensor que abans pujava però més descarregat de gent... i en el millor dels casos, pots agafar un ascensor que baixa directament i arribes abans a l'objectiu.
A Estats Units això no passa. Som una societat del "per si acàs" molt poc optimitzat. Així ens va!
Tampoc passa als Estats Units que dues amigues que han fet el viatge en tren juntes (han pogut parlar, posar-se al dia, etc.), quan arriben a l'estació de Sants, on diumenge al vespre tothom va amb maletes (amigues protagonistes incloses), decideixen que s'han de dir alguna cosa deixant la maleta un momentet just al sortir de les escales mecàniques. Així, tota la gent de darrera i les seves maletes es poden apilotonar a sobre.
Els alemanys que venen d'Erasmus ja ho deien: en aquest país la gent es para just a la porta o al replà de l'escala impedint que els que van darrera puguin passar...
És l'exemple clàssic que massa sovint no es miren les conseqüències del que fem.
No creieu que és hora de començar a aprendre alguna cosa dels que ens envolten i funcionen?
Mentre us plantegeu si val la pena aprendre alguna cosa dels altres o no, un dia que esteu avorrits aneu a un ascensor d'hospital i veureu què (aprofiteu que aquesta diversió, de moment, encara no s'ha de pagaaaar!.....ai ai ai, que amb el meu esperit emprenedor tinc el pessigolleig d'idear una empresa d'aventures en l'àmbit sanitari.....ja està! ja n'he fet el copyright i ningú pot copiar-me-la....se siente!).
Ptns
R
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Hey Rosa!!!
Com va?
aquest comentari va per lo que ahir no et vaig poder escriure sobre les teves reflexions sobre la teoria del esforç
Tot esforç es productiu si se opte el resultat esperat, sino sol ser una perdua de recursos, temps, ilusio, esperançes, etc.
Els esforços improductius te donen experiencia, com els errors per no tornar-los a fer
Cada un/a a lo llarg de la seva vida ha de fer colqun esforç, en funcio de la capacitat de la persona, el seu coneixement, el seu tarannà en tendra que fer mes o menys, cadesqu es arquitecte de la seva propia vida, i tendria que viure segons els seus valors, cosa que de vegades no es fa, i viu segons els valors dels altres, amb tot el que aixo comporta
Quan l´esforç es excesiu passa a ser un sacrifici
Darrerament tots amb de fer sacrificis per el mal cap dels altres
Sincerament et dire que encara que paresqui (o pareixi) que l´esforç individual no es profitos a nivell general, dirigits a un mateix fi i sumant tots el petits esforços en una mateixa direccio conten, i conten molt, fins i tot fan que el mon canvii i evolucioni
Al meu fill de vuit anys li enseny a esforçar-se amb les coses importants (que son moltes), i a valora lo que te, i a començar a pensar en lo que realment vol arribar a ser, i lo que l´umpl com a persona, que li aporta felicitat, a donar-li uns valors per poder gaudir de la vida
En el teu cas Rosa estic segur que has conseguit lo que has volgut amb la teva força de voluntat i empenta, els esforços que has anat fent a lo llarg de la teva vida t´han conduit alla on ets ara, tenir la professio i la especial.litat que volies,
Es lo que somiaves quan tenies 17 anys quan anaves a aquella biblioteca alla on acaba el carrer Monterols, abans de entrar a la Facultad del carrer San Llorenç, i miraves amb il.lusio de veure algu que es seia al costat teu amb el llibres de medicina?
Segurament no ho sera, se semblara amb alguna cosa, la vida de vegades es complicada , pero quan realment saben el que volem i lluitam per aconseguir-ho se simplifica una mica, mai es tot color de rosa, ni hi ha rosa sense espines
Ptns
A mi el que em fascina, a part del que has dit, és que quan arribes a l'ascensor i veus que el que està esperant ha pitjat els dos botons (el de pujar i el de baixar)...
També hi la la variant de que només ha pitjat un i passats 30 segons, com triga massa, pitja l'altre...
Publica un comentari a l'entrada