Pastilleros

A finals dels '80 i principis dels '90 hi havia els Pastilleros. Eren gent que consumia drogues en forma de pastilles (jo no n'he vist mai cap de pastilla d'aquesta mena). Hi havia allò de La ruta del bacalao que era un camí per discoteques de la Comunitat valenciana on sonava un soroll que li deien àcid o música màquina i es veu que hi havia bastant de consum.

En aquelles èpoques, els venedors mai em van oferir pastilles, tripis ni cocaïna. Em pregunto per què. Devia fer cara de monja, de poc marxosa,...no ho sé. Recordo que em preguntava: "com la gent pot consumir cada setmana? jo no m'ho podria pagar!". Bé, això és el passat molt passat.

Aquesta intro és per dir que fa un mes que sí sóc pastillera. Va resultar graciós que l'altre dia, en un sopar d'aquest que es fan en les vacances de Nadal, vam fer una ronda de pastilles la meva mare, una amiga seva i jo. A veure, era dexketoprofè, però no deixa de ser pastilles.
Dins de la línia de pastilles tinc dos referents en el model de seguir la pauta mèdica. Ja sabeu que sovint parlo dels meus avis doncs hi tornaré. El que va viure 103 anys feia veure que es prenia les pastilles però les tirava a les plantes. L'altre avi, buidava tots els blísters de pastilles dels diferents fàrmacs que s'havia de prendre en una caixa de fusta tallada i cada dia se'n prenia una de forma aleatòria, la que sortís.

Any nou

Sempre semblava que hi havia d'haver un any nou però ara ja he vist que algun imprevist pot fer que no hi sigui(pararem aquí el catastrofisme).
Us vull penjar un quadre que m'ha agradat. No l'he vist mai i deu ser difícil de veure per que és d'una col·lecció privada:

 


A New Year's Nocturne, New York de Childe Hassam 1892

L'he trobat arrel d'una app que es diu Dailyart. Altres vegades us penjava peces que havia vist i m'havien agradat, potser ara us pengi peces que m'agradaria veure. (Com les normes del bloc les poso jo, les canvio lliurement).

També us penjo aquest que està al National Gallery i espero veure'l la pròxima vegada que vagi a LND. Té tanta força i transmet tanta energia que el trobo overwhelming.



Miss La La at the Cirque Fernando, Edgar Degas 1879



Bones

Podria ser Bones Festes però em refereixo a Bones, la sèrie de la forense criminalista. L'altre dia resulta que li trencaven una costella a un "se necesita una fuerza de 150 N/mm3 para romper una costilla". Doncs justament feien aquest capítol quan em recuperava de les meves 22 fractures.
De vegades, els accidents et fan replantejar la vida. No és que n'hagi tret moltes conclusions però el que sí que veig és que ens hem d'enganxar a la vida.
Per una part, és lògic tenir peresa, estar cansat/apalancat o passar de tot en determinats moments de la vida. Per una altra, aconsellaria que, si hi ha opcions triïs la que et doni més vida.
És per això que l'altra nit vaig optar per anar a escoltar soul, La SoulMachine al Bartrina. La música alimenta l´ànima i així va ser. Hi tocava el Pau Terol que  a més del piano es va currar els arranjaments pel quartet de corda que acompanyava l'orquestra.
Podem contraposar el ossos i l'ànima. Amb els ossos trencats però l'ànima amb ganes de viure va guanyar l'ànima. The soul. En les cançons clàssiques parlaven de Think, Respect, Freedom,... Well, you  know....
Ja ho sabeu que no sóc ni Gandhi ni el Dalai Lama però sí que crec val la pena viure sense por cosa que inclou estimar sense por.

Sí, sí, sí ......simply

El títol de l'entrada d'avui no és el diàleg d'una peli porno ni res relacionat amb la consulta. És el que penso d'en Tenesee Williams combinat amb el nom d'un supermecat.


 El "sí, sí, sí" és pel Tenesee Williams (el d'Un tramvia anomenat Desig) de qui he vist recentment El zoo de vidre i, fa un any, La rosa tatuada.

Aquestes, tal com l'Agost de Tracy Letts, s'ambienten als Estats Units dels anys 40-50, lluny del glamour de la costa est. Personatges forts gràcies a sustentar-se en creences i costums locals que els mantenen  fins que es desmoronen en adonar-se que només servien per allunyar-los de la realitat. Em van agradar, sí. I no pensava ser exhaustiva en la crítica sinó més aviat en convidar-vos a veure-les si en teniu l'oportunitat.
Agost va ser la darrera obra que va representar Anna Lizaran

La rosa tatuada mostrava una imponent Clara Segura que es desfeia de dolor havent estat una dona de foc molt religiosa i, en certa manera, incoherent.
I ara, a El Zoo de Vidre, s'ha pogut gaudir de la versàtil i generosa Míriam Iscla que, com les protagonistes de les altres obres, també toparà amb la realitat.

(Aquestes són unes pinzellades per a recordar la bona estona que vaig passar al teatre. Les meves impressions difereixen molt d'algunes de les crítiques que he trobat per internet on els "exigents i entesos experts" esquarteren les peces amb la intenció d'assegurar que ningú vagi a veure-les, suposo)


Williams fa servir rosa com a nucli del relat: la rosa tatuada, la rosa blava (a El zoo de vidre). Aquest nom, que coincideix amb el nom de la meitat de les mares i àvies dels italians que he conegut darrerament, també va seguir present després del teatre amb Hay cuatro rosas para ti (del segle passat) que va ser la banda sonora de mentre menjàvem pernil. Doncs, amb Gabinete Caligari de fons, vaig tenir un moment florit amb una amiga. Tal com hi ha gent que diu Citroen per a dir Sintrom, suats de cabres per a dir Solan de cabras o sexo oral per a dir Seroxat (com a anti-depressius que són a alguns se'ls deuen barrejar els conceptes), la meva amiga va i m'espeta: "Fem-nos un Simply!"
Aquí el teniu

I em va fer riure molt. Vist en perspectiva, sí que val la pena fer-se, ser i viure Simply. Té certa ironia que jo prodigui el "simplifica tu vida" però podria començar a ser l'objectiu de l'any.
I sí, si voleu que parlem de porno, en parlarem. Bé no en pensava parlar molt però us deixo linkats un parell d'articles no científics de El diario i de El País. Des de 50 ombres de Gray (que no he llegit) el porno és gènere més. L'idea ha infiltrat les ments fins que editors per un moment pensin que l'educació en sexualitat pot venir de mans d'una prostituta o que els realitzadors de programes de TV3 fan un programa dedicat a una tal Sra. Rius, professional de la vida, en lloc d'entrevistar a l'Anna Veiga, professional en ajudar que la gent generi vida.

Abans de l'atac del ferotge Nadal

Sabeu allò que diuen la gent gran de l' "és que no saben què inventar!"
De vegades penso que el meu avi, que va morir als 103, es moriria de vergonya aliena de saber que comprem bossetes de pedres decoratives envernissades amb vernís tòxic de la Xina per 10 euros mentre amb 10 euros pots comprar verdura per tota la setmana...i ell sabia el que costava fer arribar la verdura bé a la gent...(sé que el vernís de les pedres és tòxic perquè si les poses en una peixera els peixos es moren).
Bé, on anava: si no sabeu què regalar us ofereixo dues propostes
Una és una Barbie que recull la caca de gos o el pipi d'un gat (no penso estar més temps buscant iconografia, amb aquesta foto del mòbil ja en hi ha prou).



L'altra sí que és bona: una Merkel!!! És com si fessin un Madelman Rajoy o una Nancy Soraya...

Com dèiem: ja no saben que inventar! (Ui, que em titllaran de gran!)

Frutamania

Sí senyors, a Reus es parla bastant en castellà. Moltes botigues es retolen en castellà. Aquesta que es diu Frutamania ha generat comentaris a la parella d'ancians que anaven darrera meu al bus.
Ella - Aquest nom no hi queda bé
Ell - No (com aquell que respon "el que tu diguis")
Ella - Si et fa mania la fruita, no hi vindràs

Bé, en català, mania es refereix a "fàstic/angúnia" a més de l'accepció psiquiàtrica de mania. Els de la botiga ho han interpretat com "obsessió" però això no ho han pillat la parella d'ancians.

Dins de tota la tropa amb crosses, abrics marró fluix i caminars que amplien la base de sustentació per la pèrdua d'equilibri propi de l'edat, dues senyores:
- A vostè també l'han operat d'algo?
- Sí (reforçant l'afirmació amb el cap) de la cadera
- A mi del genoll
(...)
- I vostè quants anys em posa?
- 70
- ...deu més
- (impressionada) Doncs no ho sembla!

De les olors no us en faré un gran relat. Aquest matí m'arribava l'olor de la noia del costat que deu menjar molts greixos saturats, era gordeta i tenia la cara granoseta (sempre he pensat que la gent que menja malament té més grans que els que mengen bé). Era una olor de suor de sedimentació d'uns 3 dies.
A la tarda, l'olor ha estat una barreja de Brummel i Floid. Primer ha arribat l'olor, després he vist la ma del propietari: mà prima amb dos anells d'or un d'ells amb una circonita, jaqueta de polipiel, uns 76 anys. Va i em casca una floreta: "No reces mucho que eres muy guapa". No l'entenc gaire però deu ser una mena de piropo, no?
La floreta prèvia va ser el 13 de setembre, de boca d'un d'uns 78 anys, jo anava de casament i mentre esperava em vaig arreglar utilitzant un aparador com a mirall: "No te mires más que estás muy bien".
Veieu, com us deia, a Reus es parla castellà. No m'augmenta l'autoestima que senyors de 70 i pico anys em trobin resultona. Tampoc m'agrada ni em posa contenta. Quina deu ser la finalitat d'aquestes floretes?
Bé, tornant al bus: com pot ser que la gent vagi pel pont de la Puríssima a Val Thorens o es compri el passi de Portaventura si per 70 cèntims tens distracció assegurada al viatge en bus?

Us penjo dos dels quadres que vaig veure en algun moment de la meva vida (estan al Chicago Art Institute)



Els polidors de parquet de Gustave Caillebotte


 





Un carrer de Paris en un dia plujós, també del G. Caillebotte

?

"¡Venid, venid! Vamos a ver a quien matan aquí..."

Fillets de maria, la frase no és meva...ho sento. El copyright el té una senyora com si fos de l'opus (5 fills i els tres nens anaven vestits amb un polo vermell tots iguals...i parlaven castellà, és a dir, estampa de l'opus). La panoràmica global és d'una mare que porta els seus cadell a que aprenguin alguna cosa en una exposició. Era el Caixafòrum que fan l'expo La bellesa captiva que té algunes peces de El Prado. Ha valgut la pena doncs són algunes peces  que si anessis al museu d'origen se't quedarien perdudes entre tanta obra mestra.
Com que amb la tarja de La Caixa és gratis hi va gent que no aniria a un lloc si hagués de pagar 5 euros...una es menjava un plàtan, a tres els ha sonat el mòbil, una feia ioga a la moqueta de l'exposició....(ai no, això m'ho he inventat!) i també teníem la senyora amb els seus "xurumbels":
Davant d'un greco de l'ascensió ha preguntat als nens entre 4 i 9 anys:
"- A ver niños! -com renyant-los- éste es un Greco, ¿Lo veis como tiene las caras alargadas? ¿Delante de qué Misterio dels Rosario estamos?"
Llavors ens n'hem allunyat doncs interferia en poder apreciar un quadre del costat que, encara que no siguis molt entès en la matèria, t'agrada apreciar sense interferències.
Què passa? que després l'hem trobada de nou però llavors ja m'he pensat que era una performance i que m'estaven gravant:
"- Venid niños, vamos a ver a quien matan aquí"
Pobra, era Santa Apolònia que es veu que li van arrencar les dents.

Feia una mica de por tot plegat (ha sigut Halloween). La mare dels nens: jaqueta vermella i pantalons roses i unes sabates de plataforma que tenien els citats colors i alguns més. Si la Preysler combina aquests color és una cosa però els altres...i si al damunt cridem l'atenció fent alardes (escarafalls) de pedagogia més. Ho sento mare de 5 fills (repeteixo: els mascles conjuntats amb polo vermell) però si no haguessis cridat i no m'haguessis cridat l'atenció, ara no escriuria sobre tu.
Vaja, que ha començat ella!

Hi havia aquest Fortuny, els seus fills al saló japonès.