Ciutat morta. País a intensius?

Ja sabeu que al bloc hi ha una col·lecció de friqueses, records que m'inspiren i, de vegades, "coses que passen" en el moment actual i m'impressiona que passin.

De vegades ho dic: "Jo vaig néixer en dictadura". Tinc una postal de l'estació d'esquí que hi ha a Vaquèira enviada amb un segell de Franco de dues pessetes on la meva cosina gran m'escrivia en castellà (quan ella i tots parlàvem en català: m'hi anomenava "primita" quan jo era sa cosina!). "(...) con estas gafitas que pareces una secretaria del un, dos, tres".


Amb la postal veiem que ma cosina es va escolaritzar en castellà, que jo ja portava ulleres i que en Kiko Legard ens deleitava els vespres del divendres amb el seu "por 25 pesetas...".

On vull arribar és que al documental de Ciutat morta s'hi expressen situacions que recorden a les que es donen en dictadures però que han passat el 2006. Pels que viviu fora: arrel de l'ocupació d'un cine es detenen cinc joves amb "pinta d'okupes" i se'ls acusa de lesionar un agent. Ells refereixen que són innocents i que van ser torturats en dependències oficials. A part de l'empresonament, el dolor i les seqüeles de les lesions, un dels resultats és el suïcidi d'una noia. Em dol que el sistema permeti aquestes coses, en cas de ser certes, i més greu em saben les conseqüències per aquests joves. No entraré més en el tema.

Com a resposta de gremi: algun dels nois van anomenar que els metges que els van atendre a Urgències no els van mirar als ulls (com dient que "el metge no va veure que m'havien atonyinat els polis"). Jo no sé com els van atendre en aquell centre però hi atenen bé. Resulta que hem d'atendre "als bons i al dolents" sense jutjar o, si ho fessis, no permetre que interfereixi a l'atenció. S'ha de saber que, ni que semblis del bàndol bo, potser no posem ulls entornats com tampoc podem posar ulls de ràbia ni odi quan ets "el dolent".

Encara hi ha professionals amb atenció empàtica i la defenso si bé cada vegada semblem més tècnics(quasi mecànics) de salut. En les condicions actuals, on l'escassetat de temps per pacient genera pressió per a donar una resposta tècnica correcta i la precarietat laboral col·labora a una sustentació pròpia inestable, sembla que una de les coses que es queda pel camí és la part d'entrega emocional.

Reflexionant sobre el tema:
1) No hi ha escales de mesura de l'entrega emocional
2) No és un requisit en les sol·licituds de feina
3) Cobren igual els que es preocupen pel benestar emocional del pacient que els que no...

No és mesurable, sol·licitat ni reconegut. L'única recompensa és a títol personal. Aquí és quan entra la fatídica paraula Vocació ("per vocació" treballes gratis, no dorms, aguantes situacions objectivament desagradables) però que sapigueu que la vocació no et posa un plat de sopa a la taula...Però això ja ho parlarem un altre dia.