Deixaré testimoni a la web per si algun dia no tinc memòria.
El tema és el següent: observin que vaig descalça. Observin que la foto no és especialment bona o colorida.
Sí és el testimoni d'un fet que en breu es relatarà...
Aquell any del viatge a l'India amb la Patrícia i la Natàlia (el 2008) havia fet el curs d'animals de laboratori. Vaig fer pràctiques a la facultat de vetrinària i havies d'anestesiar conills, peixos, rates i ratolins... Vaig sobreposar-me i com si del pas de Mahoma es tractés: "no diguis que tu no ho pots fer" i el vaig aprovar.
Vaig passar el curs dels animals però els rosegadors també m'esperaven a les vacances d'estiu. No em refereixo els que hi havia als bars o casa del nostre xòfer, quan ens va convidar a dinar, sinó als del temple Karni Mata (a la foto).
És un tempte on hi ha un munt de rates que són sagrades. Els creients els deixen trossos de dolços com ofrena perque mengin. Hi ha una xarxa perque no s'escapin per la part superior del calustre ja que van sueltes per allí...sí sueltes. Com a bon temple sagrat hi has d'entrat descalça i...per molt sagrades que siguin caguen igual, en sagrat però igual.
El dia que hi vam anar plovisquejava. "Ja que sóc aquí fem-ho bé." Descalça de veritat, res de mitjons. Vaig entrar al temple intentant sobreposar-me. Terra de marbre blanc, mullat, amb amb algunes caques de rata consagrades i amb RATES. "No te les miris gaire."La xarxa feia que algun dels coloms també volesin pel tancat sense sortir-ne. Vaig travessar el claustre amb rates negretes per tot arreu i això encara però al final, per arribar a l'altar, feia com un embut on al final hi havia el màxim de rates. En aquella sala se suposava que si veies una de les 6 o 7 rates blanques tenies bi¡ona sort i per això hi volia anar.
No se si va ser la rata del marc de la porta o la de la valla que tenia aprop del turmell que em va fer tirar endarrera. No vaig poder.
Això ha estat una de les coses que no he pogut fer a la vida perquè m'ha superat.
I ara no me'n recordo de cap més.
B7
R
7 comentaris:
Jo n'hi ho hagués intentat , no som tan valenta. Uf rates, quin oi !!!
Sí que ets agosarada sí .Potser s'han inventat açò de que donen sort per tenir els ànims de seguir amb la història de guardar i cuidar les rates que es van inventar els seus avantpassats
ale , algú ho havia de dir !!
Pilar
Potser si que la foto no és gaire bona i colorida però tu continues estant tant guapa com sempre.
Molta sort.
Miquel.
Sí, els huams sempre busquen la sort en coses que no sempre depenen de resespecial: trèbol de 4 fulles...
Hola Miquel. Ets el Quely? És que sinó no sé quin Miquel ets. M'ho diràs?
Gràcies pel piropu(ja sé que es diu floreta)
Hola Rosa,
No, no sóc en Quely. Sóc un altre Miquel que per casualitats de la vida va topar, ja fa un bon grapat de temps, amb el teu bloc. Des de les hores he assaborit amb freqüència,els teus comentaris irònics, les teves preocupacions,... fins que per sorpreses de la vida te reconegut a la foto.
Vàrem coincidir molt poc temps i molt superficialment a la universitat. D'això ja fa molts anys i de ben segur que no sabries qui sóc.
Bé, una abraçada i continua amb el teu blog. Realment val la pena.
Miquel.
Ei Miquel ara sí que té intriga això...ets de Badalona? Jo sóc més bona per les cares que pels noms així que haurem de fer el "quien es quien". Portes ulleres?has fet medicina?ets un q passejava fent el trajecte que els semàfors verds li marcaven?
Seria molta casualitat que em reconeguéssis en la foto amb pentinat d'exploradora i els ulls tancats. Fàcilment seria confusible amb altres. Bé, si resulta que ens coneixem, gràcies pels ànims de seguir amb el Blog. Si resulta que no ens coneixem, també.
Rosa, sabent que hi havia rates, jo no hagues entrat ni amb botes fins els genolls!! Aixi que ja en pots estar orgullosa!
Petons
Cat's gràcies pels ànims i fins aviat
R
Publica un comentari a l'entrada